Valoració de l’estat de salut dels cavalls. Actuacions dels propietaris per garantir un correcte estat de salut
Tenir i cuidar un cavall, a banda de ser una experiència gratificant en molts sentits, comporta una sèrie d’obligacions morals i ètiques com a propietari responsable d’un animal. Com a tals, hem de garantir un ambient i una alimentació adequats, hem d’evitar que pateixin dolor, patiment o malalties i els hem de proporcionar l’entorn apropiat perquè puguin expressar comportaments normals propis dels èquids.
Foto del calendari de la Asociación de Defensa de los Équidos (ADE). Foto: Irene Bel
01. Introducció
Tenir i cuidar un cavall, a banda de ser una experiència gratificant en molts sentits, comporta una sèrie d’obligacions morals i ètiques com a propietari responsable d’un animal. Com a tals, hem de garantir un ambient i una alimentació adequats, hem d’evitar que pateixin dolor, patiment o malalties i els hem de proporcionar l’entorn apropiat perquè puguin expressar comportaments normals propis dels èquids.
Els propietaris de cavalls són els principals interessats en garantir uns nivells adequats de salut i benestar del seu animal. L’estat de benestar d’un cavall depèn tant de l’estat físic, com de l’emocional i el fisiològic. Hi ha moltes maneres de determinar si un cavall està sa i en bona condició, sense necessitat de proves diagnòstiques i de resultats fiables i ràpids.
02. Allotjament i entorn
Un allotjament adequat és aquell que protegeix els animals de les condicions climàtiques alhora que permet la possibilitat d’interacció social. Com a animals socials, els cavalls en llibertat conviuen en grups, però a la pràctica diària i/o degut a altres causes, és difícil o poc pràctic disposar d’un espai on mantenir un ramat de cavalls i els cavalls s’estabulen en espais individuals. L’estabulació individual ha de permetre la interacció social, que l’animal es pugui moure, girar sobre si mateix i tombar-se, i ha de tenir material de jaç (palla, encenalls o similars) net i sec.
“L’estat de benestar d’un cavall depèn tant de l’estat físic, com de l’emocional i el fisiològic”
Es desaconsella mantenir un cavall sol i/o aïllat d’altres èquids, ja que l’aïllament és una font d’estrès. En general, un excés d’hores de confinament i restriccions de socialització condueixen a frustració, cosa que pot afavorir l’aparició de conductes indesitjables i estereotípies, també conegudes com a “vicis”, que són comportaments repetitius sense funció aparent. Entre les estereotípies més comunes es troben: “el pas o ball de l’os”, “empassar aire” i “mossegar material”, així com cosses i puntades i auto-mutilacions entre d’altres.
Quan es detecta una estereotipia, és convenient introduir canvis per tal de limitar la seva instauració. Es pot deixar el cavall unes hores en un tancat exterior, treure’l més, facilitar més interacció amb animals veïns, introduir un altre animal -preferentment, un altre èquid-, tot i que en ocasions un no-èquid (un petit remugant, per exemple) pot millorar molt la situació.
Grup de cavalls. Foto: Rosada Gili Pèl curt lluent. Foto: Lali Masriera
03. Aspecte general
03.01 Expressió i postura del cavall
L’aspecte general d’un animal és una font d’informació immediata que sovint menyspreem. A simple vista i en qüestió de segons, podem detectar alteracions i/o patologies com ferides, edemes i inflamacions o reaccions al·lèrgiques.
03.02. Pelatge
El pelatge és un molt bon indicador de l’estat de salut d’un èquid. Excepte algunes races i certs períodes de l’any quan canvien (que té un aspecte poc llustrós), el pèl del cavall és curt i brillant, no ha de presentar clapes d'alopècia ni ferides de major o menor profunditat. Algunes alteracions endocrines, així com malnutrició o edat avançada poden comportar retards en el canvi de pelatge (o fins i tot inhibir-lo).
