Articles
Guia de benestar d’èquids. Maneig i alimentació
Independentment del seu ús, tots els cavalls tenen les mateixes necessitats per garantir el seu benestar. Però la manera de satisfer-les pot ser diferent segons el tipus de relació que hi hagi amb ells.
Autoria: S. de Freitas
1-Introducció. L’obligació de tenir-ne cura!
Independentment del seu ús, tots els cavalls tenen les mateixes necessitats per garantir el seu benestar. Però la manera de satisfer-les pot ser diferent segons el tipus de relació que hi hagi amb ells.
La persona propietària d’un o més cavalls pot tenir-los per:
-Passejar,
-Classes d’equitació,
-Activitats esportives (salt, doma, raid, bàsquet a cavall, horseball, regnatge, entre altres), · Cria i concursos morfològics,
-Equinoteràpia, i
-Contemplar-los i sociabilitzar-se amb ells.
Els professionals i usuaris del món del cavall són responsables de la seva salut i benestar i han de garantir:
-Alimentació adequada,
-Abric,
-Correcta sociabilització i patrons de comportament normals, ·
-Bones condicions higienicosanitàries,
-Cria responsable, ·
-Transports i trasllats segurs.
2-Alimentació
Una alimentació adequada és imprescindible perquè els cavalls tinguin una bona condició corporal, energia per a l’activitat física que realitzin i la satisfacció de la demanda fisiològica (creixement, gestació, lactació, control de la temperatura corporal) i metabòlica particular (malalties).
Independentment del seu ús, tots els cavalls tenen les mateixes necessitats per garantir el seu benestar. Els èquids són animals herbívors amb una anatomia digestiva preparada per alimentar-se d’herba (aliment poc energètic), en petites quantitats per hora, durant 18-20 hores al dia.
Autoria: S. de Freitas
“Una alimentació adequada és imprescindible perquè els cavalls tinguin una bona condició corporal, energia per a l’activitat física que realitzin i la satisfacció de la demanda fisiològica i metabòlica particular”
Què mengen?
-Farratge/herba: És l’ingredient principal de qualsevol dieta saludable per a un cavall. El farratge ha de ser de bona qualitat i verd: pastura, fenc d’herba, fenc d’alfals (aquest darrer no ha de ser més del 30% del total de farratge administrat). La civada en flor (“a mig gra”) és un altre farratge molt emprat en l’alimentació de cavalls, però no hauria de suposar més del 50% del total. S’ha d’evitar la palla com a aliment. Quantitat: mínim 1,5% del pes viu de l’animal al dia (per a un cavall de 500 kg serien 7,5 kg de farratge). La millor manera d’administrar-lo, i que s’assembli a la seva manera natural d’alimentar-se (poc i sovint), és disposar de fenc d’herba a discreció. Actualment, hi ha sistemes de subministrament slow feeder per augmentar el temps de masticació.
-Pinso: En el passat, es feien mescles de cereals (civada, blat de moro, ordi principalment), seguint fórmules poc científiques i sense tenir en compte les necessitats nutricionals. Avui, hi ha fabricants de pinsos compostos de diferents tipus de cereals i altres ingredients que els complementen (soja, llinosa, etc.) i correctors vita minicominerals. Aquest fet comporta l’existència d’una àmplia selecció de pinsos específics segons edat, estat fisiològic, tipus de malaltia i activitat física. Els cavalls en llibertat amb poca activitat física i en condicions climatològiques normals poden no necessitar afegir pinso a la seva dieta de farratge, però sí requereixen un suplement de vitamines (A i E) i minerals que no es troben en prou quantitat al farratge. La quantitat diària de pinso ha de ser d’acord amb el pes i l’activitat física de l’animal, i no hauria de suposar més d’un 40% del total de la dieta (normalment, 2-4 kg al dia). Com més activitat física, més energia necessita i més pinso. Quantitats inferiors o superiors poden derivar en cavalls obesos o magres. El pinso diari hauria de repartir-se en el major nombre de preses possible (el més usual és 2 o 3 àpats al dia).
-Segó de blat: Suposa una aportació de fibra molt digerible, però acompanyada de molt de midó. No s’ha de barrejar permanentment amb el pinso ja que desequilibra la dieta (excés de fòsfor).
-Polpa de remolatxa: És una font de fibra molt saludable i digerible, que afavoreix el trànsit intestinal. És especialment important en cavalls sènior amb problemes dentals que mengen menys farratge.
-Pastanagues i pomes: Aliments frescos i suculents de gran palatabilitat que estimulen el benestar i solen utilitzar-se com a premi.
Els cavalls han de disposar permanentment d’aigua fresca i neta. Idealment, abeuradors automàtics, però també es poden emprar galledes grans que permetin la neteja diària de manera fàcil. Un cavall beu entre 25 i 35 l d’aigua al dia, però pot arribar a ingerir 50 l al dia en situacions de calor i humitat.
