ARTICLE TÈCNIC | 05/06/2024 Ruralcat

Plagues en el cultiu del tomàquet

En aquest article tècnic es parla sobre el cultiu del tomàquet, l’espècie hortícola amb més importància a Catalunya en termes de producció total, i una de les més exigents quant a itinerari tècnic en aspectes com la gestió del reg i la fertilitat, les condicions climàtiques o la sanitat vegetal.

Aquest article tècnic ha estat publicat en el Dossier Tècnic 122 "Sanitat vegetal en tomàquet, col i enciam".

01. Introducció

Durant dècades, el tomàquet (Solanum lycopersicum L.) ha estat l’espècie hortícola amb més importància a Catalunya en termes de producció total (DACC, 2021). No obstant, en els darrers anys, la producció de tomàquet a Catalunya ha disminuït considerablement, amb un total de 40.093 tones l’any 2021 en comparació a les 84.414 tones de l’any 2005 (DACC, 2021). Segons aquestes últimes dades estadístiques, el tomàquet ha perdut el lideratge en termes de producció hortícola i actualment ocupa la segona posició després de la ceba (DACC, 2021). Aquesta disminució en la producció és per la forta competència dels mercats exteriors i perquè el tomàquet és una de les espècies més exigents quant a itinerari tècnic en aspectes com la gestió del reg i la fertilitat, les condicions climàtiques o la sanitat vegetal. La complexitat tècnica es reflecteix en el gran nombre de desordres fisiològics (fisiopaties) i de pèrdues per estressos abiòtics provocats per factors ambientals, nutricionals o de reg (Heuvelink, 2018). De tots els aspectes del cultiu, segurament el que genera més preocupació als productors i les productores és el control de plagues. El tomàquet és una espècie particularment afectada per un gran nombre de plagues, i en tot el món se n’han arribat a descriure més de 200 per a aquest cultiu (Blancard, 2012; Montserrat, 2016; Panno et al., 2021; MAPA, 2021). Això és principalment perquè el tomàquet és una espècie amb poca variabilitat genètica, fruit de la forta pressió selectiva que ha patit durant el procés de domesticació i evolució, que la fa particularment vulnerable a l’atac per organismes nocius. A més, a causa de l’intercanvi de materials entre regions i als canvis meteorològics que es produeixen com a conseqüència del canvi climàtic, el cicle i la severitat de les plagues s’està veient alterat, i n’estan emergint de noves. Un exemple molt actual és el virus rugós del tomàquet (ToBRFV, Tomato Brown rugose fruit virus), una plaga que va aparèixer per primera vegada a Jordània l’any 2015, que causa danys molt severs en fruits i és capaç de superar totes les resistències conegudes. Afortunadament, gràcies als esforços per intensificar i actualitzar els sistemes de prevenció i control, fins al moment no s’ha detectat ToBRFV al territori català. Aquest virus representa un clar exemple de la necessitat de monitoritzar contínuament el camp per tenir dades actualitzades sobre quines són les plagues que afecten els cultius de tomàquet al nostre territori, i així poder aplicar mesures preventives i correctores.

“En els darrers anys, la producció de tomàquet a Catalunya ha disminuït considerablement, amb un total de 40.093 tones l’any 2021 en comparació a les 84.414 tones l’any 2005”

En aquest article, proposem una revisió de les principals plagues que afecten el cultiu del tomàquet a Catalunya amb l’objectiu de facilitar la seva identificació i els símptomes al camp i d’ajudar en les tasques de prevenció mitjançant control biològic.

Taula 1. Plagues presents en el cultiu del tomàquet actualment a Catalunya. Ordenades per ordre d’importància al territori català. Font: Federació d’ADV Selmar.

Figura 1. Períodes crítics d’incidència de plagues provocades per artròpodes a Catalunya. Les plagues s’agrupen segons la seva importància a Calalunya (alta, mitjana, baixa). La incidència va des de 0 (sense incidència) a 10 (màxima incidència). Font: Federació d’ADV Selmar i Sònia Campo.

