La gestió de la maquinària agrícola
En aquesta nova col·laboració Carles Bernat, professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona (ESAB), reflexiona sobre la presa de decisions de l'agricultor a l'hora de gestionar un bon funcionament econòmic de la finca agrícola i es qüestiona el moment idoni per renovar la maquinària i els criteris a tenir en compte en la compra d'un nou aparell.
Tractor llaurant
Gestionar el parc de maquinaria agrícola és, avui, una de les tasques més importants que pertoquen als agricultors. Agricultors que ja és més adient anomenar "empresaris agrícoles" ja que la complexitat de llurs tasques és notable. Meteorologia, biologia, química, mecànica, direcció de personal, "marketing"!, són altres tantes tecles que haurà de tocar en la gestió diària de la seva explotació. Però, com l¿èxit es mesura gairebé sempre en termes monetaris, les decisions econòmiques acostumen a ser les més decisives. I les que afecten a la maquinària i, per tant, a una part molt important de les despeses de producció, solen ser-ho particularment. Quin tractor comprem? De quina potència? En quin moment el substituïm? Quines màquines complementàries són les més idònies? Quines altres feines cal fer amb maquinària específica? La resposta a aquestes preguntes, i a una colla més de semblants, acabarà definint el més o menys bon funcionament econòmic d¿una finca agrícola. Evidentment, algunes d¿aquestes preguntes tenen la resposta condicionada per diversos factors que sovint no depenen de la voluntat de l¿agricultor, i aquests condicionants han variat molt al llarg dels relativament pocs anys de la història de la mecanització agrícola. Fa poc menys de 50 anys es comprava aquell tractor perquè no n¿hi havia d¿altre, i es pagava el preu que fos perquè l¿alternativa era la supervivència de l¿explotació. Avui, això ha canviat molt. El mercat ofereix un ventall amplíssim de possibilitats, tant en tractors com en màquines. L¿elecció, des d¿un punt de vista tècnic, ja no és fàcil: hi ha diversos nivells de mecanització que impliquen cadascun una reducció més important de la necessitat de mà d¿obra. En determinats casos, potser la majoria, el cost d¿aquesta mà d¿obra és l¿element determinant però també hi ha casos, i cada cop més, en què el problema és la manca gairebé total d¿aquesta mà d¿obra. A més, per fer anar algunes màquines, cada dia més complexes, cal una mà d¿obra especialitzada, encara més difícil de trobar. La situació resultant, prou sovint, és que és imprescindible "mecanitzar" i gairebé sempre aquesta mecanització resulta força cara. De fet, diem sovint que si una màquina treballa les hores "que li toquen" sempre és "rentable", o també podríem dir que "la seva adquisició és interessant" Malauradament no és gens fàcil aconseguir que totes les màquines que comprem facin "les hores que toquen" dintre d¿un període raonable de temps que definim com la "vida útil" de la màquina. Tots coneixem exemples de tractors de 20 anys que continuen realitzant un feina prou bona: han estat cuidats i mantinguts com correspon i encara "funcionen". Però, tots els que ens movem dintre del món de la maquinària, sabem també prou bé que un tractor de fa 20 anys és molt diferent d¿un dels d¿ara. Prestacions, consum, seguretat, han millorat considerablement i la feina feta és una altra cosa. Vol dir això que hem d¿arraconar o llençar directament a la brossa tota la maquinària "vella" (que representa una part sensible del conjunt existent)? És evident que no. Es tracta d¿una tasca llarga i delicada, progressiva, en la que la "gestió", la "presa de decisions", serà fonamental i podrà tenir unes repercusions econòmiques considerables. Sempre és difícil establir comparacions però un agricultor americà, amb els seus milers d'"acres", haurà de decidir si prefereix John Deere, o Massey Ferguson, o New Holland, i si compra un tractor de 250 CV, o dos de 120 CV, i l¿equipament corresponent a cada cas, però sigui la que sigui l¿opció escollida, en un termini de 10 ¿ 12 anys haurà assolit les xifres previstes en la vida útil de cada màquina i podrem dir que les haurà amortitzat correctament. A casa nostra, en general, la qüèstió no és tan simple. El nivell de mecanització, en general, o de "motorització" si en els casos adients el criteri és la potència del motor de cada màquina, sovint ha vingut imposat per les circumstàncies i no representa sempre un model "ideal". Cal resignar-nos, acceptar el model existent i continuar amb els mateixos criteris? Cal cercar noves soluciones, sovint imaginatives, i mirar d¿adequar-les a les condicions de les nostres explotacions? Una gestió encertada del parc existent de maquinària, i del futur, serà la clau d¿un progrés real de l¿agricultura catalana. Carles Bernat, professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona