ENTREVISTA | 29/06/2018  Ruralcat

"Hem de protegir les varietats locals precisament perquè tenen un valor incalculable"

En aquest article-entrevista parlem de biodiversitat des d'un punt de vista ampli i a escala mundial, amb el doctor José T. Esquinas, que ha treballat com a expert durant 30 anys per a la FAO, exercint funcions com a secretari general de la Comissió intergovernamental sobre Recursos Genètics per a l'Agricultura i l'Alimentació, secretari del Tractat Internacional de Recursos Fitogenètics i president del Comitè d'Ètica per a l'Agricultura i l'Alimentació.

Doctor enginyer agrònom, professor universitari. Ha treballat durant més de 30 anys en la FAO, ocupant-se fonamentalment en equips sobre recursos genètics, biodiversitat agrícola, cooperació internacional i ètica per a l’agricultura i l’alimentació.

Doctor enginyer agrònom, professor universitari. Ha treballat durant més de 30 anys en la FAO, ocupant-se fonamentalment en equips sobre recursos genètics, biodiversitat agrícola, cooperació internacional i ètica per a l’agricultura i l’alimentació.

-Què són la biodiversitat agrícola i els recursos fitogenètics? Per què són importants? 

La diversitat biològica agrícola i els seus recursos genètics proporcionen la matèria primera que tant les comunitats rurals com els científics utilitzen per millorar la productivitat i la qualitat dels productes agrícoles, combinant l'ús de tecnologies tradicionals i noves tecnologies. Aquests recursos naturals -limitats i peribles- són la base de la seguretat alimentària mundial. A més, constitueixen una reserva d'adaptabilitat genètica per al futur, que permetrà a les futures generacions adaptar-se a canvis ambientals i climàtics impredictibles. Pel seu paper bàsic en la producció d'aliments, els recursos fitogenètics també anomenats "or verd", poden considerar-se el rebost de la humanitat.

Segons dades de la FAO, la humanitat ha cultivat al llarg de la seva història entre 7.000 i 10.000 espècies vegetals diferents però, avui dia, només s'utilitzen comercialment unes 150; i d'aquestes, solament quatre (el blat, l'arròs, el blat de moro i la patata) contribueixen en més d'un 60% a l'alimentació calòrica humana. A més, en l'últim segle ha tingut lloc una enorme pèrdua de diversitat genètica dins d'aquestes "espècies comercials" reduint dràsticament el nombre de varietats conreades per espècie, així com la diversitat genètica intravarietal.

La diversitat és important com a factor d'adaptació als canvis, ja siguin mediambientals o humans. Les plantes d'una varietat uniforme i estable són iguals i per tant no hi ha diferències que aportin un avantatge adaptatiu que es puguin seleccionar. Les varietats comercials tenen aquesta uniformitat; en canvi, les varietats tradicionals tenen la diversitat que permet a la Naturalesa i als agricultors seleccionar els exemplars que s'adapten millor a les condicions i necessitats locals. També són les que necessiten els científics per trobar les característiques que busquen. Respectar aquesta diversitat és important perquè no saps quina d'aquestes característiques pot ser important en un futur, els canvis sovint són impredictibles... 

-En podria posar algun exemple?