02. Llistat de plagues en el cultiu del tomàquet

Segons les observacions fetes sobre el terreny per les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV), s’ha determinat que a Catalunya actualment els cultius de tomàquet estan afectats per 31 plagues provocades per artròpodes (14) i per microorganismes com ara fongs (8), bacteris (3), virus (3), oomicets (2) i nematodes (1). La taula 1 presenta un resum de les plagues actualment presents al territori català. Cal destacar que els períodes crítics de plagues provocades per artròpodes són determinats pel cicle biològic de l’organisme causant, i, per tant, la seva incidència està absolutament lligada a les variacions estacionals (fig. 1). Conèixer aquesta informació té especial importància, ja que permet estar alerta i adoptar una actitud preventiva abans de l’aparició de la plaga.

La severitat dels símptomes, els danys econòmics que produeixen i la prevalença que té la plaga durant el cicle de cultiu del tomàquet són els factors que determinen la importància que la plaga té al nostre territori. A continuació, a fi de facilitar la identificació de plagues i poder aplicar mesures de control, es descriuen les plagues que actualment tenen una major importància en els cultius de tomàquet a Catalunya i els mètodes de prevenció i control biològic. Per obtenir informació sobre la resta de plagues, visiteu la pàgina web d’Hortalab.

02.01. Artròpodes

Tuta del tomàquet (Tuta absoluta)

La tuta del tomàquet, Tuta absoluta, és un petit lepidòpter de la família Gelechiidae originari d’Amèrica del Sud. Es va detectar per primera vegada a Catalunya a començaments de 2008. El seu cicle biològic està molt condicionat pel clima. A temperatures altes (30º C), els cicles són molt curts i pot completar fins a 10-12 generacions per any. Així doncs, l’estiu és l’època amb més incidència. En hivernacle, els atacs es poden perllongar fins als mesos de tardor.

Presenta 4 estadis de desenvolupament: adult, ou, larva (eruga) i pupa. L’adult és una arna nocturna de color gris, amb taques negres a les ales anteriors, que pot arribar a mesurar fins a 1 cm d’envergadura. Durant el dia, s’amaga sota les fulles. Els ous són ovalats, de color blanc-ataronjat, i, en general, es troben a l’anvers de les fulles. L’eruga és d’un color verdós amb taques rosades i pot arribar als 7,5 mm de longitud. La pupa es pot trobar a l’interior de les galeries, a qualsevol lloc de la planta o al sòl.

Comparació de mines produïdes en fulles de tomàquet per la Tuta absoluta (esquerra) i Liriomyza trifolii (dreta). Fotos: Federació d’ADV Selmar.

Els danys són produïts únicament per les erugues que originen mines o galeries a les fulles, tiges i fruits. Aquestes galeries s’observen com a taques irregulars de color blanc-grisós que posteriorment es necrosen. Es poden observar els seus excrements en un punt de la galeria (foto peu de pagina). Quan les poblacions de l’eruga són baixes, afecta principalment les fulles, amb preferència les fulles en formació. A les tiges, queden afectades preferentment les zones apicals. Quant als fruits, ataca principalment els fruits immadurs que encara estan verds, on produeix perforacions habitualment sota el calze. En estadis més avançats, pot atacar fruits madurs i produir-hi malformacions.

“El control biològic mitjançant la introducció i conservació d’enemics naturals representa una estratègia molt eficaç i alternativa al control químic”

Per prevenir o reduir la població de la Tuta al cultiu, és important fer observacions periòdiques, enretirar els òrgans afectats i dipositar-los en bosses; si es deixa a terra, les erugues poden colonitzar de nou una altra planta. La detecció precoç mitjançant l’ús de trampes de feromones és molt eficaç per poder actuar amb rapidesa. La rotació de cultius amb espècies d'una família diferent a les solanàcies ajuda a disminuir-ne la població. En cultius sota coberta, la utilització de malles de 6 x 9 fils/cm2 impedeix l’entrada de Tuta absoluta. També, la instal·lació de portes dobles o cortines de malla superposades ajudarà a impedir l’entrada dels adults.

El control biològic mitjançant la introducció i conservació d’enemics naturals representa una estratègia molt eficaç i alternativa al control químic. Entre els enemics naturals de la Tuta absoluta, s’han descrit alguns amb efecte depredador com els mírids Macrolophus pygmaeus i Nesidiocoris tenuis, i parasitoides de larves i ous com Trichogramma achaeae, Necremnus tutae i Dolichogenidea gelechiidivoris. És important recordar la importància de la utilització dels enemics naturals per evitar l’aparició de resistències als productes fitosanitaris. La introducció de marges florals als cultius ajuda a mantenir la població dels enemics naturals.

