Eusebi Esgleas és armador, president de la Confraria de Blanes i president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors.
La rendibilitat i la sostenibilitat, la política i l'economia, però també la realitat de les famílies i poblacions costaneres són factors determinats per al futur del sector pesquer, que viu un dels moments més decisius de la seva història i que haurà d'estar atent a tots els flancs si no vol navegar en cercles, arribar a port i tornar a hissar les veles. Per copsar la realitat d’aquest col·lectiu hem entrevistat a Eusebi Esgleas i Pares, pescador des dels 15 anys, armador, president de la Confraria de Blanes i president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors.
El 2010 ha estat l’any en què la Comissió Europea ha publicat els resultats de la consulta pública sobre la reforma de la Política Pesquera Comuna (PPC), en vigor des de l’any 2003. Com ha viscut la federació i els seus membres aquesta iniciativa? Quin ha estat el seu grau d’implicació i quina valoració en fa del procés?
Hem estat molt atents i ens hem anat informant en tot moment; jo mateix formo part del comitè executiu del RAC del Mediterrani i, sincerament, estem força decebuts per diversos motius. Una de les causes podria ser que ha costat d’arrencar aquest Comitè consultiu regional del Mediterrani, fundat a Roma al 2006, i fins ara no ha funcionat com s’esperava. Tot just comença a funcionar en l’actualitat.
Per altra banda, Brussel·les també està basant les seves decisions i les futures dinàmiques de treball segons els paràmetres de l'Atlàntic i, com tothom sap, una norma que allà pot ser molt útil, normalment, al Mediterrani no ho és gens. És a dir, no es tenen prou en compte les diferències d’una i altra realitat.
Dit això, vull afegir que la reforma és molt necessària. Qualsevol pescador assenyat sap que aquest negoci ha de canviar. Però crec que la reconversió del sector no es pot fer només amb limitacions salvatges via decrets, penso que hauria de ser un procés com el d’altres indústries, com per exemple el de la siderúrgia. Han de tenir en compte els paràmetres mediambientals i de sostenibilitat però també la supervivència del professional de la pesca.
L’excés de capacitat de les flotes és un dels temes prioritaris de la reforma. Considera encertades les mesures proposades per reduir-la?
Crec que hi ha mesures molt encertades però s’hauria de posar èmfasi en conservar la diversitat i la quantitat de tipus d’arts que hi ha. A la llarga no és rentable imposar, al mateix lloc, el mateix prototipus de barca.
D'altra banda, en aquesta qüestió, és molt important tenir cura de què es diu i anar amb la veritat per endavant. Un exemple seria la polèmica sobre la tonyina vermella. És cert que fa un temps la seva situació era molt dolenta, no sé si prou com per desaparèixer, però sí alarmant. El pla de recuperació que es va posar en marxa, via ICCAT, tot i que es podria millorar, està funcionant molt bé. Pescadors d’arreu del Mediterrani constaten que hi ha una quantitat de tonyina que feia anys que no es veia, però grups ecologistes encara sostenen que està molt malament. És veritat que la mida mitjana encara no és òptima però el que no es pot fer és assolir-la a costa de destrossar una flota. En definitiva, hem d’adequar la flota als recursos existents i respectar el medi ambient però no ens podem oblidar del pescador.
"En aquestes polítiques també s’haurien de valorar la intervenció, l’experiència i la capacitat d’observació dels pescadors, perquè ells són els que cada dia surten al mar i els que més coneixen el medi".
Quin és el seu punt de vista respecte a les polítiques de vedes i quotes?
Són polítiques necessàries i imprescindibles. Crec que de vedes n'hi ha a totes les pesqueries. Pel que fa a les quotes, en algunes. La majoria de les pesqueries del Mediterrani són multiespecífiques i el sistema de quotes no pot funcionar com a l’Atlàntic però tampoc es pot enganyar. Crec que hi ha alguns mínims que es podrien pujar i, sobretot, que les accions s’haurien de plantejar a més llarg termini. Moltes vegades es fan plans de caràcter polític, per cobrir les necessitats d’una legislatura, i quatre anys al mar no són determinants. Als pescadors ens passa com als pagesos, tenim anys bons i dolents. Per exemple, ara tenim força seitons però no pas sardines, que havia estat un peix abundant. No m’atreviria a assegurar quins són els factors que fan que això sigui així; la pesca pot tenir a veure però també s’ha de tenir en compte que intervenen altres processos naturals i que aquests poden tenir cicles més llargs, de set o vuit anys. Un altre factor, important i molt negatiu, és la contaminació.
En aquestes polítiques també s’haurien de valorar la intervenció, l’experiència i la capacitat d’observació dels pescadors, perquè ells són els que cada dia surten al mar. La seves explicacions poden ser valuoses per als científics que estudien les poblacions de peixos. Nosaltres, a les Confraries de Blanes, Palamós i altres poblacions, fa temps que col·laborem amb els experts del CSIC en l’estudi de la Gamba vermella, un dels productes estrella del nostre litoral. Aquestes col·laboracions són importants, tant les dels científics com també les dels pescadors, que moltes vegades no s’escolten.