A la fi del segle XIX a Europa es va viure una gran fam a causa d'una malaltia que va acabar amb el cultiu de la patata. La patata és un cultiu d'Amèrica Llatina que es va portar a Europa al segle XVI i va acabar sent un dels més importants, sobretot en zones on el blat i altres cereals no es donaven bé, per exemple en àrees humides de Centreeuropa o illes com Irlanda. Entre 1845 i 1849 el fong Phytophthora infestans va matar pràcticament totes les patates, un aliment bàsic per a milions de persones. Res no semblava funcionar, ni insecticides ni pesticides, fins que algú va tenir la feliç idea d'anar a buscar una solució al lloc d'origen i diversitat de la patata, a països com el Perú. Allà van descobrir que la patata europea, més aviat rodona, marró per fora i blanca per dins, només era una de les moltes varietats de patata americana, que poden ser de diferents colors (des del morat o blau fins al blanc) i diferents sabors i mides. És més, van comprovar que la majoria són resistents al Phytophthora infestans i van importar a Europa una semblant a la que estaven acostumats els europeus. Així es va superar el problema. Un altre cas, més proper en el temps, va ser la pèrdua de les collites de blat de moro al sud dels Estats Units en els anys setanta per l’Helmintosporius maydes. Aquest blat de moro provenia d'un híbrid produït utilitzant una única varietat com a donant de androesterilitat. En aquest cas, els pesticides tampoc no van funcionar i la resistència es va trobar en un blat de moro africà. Va succeir una cosa semblant, també en els anys setanta, amb una malaltia que va afectar el blat. La solució es va trobar en una varietat turca, recol·lectada pel prof. Harlam en els anys quaranta i que havia estat ignorada per la seva baixa productivitat i qualitat. Aquesta varietat, per la qual ningú donava un duro, ha estat una de les majors donants de resistència i no només a aquest fong sinó també a altres malalties.

“Al llarg del segle XX es va perdre, a tot el món, entre el 70% i el 90% de la diversitat agrícola” 

Això demostra el perill de la uniformitat i que necessitem la diversitat per trobar el que busquem. A la fi del segle XX això ja no era una opció sinó una necessitat, perquè la revolució verda va comportar una gran pèrdua de biodiversitat. Es van substituir milers o centenars de milers de varietats tradicionals dels cultius més importants per un grapat de varietats comercials homogènies que eren més productives en determinades condicions, sota l'ús de fertilitzants, sistemes de reg, plaguicides i maquinària. Així es va augmentar la productivitat, però el cost va ser elevat. Al llarg del segle XX es va perdre, a nivell mundial, entre el 70% i el 90% de la diversitat biològica agrícola existent. Als Estats Units, en el cas de fruites i verdures, la pèrdua va ser superior al 90%. A l'Índia, a principis del segle XX, es conreaven més de 30.000 varietats d'arròs, avui dia, en el 75% del territori només se’n conrea una dotzena. Jo mateix vaig recollir a Espanya, a finals dels 60, unes 380 varietats de meló, però avui en dia no es troben en els mercats més d'una dotzena. 

A més del problema de l'erosió genètica, hi ha implicacions polítiques perquè els països no són autosuficients. El grau de dependència d'un país es pot calcular analitzant si l'origen dels seus principals cultius es troba a fora o a dins de les seves fronteres, perquè és allà on s'aniran a buscar les possibles solucions a les necessitats que vagin sorgint. En el cas d'Espanya, la dependència és del voltant del 85%, en el cas dels Estats Units i Austràlia és de més del 95% i la mitjana està per sobre del 60%; només en alguns països com Etiòpia, es redueix a un 30%, però hi ha dependència en tots. Per això la cooperació internacional es converteix en una cosa indispensable i el tema es porta a les Nacions Unides en els setanta. Llavors, la FAO comença unes negociacions que travessen diferents etapes fins a culminar en el Tractat Internacional de Recursos Fitogenètics per a l'Alimentació i l'Agricultura i el Conveni sobre la Diversitat Biològica, dels quals parlarem detalladament més endavant.

-Quin paper hi tenen les varietats locals, en la conservació de la biodiversitat agrícola?

Les varietats locals són les que han estat desenvolupades i conservades pels agricultors, adaptant-se a les condicions i els gustos i les necessitats humanes d'aquesta zona al llarg de milers d'anys. Guardant les llavors dels productes que més els agradaven o convenien i plantant-les per a la collita següent, realitzaven una selecció genètica. A cada zona les circumstàncies, els gustos i les necessitats eren diferents. No només s'adaptaven a la calor, el fred, la sequera o a les plagues i malalties, sinó també a la gastronomia local i a tot tipus de condicions canviants. El meu amic Marc Petrini, fundador del moviment Slow Food, les defensa com a patrimoni cultural, equiparable al de grans monuments i altres grans obres de la humanitat. Un patrimoni que, si es substitueix per una varietat comercial que és interessant avui però pot deixar-ho de ser demà, se’n porta una part de la identitat i els coneixements locals. Per això, la FAO parla dels agricultors tradicionals com els custodis de la diversitat agrícola al món, l'han desenvolupat i conservat durant mil·lennis i la posen a disposició de les generacions presents i futures. Per això, el Tractat Internacional de Recursos Fitogenètics per a l'Alimentació i l'Agricultura conté un article específic sobre els "Drets de l'agricultor" i en el Comitè de Drets Humans de l'ONU també s'està negociant una Declaració Universal dels "Drets dels Agricultors".

“la FAO parla dels agricultors tradicionals com els custodis de la diversitat agrícola en el món […] Per això, el Tractat en conté un article i en el Comitè de Drets Humans de l’ONU també s’està negociant una Declaració Universal dels Drets dels Agricultors” 

-Es pot posar un preu a la biodiversitat agrícola? Quins criteris es fan servir per a conservar o no una varietat?

La biodiversitat agrícola té un valor immens, però és difícil posar-li un preu. El sistema de mercat es basa en l'oferta i la demanda per establir els preus. És difícil precisar quina demanda pot tenir certa varietat en un futur i quina serà la seva disponibilitat... Ja hem vist com un blat, pel qual ningú donava un cèntim, va ser fonamental per evitar una greu malaltia... En el present pots estar ignorant o infravalorant una varietat que després serà molt preuada. És el que els experts en economia de mercat anomenen una "externalitat del sistema". Aquest va ser un dels reptes de la Cimera de Rio: la internalització de les externalitats per a la protecció de la biodiversitat i altres recursos naturals. Calcular quin preu ha de tenir un recurs natural per garantir que les futures generacions puguin seguir disposant d'ell no és fàcil. I més difícil és establir qui ha de pagar-ho i com, si el consumidor o el productor, si via impost o com taxa en el preu. I, com això és una cosa que ha de definir cada país, topem amb un problema perquè aquestes generacions futures no consumeixen ni voten i el sistema polític i de mercat no les té en compte... Per això, a la Cimera de Rio de 1992 es va suggerir que en els parlaments nacionals o regionals hi hagués la figura del defensor de les generacions futures, algú que estudiés l'impacte de les conseqüències de qualsevol projecte llei per a les generacions següents i les fes visibles perquè els parlamentaris ho tinguessin en compte en les seves votacions. També es va parlar de justícia intergeneracional... Però no ho estem tenint en compte, eliminant la biodiversitat estem robant als nostres néts la capacitat per poder fer front als canvis que segur que es produiran. 

“en la Cimera de Río de 1992 es va suggerir que en els parlaments nacionals o regionals hi hagués la figura del defensor de les generacions futures […] També es va parlar de justícia intergeneracional… Però no ho estem tenint en compte, eliminant la biodiversitat estem robant els nostres néts la capacitat per poder enfrontar-se als canvis que segur que es produiran” 

-Quins criteris cal fer servir per seleccionar allò que conservarem o no? 

Doncs, si he de establir prioritats, segurament serien les espècies i varietats amb major diversitat. Hi ha diversos mètodes tècnics per detectar-la, per exemple, mesurant la freqüència dels al·lels, l'existència de polimorfismes o heterozigosi. No obstant això, aquests criteris poden deixar fora varietats aïllades interessants i resultar una estratègia llarga i costosa. Per això, és més pràctic decidir cas per cas, segons l'espècie i els mitjans que tenim.

-Què opina sobre la conservació de recursos fitogenètics en l’àmbit estatal? Quin paper haurien de tenir les comunitats autònomes? Com creu que les administracions podrien millorar la situació actual? I els productors o fins i tot els consumidors/societat en general? 

