Les feines de preparació del sòl

L¿any passat, per aquestes dates, parlava amb un company arquitecte que em comentava el goig que feien els camps de conreu en determinades zones al llarg de l¿Eix Transversal. Enguany he tingut ocasió de fer viatges per carretera pel Bages, la Segarra, la Conca de Barberà, comarques productores de cereal, comarques de secà i, per tant, de produccions no molt altes, i jo mateix he fet la mateixa observació. Coneixent els rendiments, els preus del gra, el cost dels diferents factors de producció, em sembla prou clar que si els camps fan tant goig, en general, és perquè als pagesos els hi agrada fer les coses ben fetes. La preparació del sòl per la sembra és una de les operacions clau en el seguit d¿operacions de cultiu ja que, essent la primera, condiciona poc o molt les altres, i perquè és la que ocupa més temps, i per tant, costa més diners. A més, com acabem de dir, té una incidència rellevant en aspectes paisatgístics i, aquests, d¿una manera o altra compten cada vegada més. Des d¿un punt de vista tècnic (que normalment no s¿aprecia des de la carretera) aquestes feines es poden fer de diverses maneres. Per una part tenim les eines emprades, de les quals existeix una notable varietat i, d¿altra banda, tenim la profunditat i la freqüència amb que es realitzen. Darrerament es parla molt, però encara no s¿han generalitzat, de noves tècniques de preparació del sòl (no cultiu o sembra directa, i cultiu mínim). En determinades zones i determinades circumstàncies alguna d¿aquestes tècniques té una clara justificació però, en molts casos, el sistema tradicional, que ha demostrat la seva eficàcia al llarg de molts anys, continua essent emprat. Si ens referim a les eines, que són l¿eix fonamental d¿aquesta secció, la més emblemàtica és, sens dubte, l¿arada de pala, o arada de tombar. La feina amb l¿arada pot resultar relativament cara: es remou una quantitat considerable de terra a una certa velocitat, la qual cosa implica una necessitat de potència i, per tant, una despesa de combustible notables. De fet, no sempre cal llaurar "tan fondo". La meitat de la profunditat representa, a grans trets, la meitat de la despesa, sovint amb uns resultats, una producció, sensiblement iguals. De la mateixa manera, les feines anomenades complementàries, passades de cultivador, de grada, de corró, d¿algun arreu accionat per la presa de força, admetrien en alguns casos una reducció de la freqüència, amb un altre corresponent estalvi de cost. Volem dir, amb tot això, que es pot pensar en continuar preparant els camps amb la mateixa cura i assolir un sensible estalvi dels costos. Una possibilitat per aconseguir-ho és disposar de la variada gamma d¿arreus que ofereix el mercat i que permet donar resposta a las diferents condicions que corresponen a les variacions climàtiques d¿un any a l¿altre. Utilitzant l¿estri més idoni es pot fer la millor feina al millor preu. Evidentment, no totes les explotacions poden tenir tots els arreus. Aquest és un motiu més per pensar en una opció que sovint hem preconitzat: la utilització en comú de la maquinària o d¿una bona part de la maquinària. Un any les condicions climàtiques poden fer necessària la utilització de la fresa, però habitualment un parell, o fins i tot una sola passada de cultivador en el moment oportú, ens pot mantenir la parcel·la lliure de males herbes per un període considerable. Estar amatent a l'evolució del temps i disposar d¿un historial fiable de les circumstàncies en els darrers anys ens pot permetre un bon estalvi de temps i de diners. En qualsevol cas, creiem que és molt important procurar que les condicions en que es troba l¿agricultura, sovint força precàries, no es degradin excessivament més per tal que podem continuar gaudint d¿un entorn de qualitat.

Carles Bernat, professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona