La fertirrigació: característiques, usos i compatibilitats
En aquest article s’aborda aquesta tècnica de fertilització que consisteix en la dissolució de fertilitzants en l’aigua de reg i s’analitzen les característiques dels fertilitzants, les seves aplicacions i incompatibilitats entre ells.
Fertirrigació en panís (font: Oficinal del Regant)
La fertirrigació és la tècnica de fertilització que consisteix en la dissolució de fertilitzants en l’aigua del reg. Aquesta aportació pot ser realitzada d’una forma contínua o d’una forma intermitent, segons siguin les necessitats del cultiu. És una tècnica que s’adapta millor al reg localitzat amb què generalment s’aporten als cultius tots els nutrients i els correctors necessaris a través del reg.
En fertirrigació és important decidir en cada moment quina és la solució nutritiva que millor s’adaptarà al cultiu en concret. Per aquest motiu, és important conèixer, entre d’altres aspectes, la dinàmica dels nutrients en el sòl i la quantitat de fertilitzant que cal aplicar.
Per realitzar una fertirrigació correcta, cal conèixer entre d’altres aspectes el moviment dels nutrients en el sòl. El nitrogen no presenta problemes importants en fertirrigació donada la mobilitat que hi té. S’aplica generalment en forma nítric-amoniacal, i la part amoniacal es transforma ràpidament en part nítrica. Per aquest motiu l’aplicació nitrogenada s’ha de fer molt fraccionada. El fòsfor i el potassi són elements poc mòbils perquè es fixen a les partícules del sòl, però la fertirrigació els incrementa aquesta mobilitat, i fa que aquests elements siguin més fàcilment disponibles.
La quantitat de fertilitzant que cal aplicar està directament relacionada amb les necessitats nutritives de cada conreu. Aquestes necessitats es calculen bàsicament establint un balanç entre les extraccions del cultiu, l’avaluació de les pèrdues per rentat i fixació de nutrients, i la contribució de la matèria orgànica. Existeixen metodologies que ajuden a que la fertilització pugui ser més eficient: les anàlisis de sòl, les anàlisis de teixits (fulles, base de la tija, saba, fruits, etc..), l’observació visual de les plantes (vigor, qualitat de fruits, susceptibilitat a malalties...), etc.
Característiques dels fertilitzants utilitzats en fertirrigació
Per utilitzar correctament els fertilitzants, cal tenir en compte les característiques que puguin influir en el sòl, en el cultiu o en el maneig de la instal·lació. Les característiques dels fertilitzants que cal considerar en fertirrigació són:
Solubilitat: És la quantitat d’adob sòlid que es dissol sense precipitar en un diluent líquid i a una determinada temperatura. S’hauria de conèixer el grau de solubilitat del fertilitzant per saber la quantitat màxima que es pot afegir a una determinada quantitat d’aigua.
Salinitat: Al dissoldre un fertilitzant en l’aigua de reg, es modifiquen algunes característiques químiques d’aquesta aigua. Augmenta el seu contingut salí i, com a conseqüència, la seva conductivitat elèctrica.
Grau de puresa: Els fertilitzants utilitzats en fertirrigació han de tenir un alt grau de puresa per evitar sediments o precipitacions que obstrueixin la instal·lació.
pH: Un altre aspecte important és la modificació del pH de l’aigua a l’incorporar-hi els fertilitzants. La reacció que tindrà l’adob quan s’apliqui en el sòl dependrà del tipus de fertilitzant i del pH del propi sòl. En sòls de pH bàsic, hi cal emprar adobs de caràcter neutre o àcid.
La solució mare
En el procés de fertirrigació resulta essencial la preparació adequada del substrat (solució mare), per tal que l’aplicació de fertilitzants mitjançant el reg tingui la màxima eficàcia. Posteriorment, quan s’injecta la solució mare a l’aigua de reg, es genera la solució nutritiva definitiva (solució filla). Els aspectes que cal considerar en la preparació de la solució mare són la compatibilitat entre fertilitzants, la quantitat de fertilitzant que es podrà aportar en l’aigua de reg i la qualitat d’aquesta aigua de reg.
Compatibilitat entre fertilitzants
En la següent Taula s’hi mostren les incompatibilitats d’alguns fertilitzants utilitzats en fertirrigació:
S’han d’evitar les reaccions químiques que poden originar productes sòlids insolubles. Per exemple, s’ha d’evitar la barreja de productes que continguin sulfats amb els que continguin calci, ja que reaccionen i formen guix que precipita. També són incompatibles els fertilitzants que porten fosfats amb els fertilitzants que porten magnesi.
Quantitat de fertilitzant
La quantitat d’adob que es pot barrejar s’establirà en funció de la solubilitat del fertilitzant i del rang de temperatures habituals amb què es treballa. Per evitar problemes, cal que la quantitat de fertilitzant utilitzat en la preparació de la solució mare sigui molt més baixa que la que teòricament es podria aplicar. Quan s’aportin diferents fertilitzants a una mateixa solució mare, s’haurà de començar barrejant-hi primer els fertilitzants que tinguin una menor solubilitat. També s’ha de considerar que els fertilitzants nitrogenats han de deixar-se per al final, ja que al dissoldre’s refreden l’aigua, i aquest fet dificultaria la dilució dels altres fertilitzants.
La solució filla (aigua de reg + solució mare)
Quan s’injecta la solució mare a l’aigua de reg s’anomena solució filla, i és la que arribarà a la planta. Es mesuraran el pH i la salinitat de la solució filla per tal de comprovar que són adequats.
És important que la solució tingui un pH lleugerament àcid, ja que d’aquesta manera es redueixen les obstruccions del sistema de reg i es millora l’absorció dels nutrients. És convenient que tingui un pH entre 5,5 i 6. També s’ha de procurar que la conductivitat elèctrica (CE) de la solució no sobrepassi 3 dS/m, ja que si és superior, podria haver-hi fitotoxicitat. Tot i així es recomana que la CE sigui al voltant de 1 dS/m.
Autor: Maite Sisquella (Oficina del Regant)