També en aquest cas tots els nivells, des de l'internacional fins al local, passant pel regional i provincial, han de ser complementaris. En els anys noranta, quan la FAO va voler analitzar la diversitat agrícola existent, les llacunes, les duplicacions i les situacions d'emergència que hi havia... es va plantejar la possibilitat de reunir un petit grup d'experts per dilucidar aquests temes... però es van adonar que uns pocs podrien acabar imposant els seus criteris sobre alguna cosa que afecta molts. Afortunadament, va prevaler la idea d'estudiar-lo de baix a dalt. Llavors es va demanar a cada un dels països membres de la FAO que elaboressin el seu propi "Estat Nacional dels Recursos Genètics" i el seu "Pla Nacional d'Acció". De més de 180 països, uns 160 van fer els seus documents nacionals i amb ells es van elaborar els regionals que corresponien a l'Àfrica, Amèrica del Nord, Amèrica Llatina, Europa, Orient Mitjà, etc. El procés va culminar amb un "Estat Mundial dels Recursos Genètics" i un "Pla Mundial d'Acció". En base a això, es desenvolupen i financen projectes i activitats als diferents nivells. Què es va fer a nivell nacional? Què es va fer a Espanya? Doncs va caure justament en l'error que es va voler evitar en la FAO. Això és el que crec que encara falta: elaborar aquests informes però des del local i municipal, al regional, autonòmic i, finalment, l'Estat. S'han fet alguns intents però no des de la base. A més, s'hauria de desenvolupar una estratègia integral que inclogués tots els actors (consumidors, pagesos, experts, funcionaris, empresaris) i disciplines (biologia, agronomia, medi ambient, salut, etc.); crear comitès interregionals i interdepartamentals, que treballessin de forma coordinada per satisfer les diferents necessitats sense estar sotmesos a variacions polítiques i actuacions a curt termini.

-Com ho preveu la FAO? Què opina sobre el Conveni de la Diversitat Biològica i el Tractat Internacional de Recursos Fitogenètics?

Ja hem parlant sobre la pèrdua de fins a un 90% de la biodiversitat cultivada en alguns països durant l'últim segle i per què la cooperació internacional ja no és una opció sinó una necessitat. Per això, en els anys setanta, les Nacions Unides desenvolupen el 'Compromís Internacional de Recursos Fitogenètics', un acord ideal però no vinculant. Després vénen el 'Tractat Internacional sobre els Recursos Fitogenètics per a l'Alimentació i l'Agricultura' i el 'Conveni de la Diversitat Biològica', que és més ampli i es refereix també a animals i espècies no cultivades; tots dos són vinculants per a tots els països que els han ratificat. Però parlem del Tractat, ja que és específic de la biodiversitat agrícola, que és la que ens ocupa en aquest Dossier. Aquest document proporciona un marc jurídic multilateral. Això és important en l'àmbit de la investigació genètica d'espècies vegetals, perquè un millorador que treballi amb moltes varietats de nombrosos països hauria d'elaborar acords bilaterals amb cada un d'ells i seria costós i difícil.

-Quina és la seva posició respecte al Protocol de Nagoya?

El Protocol de Nagoya sobre l'accés als recursos genètics i la participació justa i equitativa en els beneficis que es derivin de la seva utilització és un acord complementari al 'Conveni sobre la Diversitat Biològica'. Va entrar en vigor el 2014 i ha estat ratificat per un centenar de països, entre ells Espanya. No obstant això, s'ha avançat poc en el desenvolupament de normatives per a la seva aplicació en l’àmbit nacional. El Protocol cobreix tota la biodiversitat i no només la conreada; per a aquesta última ens deriva sovint al 'Tractat Internacional sobre Recursos Fitogenètics per a l'Agricultura i l'Alimentació' en el cas de plantes i a la Comissió de Recursos Genètics de la FAO, que s'ocupa també de la biodiversitat animal, forestal i pesquera d'interès per a l'alimentació humana.

