PETER SCHMIDT “Els agricultors no obtenen el preu just que caldria per sobreviure, i es paga menys als treballadors que en altres sectors industrials”
Parlem amb Peter Schmidt, President de la Secció d’Agricultura, Desenvolupament Rural i Medi Ambient (NAT) del Comitè Econòmic i Social Europeu.
Nascut l’any 1962, la seva primera feina va ser com a formatger. Va ser responsable regional del sindicat NGG (Sindicat d’Alimentació, Begudes i Càtering, afiliat a la Federació Alemanya de Sindicats) durant 27 anys, com a responsable de les indústries làcties i les fleques. Des de l’any 2014, és membre del Grup II (treballadors) del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE). De l’any 2015 al març de 2018, va ser president del Grup d’Estudi Permanent sobre Sistemes Alimentaris Sostenibles del CESE, i de l’abril de 2018 al setembre de 2020 va ser president de l’Observatori del Desenvolupament Sostenible del CESE. Des del mes d’octubre de 2020, és el president de la Secció d’Agricultura, Desenvolupament Rural i Medi Ambient (NAT) del CESE.
Quins són els reptes principals a què ha de fer front el nostre sistema alimentari actual?
Crec que el repte principal és que el marc de polítiques actual està massa fragmentat i no tenim una política alimentària integrada comuna europea o dels estats membres. A més, experimentem un enorme desequilibri de poder a la cadena de subministrament d’aliments, on els grans actors, sobretot els distribuïdors i les multinacionals processadores d’aliments, fan un mal ús del seu poder. Els agricultors no obtenen el preu just que caldria per sobreviure, i es paga menys als treballadors que en altres sectors industrials. Veiem en algunes zones agrícoles i en el sector carni fins i tot una tipologia de sistema d’esclavatge modern. Per no parlar del gran impacte ambiental i climàtic de la producció i el consum d’aliments sobre la biodiversitat, l’aigua i el sòl.
Quins canvis calen per fer front a aquests reptes?
En primer lloc, hem d’internalitzar tots els costos econòmics, ambientals i socials de la producció d’aliments. Els grans distribuïdors i les multinacionals processadores obtenen els beneficis més alts, mentre que els preus d’origen a la granja són massa baixos per garantir la subsistència dels agricultors i unes condicions de treball dignes, i sovint ni cobreixen els costos de producció. Per tant, cal abordar els grans beneficis de les multinacionals, que són quasi del 20%! Hem de redistribuir els diners entre els agricultors i treballadors i llurs famílies.
"Quan un litre de llet és més barat que els refrescos, el consumidor perd la consciència sobre els grans esforços fets per produir-lo".
Com es pot organitzar la política alimentària europea per assolir un sistema alimentari més sostenible?
Necessitem un Consell de Política Alimentària a tots els nivells. Començant pel nivell europeu fins al nivell local. Els consells alimentaris poden supervisar i organitzar els sistemes alimentaris, que haurien de basar-se en l’equitat, cadenes de subministrament curtes, sense impacte ambiental negatiu i abordant els aspectes socials. També calen pautes dietètiques sostenibles per als productors, elaboradors i consumidors. Això es podria organitzar a escala europea i també contribuiria en gran mesura a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides (ODS).
Esteu d’acord que caldria replantejar la cadena de valor alimentària per fer el sistema més sostenible?
Sí, és clar. Hem perdut la consciència sobre el valor dels aliments a causa d’una competència enganyosa, que es basa en la “cursa cap a avall” pel que fa al preu i, fins a cert punt, a la qualitat. Quan un litre de llet és més barat que els refrescos, el consumidor perd la consciència sobre els grans esforços fets per produir-lo.
Podríeu donar-nos, si us plau, alguns exemples d’iniciatives que les parts interessades en el sistema alimentari, des dels agricultors fins als consumidors, podrien implementar per reduir l’impacte ambiental del sistema alimentari actual i construir una societat més inclusiva?
Hi ha un nombre creixent d’iniciatives que s’estan implementant a escala regional i local per donar suport a sistemes alimentaris alternatius. Aquestes iniciatives estableixen vincles més estrets entre productors i consumidors, creen oportunitats per a empreses locals i nous llocs de treball i reconnecten les comunitats amb el seu menjar; per exemple, els mercats de pagesos, l’agricultura amb suport comunitari, etc. Les ciutats també estan jugant un paper clau en el desenvolupament de polítiques alimentàries més integrades. Hi ha processos per reconnectar les ciutats a les seves àrees properes de producció d’aliments en molts llocs (per exemple, Milà a Itàlia, Montpeller a França, Gant, Brussel·les i Lieja a Bèlgica i Toronto al Canadà) i és probable que això s’acceleri després de la pandèmia de la COVID-19.
En el dictamen sobre la contribució de la societat civil al desenvolupament d’una política alimentària integral a la UE, el CESE afirma que “una política alimentària integral hauria de basar-se, estimular i desenvolupar una governança comuna a tots els nivells”. Quin tipus de governança cal per garantir un sistema alimentari sostenible?
Un ventall ampli de parts interessades al llarg dels sistemes alimentaris tenen un paper a jugar en la supervisió del desenvolupament i la implementació d’una política alimentària integral de la UE. Sens dubte, cal millorar la cooperació entre els organismes existents, però, com he esmentat abans, els consells de política alimentària caldrien a tots els nivells. En particular, caldria explorar l’opció d’una estructura específica alhora de multirepresentació de les parts interessades i de governança multinivell. Aquesta estructura, per exemple un Consell Europeu de Política Alimentària, hauria de tenir un enfocament democràtic i inclusiu i hauria d’assegurar una representació ferma i diversa dels grups agrícoles, de la societat civil (incloses les organitzacions de la UE, nacionals i de base) i dels actors de la cadena de subministrament.
Com penseu que l’Estratègia De la granja a taula (F2F) publicada recentment per la Comissió Europea contribuirà a transformar el sistema alimentari actual?
L’Estratègia F2F és un bon punt de partida. Quan el CESE va adoptar el dictamen sobre una política alimentària integral a Europa fa gairebé quatre anys, ningú no creia que la Comissió iniciés una iniciativa com aquesta. Tanmateix, com sempre, aquesta Estratègia no és prou ambiciosa. Hem d’empènyer la Comissió i els estats membres a ser més coherents juntament amb la Política Agrària Comuna i garantir un Acord verd i social real. Ara tenim l’oportunitat, per exemple, d’emprar el fons de recuperació de la COVID-19.
Una última pregunta. En els darrers mesos, hem viscut una crisi sanitària amb fortes conseqüències econòmiques i socials que han exposat la fragilitat del nostre sistema. Creieu que aquesta crisi accelerarà la transició cap a una societat més sostenible o acabarà “tot com sempre”?
Segons la meva experiència, res no es fa realitat sense un compromís ferm i conscient de la societat civil. Això vol dir que no només hem d’alçar la veu. Crec que hem d’acuitar assolir una economia del benestar: una economia que ha de protegir els ecosistemes, conservar la biodiversitat i dur a una transició justa cap a una forma de vida neutral envers el clima a tota la UE, i fomentar l’emprenedoria sostenible. Hem de lluitar contra els grans interessos empresarials. Aquests interessos estan blocant el canvi real cap a la sostenibilitat. Però, com a optimista, penso que ho farem possible si mobilitzem aliances i el poder del carrer, com ara el moviment juvenil Fridays for future (Divendres pel futur).