Minadora de les fulles (Liriomyza sp.)

Les minadores de les fulles o mosques minadores corresponen a un grup de petits dípters de la família Agromyzidae que pertanyen al gènere Liriomyza. Liriomyza trifolii, la més freqüent, és originària de l’Amèrica central i es va trobar per primera vegada a Catalunya l’any 1981. Les minadores es desenvolupen de manera òptima a temperatures suaus, sobre els 20-25° C, encara que es poden trobar tot l’any, especialment als mesos de setembre i octubre. En hivernacle, es poden reproduir durant tot l’any i la seva presència és molt més elevada que en camps exteriors. Presenta 4 estadis de desenvolupament: adult, ou, larva i pupa. L’adult és una mosca, molt semblant a la mosca comuna, entre 1,8 i 2,4 mm de longitud, de color negre i groc i ales de color clar-translúcid. Les femelles són una mica més grans que els mascles i presenten una taca groga molt pronunciada al seu abdomen, i són les que dipositen els ous a l’interior de les fulles. Les larves són gairebé transparents però amb el temps adopten una coloració verd-groguenca i viuen sempre a l’interior de les fulles on formen galeries per alimentar-se. Quan la larva finalitza el seu desenvolupament, surt de la galeria per pupar al sòl, en restes vegetals, o fins i tot sobre la fulla (normalment al revers).

“Les mines produïdes per la Tuta absoluta i Liriomyza sp. es poden confondre, tot i que són diferents”

Els danys són ocasionats pels adults i les larves. D’una banda, els adults fan picades sobre les fulles que s’observen com a petits punts groguencs. I, de l’altra, les larves excaven, per alimentar-se, mines o galeries de color blanc a les fulles que són més grans a mesura que la larva va creixent i, posteriorment, es necrosen. Les fulles amb més larves i, per tant, més afectades es poden tornar grogues, pansides i seques. Com a resultat, es perd superfície foliar, es retarda el creixement de la planta i es redueix la producció. A causa de les ferides provocades pels adults i les larves, poden aparèixer danys secundaris causats per l’entrada d’altres patògens, com ara fongs i bacteris.

Cal destacar que les mines produïdes per la Tuta absoluta i Liriomyza sp. es poden confondre, tot i que són diferents. Liriomyza sp. forma galeries més estretes i amb forma de serpentina, mentre que la Tuta absoluta forma galeries més amples. A més, les larves de la Tuta absoluta depositen els seus excrements en un punt de la galeria, a diferència de Liriomyza sp. que els deixa dispersos per tota la galeria (foto pàg. 13). També, Liriomyza sp. no afecta el fruit, a diferència de la Tuta absoluta.

Per prevenir o reduir la població de la minadora, és important eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors, realitzar rotació de cultius i utilitzar trampes adhesives de color groc des de l’inici del cultiu. En cultius sota coberta, es poden instal·lar malles de mínim 10x20 fils/cm2 . En lluita biològica, s’han descrit alguns enemics naturals de la minadora amb efecte depredador (Coenosia attenuata) o parasitoide (Diglyphus isaea, Diglyphus minoeus, Neochrysocharis formosa, Dacnusa sibirica). Actualment, Diglyphus isaea és el més important per al control biològic d’aquesta plaga i es troba de manera natural als camps, tot i que també se’n fan introduccions per augmentar-ne els nivells de població.

Àcar del bronzejat del tomàquet (Aculops lycopersici)

L’àcar del bronzejat del tomàquet, Aculops lycopersici, és un petit àcar de la família Eriophyidae originari d’Austràlia. Es desenvolupa de manera òptima en ambients càlids i secs, per la qual cosa, a la nostra zona, apareix a la primavera, a partir del maig.

Danys provocats per l’àcar del bronzejat del tomàquet en fulla (esquerra) i fruit (dreta). Fotos: Federació d’ADV Selmar.