-Quines mesures caldria incloure en la PAC per evitar la pèrdua de biodiversitat cultivada? 

La meva especialitat no és la política agrària comuna (PAC), però crec que necessita desenvolupar mecanismes més específics per a la conservació i l'ús sostenible de la biodiversitat i els drets dels agricultors, en la mesura que són bàsics per al desenvolupament d'alguns dels seus pilars fonamentals com la seguretat alimentària i pal·liar els efectes del canvi climàtic. La seguretat alimentària, a dia d'avui, segueix depenent en gran mesura de l'agricultura familiar, els cultius tradicionals i els cicles curts; especialment en zones amb economies pobres. A més, aquestes varietats són les que tenen més capacitat d'adaptació als canvis climàtics. Per això, crec que la conservació i l'ús sostenible de la biodiversitat haurien de figurar també com un dels objectius de la PAC, en línia amb les provisions del Tractat i al Conveni. Cosa que no passa o passa de forma marginal.

“la política agrària europea podria ser més integrativa en aspectes com l’alimentació, podria ser una PAAC (Política Agrària i Alimentària Comuna). S‘estan complint molts objectius de producció i de mercat, i oblidem que l’objectiu fonamental de l’agricultura és alimentar la humanitat”

D'altra banda, la política agrària europea podria ser més integrativa d'aspectes com l'alimentació, podria ser una PAAC (Política Agrària i Alimentària Comuna). S'estan complint molts objectius de producció i de mercat, i oblidem que l'objectiu fonamental de l'agricultura és alimentar la humanitat. Si tinguéssim més en compte quins efectes té cada tipus d'agricultura sobre el medi ambient i la salut humana, potser tindríem un altre tipus d'agricultura. La Unió Europa es gasta cada any quantitats enormes en pal·liar els danys mediambientals que provoca el sistema agroalimentari actual i les conseqüències d'una sèrie de malalties derivades d'una alimentació poc sana. Potser sortiria més barat fer servir la PAC per prevenir i afrontar aquests problemes.

-Quins són els reptes del futur per a la nostra agricultura i com hi pot contribuir la biodiversitat cultivada?

Per a mi, el repte principal és acabar amb la fam al món. Al segle XXI, és una qüestió ineludible. La fam i la pobresa són el brou de cultiu en el qual creix la immigració il·legal, la violència internacional i les grans pandèmies de la humanitat. La globalització fa que la crisi d'un país afecti d’altres. Aquesta és la gran diferència en la lluita contra la fam abans i ara. La crisi alimentària de 2008 n’és un exemple. Els preus dels aliments bàsics en el mercat internacional es van duplicar o triplicar en pocs mesos com a conseqüència de moltes coses, entre elles, l'especulació en el mercat de futurs de Chicago. En conseqüència, hi va haver revoltes al carrer en més de 70 països i van caure alguns governs. Fins ara solucionar el problema de la fam al món era una qüestió de solidaritat i caritat, ara mateix pot considerar-se també egoisme intel·ligent. La fam, a més d'una vergonya, és una amenaça. Al meu entendre, sense seguretat alimentària no podrà haver pau ni seguretat mundial.

L'altre gran repte és el medi ambient. No es tracta d'acabar amb la fam ara i a qualsevol preu. No podem produir aliments destruint els recursos naturals del planeta (aigua, aire, terra, biodiversitat biològica i energia) perquè els necessitaran els nostres fills. El món s'ha fet petit i ara ja som conscients que els recursos naturals són peribles i limitats. L'agricultura els necessita per transformar-los en aliments, ja sigui amb tecnologies tradicionals o modernes. Destruir aquests recursos de producció, arreu del món, és hipotecar el futur i condemnar a la fam les generacions futures.

