Catalunya aposta per produccions alternatives i complementàries

La diversificació dels cultius pot esdevenir una oportunitat per determinades explotacions tant a nivell de complement dels ingressos de les seves produccions convencionals, com de desestacionalització de les necessitats de maquinària o de ma d’obra. La Jornada sobre “Cultius alternatius”, celebrada aquest cap de setmana en el marc de la Fira de Sant Miquel i Eurofruit, ha repassat noves experiències, la majoria de les quals iniciades amb èxit, relatives a conreus del safrà, el llúpol, el cànem, l’espelta, el magraner i la poma de muntanya. La sessió, que ha aplegat 70 assistents, ha estat organitzat pel Servei d’Ordenació Agrícola-Direcció General d’Agricultura i Ramaderia del DARP.

L’espelta, ideal per als secans de Lleida

Joan Guillaumet, de l’empresa Ceralia (Alguaire), especialitzada en la producció d’espelta, considera que aquest cereal “és molt interessant pera a la societat” ja que, al no haver tingut la millora varietal que han tingut els altres cereals durant la Revolució Verda al segle passat, té uns proteïnes i un gluten que són molt beneficioses per a la salut de les persones, sobretot pel que fa a la digestibilitat. Guillaumet defensa “la vessant agronòmica del cultiu de l’espelta que, tot i ser difícil, dóna un fruit d’excel·lent qualitat als nostres secans àrids”. Les condicions d’aquestes zones, “també ideals per a l’oli i el vi, no les trobem gairebé en cap altre part de Catalunya”, assegura Guillaumet.

L’empresari considera que “el cultiu d’aquest cereal ha d’anar adreçat a aconseguir la qualitat que la panificació d’alt nivell demana”, i que tenir un producte saludable és perfectament compatible amb aconseguir un pa amb un bon nivell organolèptic, visual i gustatiu. Respecte a la rendibilitat de la producció, segons Guillaumet està lligada al compliment de certs condicionants relacionats amb el maneig del cultiu, les bones pràctiques i l’acurat control de la qualitat del producte (nivell de proteïna) i la correcta comercialització en els mercats. A banda del pa, l’espelta s’utilitza també en l’elaboració de begudes i en rebosteria.

La poma de muntanya, reequilibri i revalorització territorial

“La poma de muntanya és molt interessant per als agricultors de Lleida pel dèficit de producte que hi ha i per les característiques del nostre territori”, afirma Ignasi Iglesias, especialista de l’IRTA. Respecte al primer tema, Iglesias recorda que l’Estat espanyol importa el 65% de la producció nacional (240.000 tones anuals). “Això és degut en part a la baixa competitivitat en comparació a altres països, ja que el 95% de la nostra producció està en zones de plana, i la poma no està adaptada a aquestes zones, la qual cosa va detriment de la textura, el color i de la presentació”. Iglesias afirma que “pujar la poma en alçada (a partir de 500 metres d’altitud) és aproximar-la al seu hàbitat natural”, i recorda que en països com el Kazakhstan creix espontàniament a més de 3.000 metres”. Creu també que el referent de Catalunya ha de ser Itàlia, on el 85% de la poma es fa en alçada, als Alps (18.000 hectàrees i 1.200.000 tones de producció), amb una simbiosi perfecta entre la poma, el vi, la ramaderia i el turisme.

Respecte al projecte iniciat per l’IRTA el 2009 a Lleida i que va registrar el 2012 les primeres plantacions, Iglesias considera que està funcionant força bé. Actualment hi ha plantacions de pomeres en alçada en 7 comarques catalanes (l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, el Baix Camp, la Cerdanya, el Pallars Sobirà, el Solsonès i la Val d’Aran, amb 66 hectàrees plantades en total) i enguany es preveu ja una producció de 720 tones, el 80% de les quals a la demarcació de Lleida. Quant al model d’explotació, és pot aplicar tant a grans empreses del sector consolidades com a petits productors que tinguin terreny sense ús i que ho plantegin com a complement a la seva activitat tradicional. Iglesias també ha explicat que l’experiència s’està canalitzant a través de dos vies (producció integrada i producció biològica). “Aquesta experiència és interessant perquè la gent està comprovant que aquest cultiu és totalment viable”.

Quant al territori, el tècnic de l’IRTA, considera que aquest cultiu és viable en moltes zones de muntanya on encara hi han pagesos i que pot suposar una alternativa per revaloritzar el territori i un complement important a l’economia local que ajudi a evitar l’envelliment de la població. Iglesias lamenta que zones com l’Aran, on ja no hi ha quasi activitat agropecuària, estan perdent molt des del punt de vista paisatgístic, amb més risc d’incendis i menys atractiu visuals”.