"Els primers interessats en l’equilibri amb el medi som els pescadors, però tampoc es pot fer de l’ecologia una religió per damunt de tot, oblidant les persones".
Ha dit més d’un cop que és necessari dir la veritat, que no es pot enganyar a la gent... A què feia referència amb aquestes paraules?
Per exemple, es pot enganyar amb els números i les estadístiques, tant per part dels pescadors com d’algun grup ecologista. A més, sovint es presenta al pescador com el dolent de la pel·lícula i no ha de ser així. Es tracta d’un col·lectiu que té unes condicions de treball molt dures, amb horaris no gaire compatibles amb la família i que pateix econòmicament, amb les baixades de preus i les pujades del petroli.
Miri, els primers interessats en l’equilibri amb el medi som els pescadors, però tampoc es pot fer de l’ecologia una religió per damunt de tot, oblidant les persones. Aquest és un error que es pot pagar molt car.
Com creu que encaixarà el nou reglament amb les gestions estatals o regionals i els interessos socials de les comunitats costaneres?
Crec que es legisla molt per a la gran pesca i no es té en compte l’artesanal o costanera. Han oblidat que nosaltres formem part del paisatge, de la història i de la cultura de moltes poblacions, algunes tant emblemàtiques com la Barceloneta a la capital o el Serrallo a Tarragona, i de tots els pobles pesquers del litoral. Ara es prioritzen temes econòmics i de mercat. Vivim una guerra de preus, on és molt difícil competir amb productes de tercers països on no tenen les nostres mesures tècniques o sanitàries i no paguen el mateix pel petroli i els sous. No podem competir amb això, però sí en qualitat i frescor. És una situació similar a la que es viu a la resta del sector primari, a la ramaderia o l’agricultura.
S’ha de reestructurar el sector sense perdre de vista la rendibilitat i també ens hem d’alliberar de l’asfixia d’una burocràcia excessiva.
En general, opina que la nova PPC, que entrarà en vigor al 2013, serà més efectiva o s’ha perdut una ocasió única per anar més enllà?
La idea és bona i fa falta, s’ha de reestructurar el sector. Tothom que tingui seny sap que tenim una flota sobredimensionada en algunes contrades i que és molt possible que haguem de reestructurar el sector. El que demanem és que ens consultin per tal de trobar una sortida digna i consensuada, tant amb mariners com armadors, sense perdre de vista la rendibilitat i també ens hem d’alliberar de l’asfixia d’una burocràcia excessiva. A Catalunya, la nostra flota no es pot qualificar d'industrial. Nosaltres tenim flota artesanal i flota costanera, i de litoral.
Per altra banda i canviant de tema, el DAR publicarà pròximament un “Dossier Tècnic sobre Estalvi i eficiència energètica en el sector pesquer”. La despesa energètica representa una part molt important del cost de producció per a moltes modalitats de pesca. Creu que les mesures que s’indiquen des del departament són efectives? S’estan aplicant?
Aquest és un tema fonamental, no solament perquè el gasoil resulta car, sinó per disminuir les emissions de CO2.
El que està clar és que el pescador està molt conscienciat. Per exemple, a Blanes, amb pràcticament els mateixos vaixells vam passar dels 3.342.000 litres de l'any 2006 als 3.000.000 de 2008, i enguany les estimacions que fem es situen prop dels 2.700.000 litres. Això ha estat possible gràcies no només a una reducció de les hores de pesca sinó també a que molts vaixells ja no van sempre a tota marxa i vigilen el règim de revolucions.
Crec que tant l’estudi energètic del la Generalitat com la transformació de la flota mitjana basca, amb la introducció de motors que funcionen amb gas liquat, són iniciatives exemplars, que han tingut bons resultats i seria bo que els pescadors fessin un seguiment d’aquestes experiències. També hem d’anar introduint millores tècniques a poc a poc i a mig termini.
"Tot plegat ens hauria de fer pensar en com podem millorar no només la pesca, sinó també la promoció, comercialització i presentació dels nostres productes al públic".
Com a colofó de l’entrevista, ens podria fer un esbós de la situació del sector a Catalunya?
El sector ho està passant malament, però no ara sinó fa temps. Podem dir que patim una crisi permanent des de l'any 2000. La prova principal és que els darrers nou anys el nombre de pescadors a Catalunya s’ha reduït un 30%. Actualment, només el 19% del peix que es consumeix al país és pescat per vaixells catalans; i a Europa la quota de mercat comunitària és del 33%. Per què? Perquè sempre és més fàcil importar productes de països del tercer món, sovint més barats però de pitjor qualitat.
A més els nostres preus tampoc són els preus finals. Tot i que m’agradaria puntualitzar que els peixaters tampoc estan passant per un bon moment; sé que molts estan plegant. Em refereixo al peixater petit, que ven peix fresc i que és el nostre principal client, així com als restauradors que compren a les nostres llotges. El transport i la distribució actuals també juguen un paper important en tot aquest entramat, però tot plegat ens hauria de fer pensar en com podem millorar no només la pesca, sinó també la promoció, comercialització i presentació dels nostres productes al públic.