Adult i danys de Nesidiocoris tenuis en tiges de tomàquet. Foto: Anna Garreta Gornals

Presenta 4 estadis de desenvolupament: adult, ou i nimfa (2 estadis), i en tots són extremadament petits i impossibles de veure a simple vista. Els adults són llargs i segmentats i el seu color varia entre crema, carbassa o groc, mesuren uns 0,17 mm de longitud i per poder veure’ls sobre els cultius s’ha d’utilitzar una lupa. Com que són diminuts, els àcars passen desapercebuts fins que s’observen els primers símptomes. A la part inferior de la planta, les fulles adopten un color groc bronzejat fosc o marronós. Aquests símptomes es poden estendre als pecíols de les fulles afectades i després a la tija. Si la plaga no es controla, les plantes queden amb un to apagat, s’acaben assecant i poden acabar morint. Els fruits afectats perden color i a les zones afectades la pell del fruit s’asseca i es va clivellant deixant uns fruits de color marró (foto pàg. 14). També s’observa una mida reduïda del fruit madur.

Els símptomes provocats per l’àcar es podrien confondre amb el color bronzejat del míldiu a la tija del tomàquet. També, l’assecament de fulles es pot interpretar com un atac d’oïdiopsi, o qualsevol altre fong/bacteri que provoqui un assecament general de la planta.

Per prevenir l’aparició d’aquest plaga, cal eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors, eliminar plantes molt afectades, evitar la dispersió durant les operacions de maneig i fertilitzar de manera equilibrada que eviti un excés de nitrogen. La lluita biològica mitjançant la introducció i/o conservació d’enemics naturals també ha demostrat certa eficàcia enfront de l’àcar del bronzejat, en especial l’ús d’àcars depredadors fitoseids com Amblyseius andersoni i Transeius montdorensis, tot i que no acaben de controlar totalment la plaga. Avui, l’ús de sofre, especialment durant les primeres etapes de desenvolupament del cultiu, és una estratègia molt eficaç per controlar aquesta plaga, tot i que els esforços s’adrecen a eliminar l’ús de productes químics en els cultius.

Nesidiocori (Nesidiocoris tenuis)

Nesidiocoris tenuis és un insecte heteròpter de la família Miridae que habitualment ajuda a combatre plagues del tomàquet, ja que s’alimenta dels ous i larves de la tuta del tomàquet i la mosca blanca. No obstant, quan la densitat de les seves preses disminueix, pot acabar alimentant-se de la saba de la planta mitjançant succió i esdevé una plaga important que provoca grans danys. És per això que se’n pot aprofitar el potencial depredador sempre que la població no sigui prou alta per provocar danys a la planta. En algunes zones, sí que introdueixen Nesidiocoris al camp com a fauna auxiliar, però aquí a Catalunya és una pràctica gens recomanable perquè ja s’estableixen poblacions de Macrolophus pygmaeus que actuen com a depredadors de les mateixes plagues sense provocar-ne danys.

“Es pot aprofitar el potencial depredador de Nesidiocoris tenuis sempre que la població no sigui prou alta per provocar danys a la planta”

L’adult és una xinxa d’uns 3-4 mm, prima i allargada, de color verd clar, amb ales i antenes molt llargues. Necessita temperatures càlides per desenvolupar-se, per la qual cosa la seva població arriba al màxim cap al finals de l’estiu. Els símptomes més greus es donen en plàntules joves. A les fulles, s’observen punts negres necrosats provocats per les puncions durant l’alimentació de l’insecte. Normalment, s’observa raquitisme foliar. En tiges, pecíols i botons florals s’observen anells de coloració marró (foto superior) que poden provocar assecament i la caiguda de parts de la planta. Les parts més joves de la planta solen ser les més afectades. Cal no confondre l’avortament natural de les flors del tomàquet amb l’efecte de Nesidiocoris. Els anells de coloració marró que provoquen a tiges, pecíols i botons florals són molt característics i permeten diferenciar el motiu de la caiguda de les flors.

Per combatre aquesta plaga, cal revisar les matèries actives autoritzades ja que és difícil que alhora no malmetin altres insectes beneficiosos com el Macrolophus pygmaeus.

02.02. Microorganismes

Oïdi del tomàquet (Oidium lycopersici)

L’agent causant de l’oïdi del tomàquet és Oidium lycopersici, un fong ascomicet que es dispersa molt fàcilment amb el vent o corrents d’aire. Es desenvolupa de manera òptima a temperatures properes als 25º C i una humitat relativa entre 50-75%.