A banda de donar una idea de l’estat general, parar atenció a l’estat del pelatge pot ajudar a detectar reaccions al·lèrgiques puntuals o estacionals, entre d’altres. Un ajustament inapropiat de guarnicions i selles també pot provocar zones d’alopècia i lesions. Prèviament a la pèrdua de pèls, però, allà on hi ha pressió excessiva, els pèls es trenquen i tenen mal aspecte (típic a la zona de la muntura). Així, si la pressió no queda ben repartida i es concentra en punts concrets, podem trobar: pèls trencats, alopècia, ferides i també pèls de color blanc.
Una muntura que no s’ajusta bé al dors és la principal causa de dolor al dors dels cavalls. Incloent en aquest apartat la crinera i la cua, en cavalls al·lèrgics és típic trobar crineres amb molts nusos, zones amb pèls trencats, zones sense pèls, com a evidència de picors, i presència de pèls trencats a la base de la cua acompanyats o no de lesions a zones contigües degut al fregament dels cavalls contra parets, troncs, tanques, menjadores... com a conseqüència de les picors que acompanyen l’al·lèrgia.
“Una muntura que no s’ajusta bé al dors és la principal causa de dolor al dors dels cavalls”
La cua, la crinera i la base del serrell, així com zones humides són el llocs de preferència de les paparres que poden transmetre piroplasmosi i babesiosi als cavalls (uns petits paràsits que causen anèmia, febre i apatia entre altres).
03.03 Condició corporal
La valoració de la condició corporal és una eina molt útil i ràpida per avaluar si un cavall està prim, correcte o gras. Es tracta de fer una inspecció visual al mateix temps que una palpació superficial per determinar si hi ha acumulacions de greix o no. En cavalls massa prims es veuen i palpen clarament els ossos (costelles, vèrtebres i malucs).
En els cavalls amb una condició correcta no es veuen els ossos, però es poden palpar amb facilitat i hi ha certa acumulació de greix. En cavalls obesos no es veuen els ossos i es poden palpar acumulacions evidents de greix (a la base de la cua, al llom, a les costelles, darrera les espatlles i al coll). L’obesitat predisposa a alteracions metabòliques, sobrecarrega les extremitats i pot conduir a, entre d’altres, laminitis.
Es recomana no desatendre la condició corporal i ajustar periòdicament la pauta d’exercicis i les racions d’aliment a les necessitats de cada individu, per evitar el sobrepès. 04. Extremitats Les extremitats són especialment importants i delicades en els èquids. És aconsellable la visita d’un professional sempre que es detecti una coixesa perquè se’n pugui establir l’origen i el tractament més adequat.
04.01 Cascos
Un altre aspecte a revisar sovint són els cascos, tant de cavalls ferrats com desferrats. S’ha d’avaluar el creixement del casc, si hi ha desgast, si han aparegut o estan apareixent quarts, si les línies de creixement són massa visibles i no paral·leles, si la ferradura balla i s’han de netejar periòdicament per prevenir patologies causades per excés d’humitat, presència de cossos estranys o infeccions dels solcs de la ranilla entre d’altres.
Cascos massa llargs i/o aploms incorrectes poden alterar la biodinàmica del moviment i provocar el patiment de certes estructures articulars com lligaments i tendons i acabar causant coixesa. El ferrador, juntament amb el/la veterinari/ària han de treballar en la mateixa línia i establir canals de comunicació clara en els dos sentits per garantir el màxim benestar possible als cavalls.
En línies generals, es recomana la visita d’un ferrador cada 4-6 setmanes, tant per a cavalls ferrats com desferrats, i no es recomana allargar més de 8 setmanes el temps entre visites. Es pot considerar que un casc creix, aproximadament 1 cm al mes, sent un valor molt variable segons l’edat, la raça, l’època de l’any (a l’estiu, sol ser una mica més) o l’alimentació, entre altres.
“En general, un excés d’hores de confinament i restriccions de socialització condueixen a frustració, cosa que pot afavorir l’aparició de conductes indesitjables i estereotípies”
S’han de seguir les recomanacions tant del ferrador com del veterinari pel que fa a la pauta d’hidratació del casc. En el moment de netejar els cascos, es pot aprofitar per, d’un cop d’ull, valorar l’estat general de l’extremitat: acumulació de líquid o inflamació, si està més calent del normal, si hi ha arestins o presència d’ous de Gasterophilus a les canyes.
