La UE reconeix la Ratafia catalana com a Denominació Geogràfica (DG)
La Unió Europea ha reconegut la Ratafia catalana com a Denominació Geogràfica (DG). La ratafia és un licor tradicional fet a partir de la maceració de nous verdes i diversitat d¿herbes i plantes, molt arrelat en diferents comarques catalanes. Besalú, Centelles i Santa Coloma de Farners organitzen anualment una fira dedicada a aquesta beguda tradicional.
Mossèn Jacint Verdaguer la va definir com "un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets, i un bocí de canyella d'Holanda, a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons el grau d'aroma que se li vulgui donar. Tot això es posa uns dies a sol i serena". Herbes i espècies Actualment, la Ratafia catalana és una beguda espirituosa elaborada, bàsicament, amb nous tendres el sabor de les quals es pot completar amb diverses plantes aromàtiques. La varietat d¿herbes que poden emprar-se i les combinacions possibles són infinites: menta, marialluïsa, sàlvia, farigola, alfàbrega, espígol, brioda, sajolida... A banda de les herbes, a la mescla s¿hi poden afegir també un nombre indeterminat d¿espècies, essent les més freqüents la canyella i la nou moscada. La ratafia presenta una coloració característica de caramel, més o menys intensa segons la fórmula emprada. El gust és dolç i intens, mentre que la textura manifesta diferències en l¿espessor segons el productor. La recepta més antiga coneguda de ratafia data del 1842 i prové de la comarca de la Selva. Forma part d¿un extens receptari de Francesc Rosquellas en el qual consten diferents receptes de cuina, de licors, de remeis casolans i d¿ungüents medicinals. L¿àmbit tradicional d¿elaboració d¿aquests licors eren les cases de pagès: cada pagès elaborava la seva ratafia, la qual formava part del ventall de begudes que consumia. Orígens del mot Entre les argumentacions que s¿apunten vers el significat del mot ratafia, hi ha qui manté que probablement designi el mètode d¿elaboració del licor, o sigui la maceració. De fet al segle XVII els indígenes de les Antilles franceses anomenaven guildive i també tafia a l¿aiguardent de la canya de sucre.
Per d¿altres estudiosos, el nom de ratafia ve del llatí ratafiat o queda firmat i assenyala el moment de ratificació d¿un tracte o un acord. Llavors, en celebrar-ho, es prenia una copeta de licor. El consum de ratafia La ratafia es pren a taula, al final dels àpats, sola o per acompanyar grana de capellà, carquinyolis o galetes. També hi ha qui la pren com aperitiu amb sifó o en got llarg amb gel, o freda de la nevera, i també qui la barreja amb llet. A la comarca de la Selva aquesta darrera versió es coneix amb el nom de castanyeta. Els seus usos culinaris també són extensos i diversos. La trobem com a ingredient de moltes postres dolces com pastissos i gelats; combinada amb productes típics de la zona, per exemple amb tortell, xuixos, farinetes de fajol o figues. També és la protagonista en coques, escumes, gelatines i sorbets.
Per d¿altres estudiosos, el nom de ratafia ve del llatí ratafiat o queda firmat i assenyala el moment de ratificació d¿un tracte o un acord. Llavors, en celebrar-ho, es prenia una copeta de licor. El consum de ratafia La ratafia es pren a taula, al final dels àpats, sola o per acompanyar grana de capellà, carquinyolis o galetes. També hi ha qui la pren com aperitiu amb sifó o en got llarg amb gel, o freda de la nevera, i també qui la barreja amb llet. A la comarca de la Selva aquesta darrera versió es coneix amb el nom de castanyeta. Els seus usos culinaris també són extensos i diversos. La trobem com a ingredient de moltes postres dolces com pastissos i gelats; combinada amb productes típics de la zona, per exemple amb tortell, xuixos, farinetes de fajol o figues. També és la protagonista en coques, escumes, gelatines i sorbets.