Els símptomes són exclusivament foliars. Les fulles presenten lesions verd-groguenques que poden passar a color marró i estar parcialment necrosades. Aquestes lesions estan cobertes pel miceli del fong que s’observa com un tel blanquinós i d’aspecte polsegós a l’anvers de fulla (foto peu de pàgina). Si l’atac és molt intens, el fong cobreix totalment la fulla amb aquest tel blanquinós, i fins i tot tota la planta. A més, les fulles es tornen grogues i completament necròtiques, es deformen i acaben caient, de manera que provoca una important defoliació. Si això succeeix, hi ha una pèrdua del rendiment a causa de l’exposició dels fruits a la radiació solar i la pèrdua de capacitat fotosintètica de la planta.

Els símptomes a les fulles es poden confondre amb els provocats per l’oïdiopsi, tot i que les taques blanques de miceli a l’oïdi es troben principalment a l’anvers de les fulles i les de l’oïdiopsi al revers. El que es veu a l’anvers de les fulles amb oïdiopsi són unes taques cloròtiques que després es tornen grogues. Per combatre l’oïdi és molt eficaç aplicar productes assecants. És recomanable retirar totes les restes del cultiu afectat per reduir la proliferació del fong.

Oïdiopsi (Leveillula taurica)

L’oïdiopsi és causada per Leveillula taurica, un fong ascomicet que es desenvolupa de manera òptima amb temperatures entre els 20-25º C, tot i que quan se superen els 30º C s’accelera el desenvolupament dels símptomes. Així, el període crític és l’inici de l’estiu.

Els símptomes típics són taques de color entre verd tènue a groc intens a l’anvers de les fulles més velles, amb marges difuminats i aspecte angulós, ja que queden delimitades pels nervis foliars (foto peu de pàgina). Sovint, apareixen punts necròtics en el centre d’aquestes taques. Al revers de les fulles, es formen taques d’aspecte polsegós i blanquinós que corresponen al miceli del fong. Si les condicions d’humitat són elevades, aquest polsim blanquinós delimitat pels nervis es pot observar també a la cara superior de la fulla. En estadis més avançats, provoca un assecament generalitzat de la planta. Els símptomes a les fulles es podrien confondre amb els provocats per l’oïdi. Igual que l’oïdi, per combatre l’oïdiopsi és molt eficaç aplicar productes assecants. Mantenir airejats els cultius també pot ajudar a evitar-ne la proliferació.

Míldiu del tomàquet (Phytophthora infestans)

El míldiu del tomàquet és provocat per Phytophthora infestans, un oomicet que es desenvolupa de manera òptima en condicions d’humitat relativa elevada (85-95%), temperatura moderada (15-22º C) i sòls entollats. Així, la malaltia sol aparèixer quan plou i després fa sol.

Danys provocats pel míldiu del tomàquet en fulla (esquerra), tija (mig) i fruits (dreta). Fotos: Federació d’ADV Selmar.

P. infestans ataca bàsicament tota la part aèria de la planta (foto superior). Els primers símptomes apareixen a les fulles on s’observen taques poc definides, de ràpid creixement, de color verd clar a marró verdós i aspecte oliós (molt característic del míldiu). Sovint aquestes taques estan envoltades per un teixit humit on es forma de vegades un polsim blanc al revers de les fulles. Si les condicions ambientals són prou humides, la infecció progressa ràpidament en tot el fullatge, diverses fulles es tornen marrons i es panseixen. A les tiges, es formen lesions fosques, de color marró a negre i aspecte humit, que poden arribar a alguns centímetres i envoltar totalment la tija, de manera que pot causar la mort total de la planta. Respecte dels fruits, afecta principalment fruits immadurs, on forma taques concèntriques marrons molt característiques amb aspecte vitri i marge irregular, que s’estenen de manera molt lenta. En fruits més madurs, les taques són més uniformes i sovint formen anells foscos i concèntrics. De vegades, es pot veure un lleuger polsim blanquinós a la superfície dels fruits. Poden podrir-se totalment, sobretot per l’aparició de microorganismes secundaris.

Per prevenir l’aparició de la malaltia, cal evitar el reg excessiu i/o entollaments, afavorir el drenatge de l’aigua, evitar l’excés d’humitat, afavorir la ventilació, enretirar les parts afectades de la planta i gestionar correctament l’adobat per evitar excessos de vigor. És important poder avançar els tractaments abans dels períodes de pluja.

Autoria