Detall de casc i ferradura. Foto: Xesco Farrier
05. Cap i cara
Les alteracions o problemes al cap són especialment fàcils de veure. Els episodis de descàrrega nasal que sovint acompanyen els refredats i la grip s’han de consultar amb el veterinari, que serà qui decidirà si s’ha d’establir tractament o no. Per norma general, quan són bilaterals solen tenir l’origen a les vies respiratòries (altes o baixes). Les descàrregues nasals unilaterals es relacionen més amb alteracions bucals/odontològiques o nasals. A les orelles, en èpoques estivals, poden instal·lar-se mosquits a les orelles del nostre cavall. Tot i que no es tracta de parasitacions greus, sí que és un fenomen molt molest que pot provocar canvis de comportament del cavall, com sacsejades brusques del cap.
“Les característiques úniques de la boca dels cavalls fan que requereixin de visites periòdiques de dentistes professionals”
La zona de la boca i els llavis, especialment sensible, ha de presentar un aspecte normal, sense marques ni ferides. Les característiques úniques de la boca dels cavalls fan que requereixin de visites periòdiques de dentistes professionals. A banda de les “puntes” que poden causar lesions importants a la mucosa oral i a la llengua i donar lloc filet o mos, s’han de corregir desequilibris de la superfície d’oclusió dels queixals, sobrecreixements dels incisius, extracció de dents de llop, diastemes, retenció de peces decídues i altres alteracions que només un professional és capaç de detectar i corregir.
06. Vacunacions i desparasitacions
En el cas dels cavalls, no hi ha vacunes obligatòries. Però des de la RFHE s’estableix la normativa que els cavalls han de tenir actualitzada la vacuna de la grip (influenza equina) per participar en concursos i/o concentracions equines. La grip equina és una malaltia endèmica al nostre país, causada per un virus de la família de la grip de les persones que cursa principalment amb un quadre respiratori acompanyat de febre i debilitat.
La vacuna de la grip sol administrar-se amb la del tètanus, que tampoc no és obligatòria, però sí recomanable, ja que els cavalls són especialment sensibles a la toxina del tètanus. En el cas de les eugues gestants es recomana vacunar de rinoneumonitis, ja que pot causar avortaments. Les vacunes sempre les ha d’aplicar un/a professional veterinari/ària, que serà la persona responsable d’establir la pauta de vacunació més adequada per al nostre animal, així com garantir l’administració correcta. Els èquids també s’han de desparasitar internament amb assiduïtat.
Avui en dia es poden trobar al mercat tractament antihelmíntics amb format “xeringa oral” que el propietari pot aplicar. Es recomana dur a terme la desparasitació cada 3-6 mesos, de nou sempre és millor consultar amb el/la veterinari/ ària i no administrar sempre el mateix producte, ja que diferents marques (i preus) incorporen diferents principis actius que tenen diferents efectivitats segons el tipus de paràsits. S’han descrit “taps” de cucs a nivell intestinal en cavalls que no es desparasiten que han acabat havent d’entrar a quiròfan. Pel que fa a les desparasitacions externes, és important evitar les paparres i hi ha productes per evitar-ne l’aparició.
En èpoques quan les temperatures ambientals són més elevades, poden aparèixer mosques, mosquits, tàvecs, mosques d’ase i un llarg etcètera que són més molestos que perillosos (excepte els cavalls amb al·lèrgia o hipersensibilitat a culicoides i altres casos concrets).
07. Deposicions
És interessant revisar d’un cop d’ull les femtes dels cavalls. Considerant que defequen una mitjana de 8 vegades al dia, poden donar informació més valuosa del que semblaria de bon començament. La consistència (que s’endevinin clarament les “boles” i no sigui diarrea), la presència de cucs o ous de paràsits intestinals (més fàcils de veure els cucs), la presència de grans de cereals sencers (indicador que el cavall no està mastegant correctament) són aspectes molt fàcils de valorar.