Estudien cultivar la mangrana roja a Lleida

Joan Chavarria, gerent de la firma Nova 2004 Consulting (Tortosa), va explicar que només fa dos anys que tenen plantació de mangrana i que intenten adaptar noves varietats que ja es cultiven a països com EE.UU. i Israel (Smith, Acco, Wonderful). Chavarria creu interessant importar aquestes varietats “ja que la tradicionalment cultivada a l’Estat és mollar i incolora, i el que els nous mercats busquen és color, associat a l’antioxidant i a la salut”. Nova 2004 Consulting, amb plantacions a Huelva, Alacant, Castelló i Tarragona, està analitzant l’adaptació de les noves varietats a diferents entorns climàtics i actualment estudia conrear-la a les comarques de Lleida, “on hi ha una producció de magrana roja quasi anecdòtica”. Abans, però, “hem d’estudiar amb l’IRTA la viabilitat del cultiu a les terres de Lleida, ja que es tracta d’un clima continental amb molta calor a l’estiu, que va bé a la magrana, i amb gelades a la tardor i a la primavera, que en canvi són molt perjudicials”.

El gerent Nova 2004 Consulting considera que, tot i que limitat, hi ha mercat, encara que es tracta d’un cultiu molt complicat i car, a més de la competència de productors com Israel, Egipte i el Nord d’Àfrica. “En definiva, cal equilibrar molt bé l’oferta amb la demanda”.

El llúpol, un cultiu complementari més que alternatiu

Antoni López, especialista de l’IRTA en cultius intensius, va explicar que el cultiu del llúpol és singular “perquè es tracta d’una planta que s’enfila molt i requereix mà d’obra i un tractament específic”. Actualment se’n produeixen unes 1.000 tones a tot l’Estat, un 98% —per tradició i condicions solars— a la província de Lleó i de la mà d’una sola empresa que té el monopoli de facto i que proveeix a totes les grans cerveseres. A Catalunya pràcticament no hi ha plantacions. “Tanmateix, ara, amb el sorgiment d’un rosari de petites cerveseres artesanals, hi han incipients intents de fer llúpol, com a Almacelles, on hi ha la plantació més gran de Catalunya (2 hectàrees), sorgida amb un plantejament clarament comercial”. López, creu que es tracta en tot cas d’un cultiu complementari més que alternatiu, i que es perfectament conreable a Catalunya, sempre en petites explotacions i amb el requisit imprescindible de que necessita reg i un sòl àcid (en sòls alcalins i bàsics com els de Lleida caldrien aportacions de ferro).

Safrà, un cultiu amb molt futur

“La nostra experiència amb el safrà és molt bona, buscàvem un cultiu alternatiu per als pagesos i ramaders i la nostra comarca té un clima perfecte per produir un safrà de gran qualitat”, va explicar Manolo Ramírez, president de la Cooperativa del Safrà de les Garrigues i promotor d’aquest conreu. Ramírez creu que “es tracta d’un cultiu amb molt recorregut futur” ja que hi ha molta més demanda que oferta, i molta part del que circula internacionalment està adulterat o és de poca qualitat. El màxim responsable de la cooperativa va explicar que la cooperativa, creada fa un any per unificar tota la producció en una marca i vetllar per la seva qualitat, compta ja amb 100 socis, la majoria de Lleida però amb productors de tot Catalunya (un 98% dels productors catalans).

Actualment s’elabora encara poca quantitat, “enguany farem uns 15 quilos de la millor qualitat”, tot i que l’objectiu és arribar als 50 en tres o quatre anys (a tot l’Estat se’n fan 1.200 quilos, i es considera el millor del món). El preu del quilo a l’Estat és de 8.000 euros i de 24.000 dòlars als EE.UU. “Es tracta d’un cultiu manual que no es mecanitzable i d’aquí el preu elevat, però al mateix temps tampoc necessita molta superfície i l’hectàrea és molt rendible”. La producció s’adreça al mercat interior, tot i que l’entitat també està negociant exportacions a països com França, Xina o Veneçuela.

Cànem, un cultiu encara experimental a Catalunya

Marcelo Astudillo va explicar que la seva empresa, Naturgem, porta dos anys experimentant amb el cultiu del cànem industrial i analitzant quina varietat —treballa amb tres diferents— és més adequada al territori on la cultiven (el Delta de l’Ebre). Segons la Generalitat, és l’única plantació d’aquest tipus de Catalunya. El producte té usos medicinals (gràcies a la presència de Cannabidiol o CBD) i a la indústria alimentària. El cànem es destina bàsicament a l’exportació (Alemanya, EE.UU.).

Com a dada anecdòtica va explicar que la similitud entre el cànem industrial i la marihuana li ha comportat algun problema amb les autoritats, tot i que el primer “no és en absolut tòxic” i té un psicotròpic (detetrahidrocannabinol o THC) molt menor que la segona. La llei permet un 0,2% de THC (la marihuana pot arribar al 10 o 15%) i el cànem cultivat per Naturgem ha assolit només el 0,06% El cànem és una varietat de la planta Cannabis destinada a l’ús industrial (fibres tèxtils), medicinal i alimentari, amb un percentatge molt petit THC respecte a les plantes destinades a l’ús recreatiu.