Cal intentar aconseguir un nivell de mecanització més equilibrat

Sovint hem parlat, demanant d¿antuvi excuses als fabricants i als importadors de maquinària -en especial de tractors-, d¿un notable desequilibri en el parc de maquinària, a casa nostra i a Espanya. Fa una colla d¿anys que prediquem que ¿hi ha massa tractors¿. La qual cosa no vol dir, evidentment, que sobri aquest o aquell altre, ni que calgui importar-ne menys... El fet d¿haver-n¿hi massa fa que treballin poc, en conjunt, o com a mínim menys del que caldria, que es substitueixin poc sovint i que tinguem un parc ¿envellit¿. En poques paraules, les conseqüències d¿això són un increment en les despeses de combustible i reparacions i una pèrdua d¿eficàcia i seguretat per l¿operari. Si afegim que, al no disposar de tota la maquinària complementària que caldria, les feines no és fan amb el màxim d¿eficàcia, el resultat és un cost d¿aquestes feines sensiblement més elevat del que fóra raonable. Tothom està d¿acord que l¿agricultura, a casa nostra, es troba en una fase de transformació que podríem qualificar, si no de radical, sí de profunda. El considerable progrés tecnològic té molt a veure amb aquesta transformació a l¿igual que la ¿globalització¿ dels mercats. En el cas d¿Espanya, i també de Catalunya, l¿evolució de la PAC i fonamentalment dels ajuts aportats ha estat força important; l¿evolució paral·lela de certs aspectes del sector està contribuint en la modulació d¿aquesta evolució. A Catalunya, per exemple, en els darrers anys s¿ha manifestat un creixement sensible en la dimensió mitjana de les explotacions. I sembla que aquesta tendència es mantindrà. Si ens ho mirem des del punt de vista de la mecanització, aquesta dada és molt important. Les dimensions de les finques condicionen molt l¿eficàcia de la maquinària. Caldria analitzar també altres paràmetres com podrien ser l¿edat mitjana dels caps d¿explotació, el nivell acadèmic mig ¿especialitzat- assolit per aquests, el nivell de cobertura de diferents riscs pel conjunt de collites, i d¿altres que ens donarien una mesura de la possible eficàcia econòmica que es podria esperar de les explotacions. Un dels factors més importants de cara a aquesta eficàcia és, sens dubte, la mecanització. Des d¿un punt de vista tècnic, gairebé tots els problemes vinculats amb aquest tema s¿han anat resolent. Les màquines, en general, poden dur a terme gairebé totes les operacions amb força bons resultats. En determinats casos, però, les condicions de les feines agrícoles, fonamentalment la forta estacionalitat, compliquen aquestes tasques: moltes màquines només serveixen per a determinats cultius i s¿empren, fonamentalment, ens uns períodes molt concrets. En d¿altres, i ens referim als tractaments fitosanitaris, l¿aplicació és més espaiada en el temps i s¿acostuma a fer un cert nombre de repeticions. Ben sovint l¿oportunitat de l¿aplicació és un element clau en l¿èxit de l¿operació, la qual cosa fa que en molts casos, gairebé tots els pagesos d¿una zona vulguin tractar, al mateix temps, un determinat cultiu. Això, en molts casos, justifica que tothom vulgui tenir el seu polvoritzador i, lògicament, el seu tractor per accionar-lo. És un cercle viciós prou difícil de trencar. Intentem, però, trobar arguments per fer-ho. Fixem-nos en el cas de les recol·lectores de cereals: la urgència de la recol·lecció, sovint, és tan important com la dels tractaments i, en canvi, una part molt considerable de la feina es du a terme amb sistemes de ¿utilització en comú de la maquinària¿. A què pot ser deguda aquesta situació? A l¿estacionalitat més accentuada? Al cost força elevat d¿adquisició de les màquines? A una certa tradició que ja s¿ha anat establint? No tinc dubtes que es tracta d¿un model que haurem d¿anar aplicant, més tard o més d¿hora, a d¿altres tipus de màquina i d¿operacions de conreu. Carles Bernat. Professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona