Els problemes per aplicar en el porcí la identificació electrònica dels animals

Des de fa temps, les ones de radiofreqüència s¿utilitzen per al seguiment i la localització d¿objectes de tota mena: només es requereix un transmissor col·locat sobre l¿objecte a seguir i un receptor-localitzador. Si cada emissor emet en una freqüència i característica diferent, es pot identificar l¿emissor. Aquest sistema ha estat emprat també en animals, sobretot els salvatges, i ha permès el seguiment dels seus moviments i determinar la seva situació en un moment donat. Però aquest mètode té dos inconvenients: l¿exigència d¿una font d¿energia (i, per tant, una mida relativament gran), i la dificultat de diferenciar senyals (facilitat de confusió dins un conjunt). Per contra, té un gran avantatge: la llarga distància a què és possible detectar el senyal. La identificació en els animals de renda, a més de ser fiable i eficaç, ha de tenir un cost baix. A la vegada, per la docilitat dels animals, no es requereixen lectures a grans distàncies. Quan el desenvolupament de la tecnologia va permetre disposar de sistemes fiables i econòmics, es van iniciar les proves sobre animals. El dispositiu escollit majoritàriament es coneix com a ¿trasponder¿, microxip o, simplement, xip, un emissor passiu que transmet en una freqüència determinada una ona modulada d¿acord a un codi propi. En no tenir font d¿energia pròpia, pot ser d¿una mida mínima, el que permet ubicar-lo sota la pell sense cap molèstia per a l¿animal, o incloure¿l en un cròtal tradicional o en un bolus de material inalterable dipositat en el preestòmac dels remugants. Quan rep energia procedent d¿una font externa en la freqüència en la qual està sintonitzat, la retorna com si fos un mirall, lleugerament deformada d¿acord amb el codi específic que se li ha introduït, i emet un missatge digitalitzat. Aquest missatge, captat i traduït per l¿aparell de lectura, facilita la captació de la informació codificada. Per les seves característiques, la identificació electrònica és molt segura i fiable. Quan es col·loca implantada al cos de l¿animal, pràcticament no té pèrdues. Si l¿element d¿identificació (xip) es col·loca en un suport extern (cròtal) o intern (bolus), la durabilitat va lligada a la permanència del suport. Si l¿aplicació és interna, pot haver-hi problemes d¿implantació i desplaçaments dins l¿animal, si no es col·loca correctament. La facilitat de lectura varia segons els diferents llocs i exigeix quasi el contacte físic de l¿antena del lector amb l¿animal. La distància de lectura és proporcional a la mida del dispositiu (l¿antena) i a la potència del lector, però no supera els 50 cm per a dispositius injectables (més petits) i els 80 cm, per a dispositius en bolus o cròtals (més grans). Els dispositius electrònics permeten emmagatzemar molta informació codificada i, fins i tot, poden ser regrabables, però encara són susceptibles de millora. Molts aspectes d¿aquest sistema d¿identificació encara estan en estudi i, per ara, té un cost relativament elevat. La identificació electrònica en el bestiar porcí presenta una problemàtica totalment diferent. L¿especial comportament del porc fa que el nivell de pèrdues dels cròtals (electrònics o no) sigui molt elevat (els mosseguen). A més, la mobilitat de l¿orella dificulta la lectura, i la implantació en altres llocs té un elevat índex de migració, i grans dificultats de recuperació a l¿escorxador. Darrerament s¿apunta la implantació intraperitoneal a nivell del melic però, malgrat els seus avantatges, sembla que, ara per ara, cap sistema ofereix prou garanties per a la seva implantació obligatòria. Per això, el Departament d¿Agricultura, Ramaderia i Pesca ha constituït un Grup de Treball amb participació del sector i la Universitat, per estudiar totes les possibilitats i portar a terme experiències de camp que permetin avançar en l¿establiment d¿un sistema electrònic d¿identificació del bestiar porcí utilitzable de forma general a Catalunya i compatible amb la normativa europea i estatal vigents.