Per desgràcia, això és el que passa en l'actualitat i, a més, sense complir amb els objectius... Segons la FAO, es produeix un 60% més dels aliments que necessitaríem per alimentar la humanitat i, en canvi, 800 milions de persones passen gana i 17 milions moren a l'any (40.000 al dia) com a conseqüència de la fam i la malnutrició. Alhora, 1.300 milions de tones mètriques d'aliment (una tercera part de la producció agrícola mundial) es perden o malgasten i bona part acaba en els abocadors. A Europa aquesta xifra és de més de 80 milions de tones mètriques l'any i a Espanya de 7,7 milions de tones mètriques, és a dir, 169 quilos per habitant i any. Acabar amb la fam no és només qüestió de producció, sinó també d'accés als aliments.

Pel que fa al medi ambient, la producció d'aquestes 1.300 milions de tones mètriques d'aliment que no es consumeixen comporta l'ús de 1.400 milions d'hectàrees, 28 vegades la superfície de l'Estat espanyol, més de 250 quilòmetres cúbics d'aigua (la quarta part de l’aigua dolça utilitzada en el planeta) i 300 milions de barrils de petroli. Per si no n’hi hagués prou, també s'ha calculat que a Espanya l'aliment mitjà que arriba a la nostra boca recorre uns 2.500 quilòmetres. 

Aquestes escandaloses xifres deixen ben palès que avui dia l'objectiu principal de la producció no és alimentar, sinó la venda i altres beneficis econòmics. Una qüestió encara més accentuada per la creixent concentració del negoci de les llavors i els agroquímics en poques mans. En els últims anys hem assistit als processos de fusió de Monsanto amb Bayer, de Dow amb Dupont i ChemChina amb Syngenta. Aquests tres grans grups acaparen almenys el 70% del comerç mundial de llavors i el 65% de la producció mundial d'agroquímics. Això, sense entrar en el tema del land grabbing o apropiació de terres fèrtils en països pobres per aprofitar-se de menors costos, per exemple a la mà d'obra, i produir aliments que no alimentessin la població local sinó que es duguessin a altres països... en definitiva, un oligopoli que mercantilitza la producció d'aliments, la despersonalitza...

Això s'havia defensat amb l'argument que produir grans quantitats en grans superfícies és bo perquè augmenta la productivitat. Alguna gent ho havia posat en dubte, però no hi havia xifres òbvies que ho donessin suport... Doncs bé, fa uns quatre o cinc anys, la FAO va fer un estudi molt interessant per mesurar l'origen de l'aliment que es consumeix, del que alimenta, no del que es produeix i es perd en el camí. D’aquí va venir la gran sorpresa, perquè ¡el 75% dels productes que sí que arriben a la boca del consumidor provenen de l'agricultura familiar i del petit agricultor! Per això el 2014 va ser declarat l'Any Internacional de l'Agricultura Familiar, que és la que en major mesura alimenta el món.

“fa uns quatre o cinc anys, la FAO va fer un estudi molt interessant per mesurar l’origen de l’aliment que es consumeix, del que alimenta, no del que es produeix i es perd en el camí. D’aquí va venir la gran sorpresa, perquè ¡el 75% dels productes que sí que arriben a la boca del consumidor provenen de l’agricultura familiar i del petit agricultor!”

Abans parlàvem del cas de les fams provocades per la crisi de 2008. En casos com Benín i altres països de l'Àfrica oriental, es va posar de manifest com de perillós és desmantellar els sistemes agrícoles tradicionals i perdre la sobirania alimentària, és a dir, la capacitat d’un poble per alimentar-se a si mateix. La dependència en alimentació del mercat internacional comporta la pèrdua de la sobirania política. Quin és el paper de la biodiversitat i quin tipus de cultius sustenta aquest tipus d'agricultura familiar? Són els que coneixem com a cultius més importants? No necessàriament. A més a cada regió són cultius diferents. Tinguem en compte que, com dèiem al principi, la humanitat ha utilitzat en la seva alimentació entre 7.000 i 10.000 espècies vegetals diferents.