El material que trobarem a les femtes, per tant, és material que no s’aprofita. Una consistència més líquida del normal pot ser indicatiu d’un problema gastrointestinal com també l’evidència d’aliment de baixa qualitat (que arrossega més aigua al seu pas pel colon) o d’una dieta amb excés de carbohidrats.
L’orina pot ser més difícil d’avaluar, ja que requereix que l’enxampin “al moment”. Hi ha cavalls que orinen amb el genet a sobre, però n’hi ha molts que s’esperen a “arribar a casa” per fer-ho. L’orina ha de ser de color entre groc i transparentós (segons la quantitat d’aigua que ingereix, el que sua,...). Una orina fosca pot ser símptoma de malaltia metabòlica, i convé informar el nostre veterinari.
08. Activitat física
Els cavalls estan preparats per moure’s sovint i es recomana que surtin regularment. Segons la disciplina i l’ús del cavall, cada propietari seguirà la seva pauta d’activitat física en funció de la finalitat i els resultats que se n’esperen. Sigui quina sigui, a banda de l’entrenament específic, es recomana seguir unes directrius generals:
· Estiraments i flexibilitzacions: per preparar les articulacions per a l’activitat física. Especialment recomanable per als animals que s’allotgen en boxes o quadres. Hi ha molts estiraments que es poden fer peu a terra i que, ben fets, poden ser molt beneficiosos per a l’animal. En línies generals, es parla d’estiraments estàtics o dinàmics.
· Preescalfament/escalfament: es recomana començar al pas i anar augmentant el ritme gradualment. A mesura que els músculs comencen a treballar, augmenta el seu metabolisme aeròbic i la seva necessitat d’oxigen. La freqüència cardíaca augmenta per assegurar que la musculatura rep una aportació sanguínia suficient. La durada de l’escalfament pot ser molt variable.
· Entrenament segons disciplina: és l’etapa d’esforç màxim, la durada de la qual pot ser molt variable segons disciplina, edat, rendiment esperat... Durant aquesta etapa, la musculatura por començar a dur a terme metabolisme anaeròbic, ja que la velocitat d’entrada d’oxigen a la cèl·lula no cobreix la demanda. En línies generals, com més entrenat estigui un animal, millor tolerància al metabolisme anaeròbic.
Competició de salt. Foto: Lali Masriera
“Els cavalls estan preparats per moure’s sovint i es recomana que surtin regularment”
· Refredament: després de l’etapa d’esforç màxim es recomana una reducció gradual del ritme en la qual les pulsacions i el ritme respiratori disminueixin. D’aquesta manera, es dissipa la calor generada per l’activitat i es redistribueix la circulació, ja no és necessari destinar tant d’oxigen a la musculatura. Amb la disminució de l’exercici i el metabolisme muscular, desapareix la necessitat de metabolisme anaeròbic. En aquesta fase es poden integrar també estiraments, tant a sobre com peu a terra. Tant en les disciplines físiques (com el raid o el complet) com les tècniques (doma o salt), es recomana, sempre que es pugui, combinar les sessions d’entrenament amb sortides o passejades. Les recomanacions abans descrites són unes orientacions molt generals. En qualsevol cas, per aprofundir-hi més es poden consultar professionals com el veterinaris o els fisioterapeutes equins.
Refredament després de l’entrenament. Foto: Maria de Andrés
09. Conclusions
Tal com s’ha descrit en els anteriors paràgrafs, els propietaris i cuidadors de cavalls poden obtenir molta informació sobre l’estat general de l’èquid simplement dedicant una estona a observar.
És important adquirir una rutina per examinar l’animal, ja que quan abans s’estableixi el tractament adequat, menor serà el risc que apareguin complicacions. S’ha d’avisar el veterinari sempre que faci falta. A Catalunya, hi ha molts veterinaris especialistes en èquids als quals es poden consultar en cas de qualsevol dubte.
Per saber-ne més:
Autoria:
Maria de Andrés Arnau
Veterinària. Servei d’Ordenació Ramadera. Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.
Article extret del Dossier Tècnic nº 104: "Els èquids d'esport, oci i companyia. Orientacions de cura i maneig"
Informació relacionada