Vaig a posar com a exemple alguns cultius tradicionals andins, que potser aquí no hem sentit mai però s'han conreat durant mil·lennis: la quinoa, l'oca, la iuca, canyihua, ulluco, mashua, arracatxa... aquests cultius infrautilitzats, també anomenats cultius dels pobres, tenen un potencial enorme per millorar la seva productivitat amb una inversió mínima i potser siguin la clau per afrontar els canvis climàtics que estan per arribar... 

“aquests conreus infrautilitzats, també anomenats conreus dels pobres, tenen un potencial enorme per millorar-ne la productivitat amb una inversió mínima i potser siguin la clau per fer front als canvis climàtics que estan per arribar”

En 2013, la FAO va voler cridar l'atenció sobre aquests cultius marginats, proclamant l'Any Internacional de la Quinoa. La quinoa era el principal cultiu a la regió andina abans de l'arribada dels europeus, l'equivalent del que seria el blat per a nosaltres, fins i tot s'utilitzava en rituals religiosos com aquí fem amb el pa. La trobada entre civilitzacions va provocar la prohibició de tot allò considerat una heretgia, inclòs el cultiu de la quinoa. Es van arribar a cremar camps i a condemnar a presó o mort a aquells que la produïen. D'altra banda, van entrar cultius europeus, entre ells el blat, però que, adaptats a les condicions americanes, no tenen la mateixa producció. Fins i tot, avui en dia, el blat produeix allà uns 500 quilos per hectàrea, mentre que a Espanya, Itàlia o França dóna uns 5.000 quilos per hectàrea. Ara es dóna el contrasentit que la gent pobra demana pa per menjar i, a hores d'ara, s'està important el blat i subvencionant el pa per a la venda... Però el 2013 la FAO proclama l'Any Internacional de la Quinoa, que posseeix un 20% més de proteïnes que el blat, més aminoàcids essencials, ferro, calci i a més no té gluten... i, en poc temps, passa de ser un aliment oblidat, que podia haver-se perdut per sempre, a un superaliment...

Un altre exemple és l'oca (Oxalis tuberosa) que es conrea en zones altes de la regió andina, a 3.000-3.500 metres d'altitud. És un cultiu d'intercanvi i autoconsum però fonamental per a uns 9 milions de persones. Fa anys, Rolando Estrada, que en aquells dies era estudiant i ara és professor de la Universitat de Sant Marcos a Lima, va utilitzar la beca de 10.000 dòlars de la seva tesi doctoral per a l'estudi d'aquest cultiu. Va descobrir que la baixa productivitat d'aquests tubercles es devia a un virus congènit i que les plantes que no ho tenien podien triplicar la producció. Podria haver patentat i venut plantes lliures del virus però va fer una cosa molt millor: va presentar el descobrint als agricultors i els va demanar que li enviessin la seva varietat, les va netejar una a una i es les va tornar, conservant així la intravariabilitat.

Aquesta història és un exemple de la importància de diverses coses: de l'ús i el desenvolupament de tecnologies apropiades per als cultius tradicionals, de les inversions modestes per millorar la vida de les poblacions locals i de la investigació pública que tracta qüestions que no són d'interès per al mercat. I amb això enllacem amb allò que parlàvem al principi: és molt important protegir les espècies i varietats locals precisament perquè tenen un valor incalculable. Pensem en els informes que ens avisen que, en unes quantes generacions, a Espanya no es podran conrear l'olivera o la vinya; de complir-se, potser hàgim de recórrer a aquests cultius orfes o infrautilitzats. 

Com a colofó, podem afirmar que la diversitat agrícola constitueix l'amortidor necessari per assegurar la sostenibilitat de l'agricultura en un futur incert, dominat per fenòmens nous com la globalització i els canvis climàtics i on les necessitats humanes per al segle XXI són imprevisibles. Mantenir i utilitzar la diversitat és mantenir vives les opcions i fugir de la prepotència dels models únics.