Pinso granulat i segó de blat. Foto: S. de Freitas
“La quantitat diària de pinso ha de ser d’acord amb el pes i l’activitat física de l’animal”
Com?
Els canvis en quantitat o tipus d’aliment han de ser graduals. La flora de l’intestí gros és específica per digerir els aliments que rep l’animal. Els canvis bruscos d’alimentació impliquen una falta d’adaptació de la flora i problemes en la digestió que poden derivar en trastorns digestius greus (còlics) i/o metabòlics (laminitis). Cal respectar una rutina. Els cavalls són animals de costums, i canvis en els horaris poden derivar en situacions d’estrès i fer aparèixer vicis de quadra i males digestions. No s’ha de fer exercici fins passades 2 h de menjar pinso. Tot i que el 70% del menjar ja ha sortit de l’estómac als 30 minuts de la ingesta, un estómac ple pressiona els pulmons. Paral·lelament, l’exercici augmenta la demanda de vascularització addicional a l’organisme, cosa que pot alterar la digestió.
3-Abric i estabulació
S’han de protegir els cavalls de les condicions climàtiques desfavorables. Els cavalls s’adapten a les estacions progressivament: a l’estiu perden pèl i a l’hivern el guanyen, cosa que aporta protecció del fred juntament amb el greix corporal. Però també s’han de protegir del vent, el sol i la pluja, per a la qual cosa poden usar abrics naturals com els arbres o arbustos o coberts construïts a tal efecte. Altres cavalls poden necessitar estabulació en quadres, principalment en casos de lesió o malaltia. L’elecció del tipus d’estabulació dependrà de molts factors: ús i temperament de l’animal, necessitat de socialització, estat fisiològic i economia, entre d’altres.
4-Sociabilització
Els cavalls han de viure entre ells per a un bon desenvolupament emocional. Es tracta d’animals de ramat i han de tenir contacte olfactiu, visual i corporal amb altres cavalls, tot i que també gaudeixen del contacte amb les persones. És crucial que puguin ensumar-se, que contactin i es vegin, però s’ha de tenir en compte que els pàdocs no s’han de compartir amb cavalls que generin conflictes entre ells.
Fotos: S. de Freitas
“Els cavalls han de viure entre ells per a un bon desenvolupament emocional”
L’exercici d’un comportament dominant sobre un altre més dèbil genera situacions d’estrès continuats a ambdós animals, que poden derivar en problemes de comportament i trastorns digestius. En camps prou amplis, els cavalls fan els seus grups entre individus afins, i mantenen distàncies amb els que no ho són, de manera que és més difícil que es generin conflictes de conseqüències greus.
Els animals incompatibles s’han de separar sempre. És molt important recordar que un cavall estabulat normalment en un box necessita un temps d’adaptació progressiu per compartir l’espai amb altres cavalls o retirar-se en un pàdoc. Els èquids no estan acostumats a haver de protegir o compartir el menjar o l’espai vital.
Molt important! S’ha de consultar amb el veterinari de referència per establir una dieta individualitzada per a l’animal. Les necessitats dietètiques dependran de l’edat, pes, exercici i temperament. Qualsevol canvi en l’apetència o pèrdua de pes pot ser causat per malaltia.
5-Bones condicions higienicosanitàries
Tot cavall ha de tenir un veterinari que:
-estableixi la seva dieta i en controli la condició corporal i l’estat de salut, ·
-implanti un microxip i tramiti el seu passaport durant el primer any de vida,
-practiqui medicina preventiva (vacunació, desparasitació, revisions odontològiques, pautes per a un rendiment esportiu adequat),
-l’assisteixi i el tracti en cas de malaltia o lesions assegurant i garantint una farmacovigilància correcta,
-assessori, vigili i certifiqui les condicions higienicosanitàries, de benestar i de cria, i
-practiqui l’eutanàsia per causa humanitària a tot animal que estigui patint de manera inevitable.
Tot cavall ha de tenir un podòleg que mantingui els cascos i aploms en estat correcte.
6-Cria responsable
La cria ha de realitzar-se a ramaderies especialitzades, amb pla sanitari controlat i d’acord amb un mercat amb demanda. fer front al benestar de la mare gestant i després al del poltre en creixement.
Fotos: S. de Freitas
“Un poltre, igual que qualsevol altre animal, requereix molta dedicació i esforç econòmic”
7-Transports i trasllats
Qualsevol condició de debilitat o malaltia de l’animal és incompatible amb el seu trasllat, tret dels trasllats cap a hospitals veterinaris. Els viatges llargs requereixen aturades de descans i subministrament d’aigua i menjar. La conducció ha de ser curosa i respectuosa envers l’animal.
La responsabilitat de garantir la salut i el benestar dels cavalls durant el transport recau sobre: propietari, veterinari (que en certifica estat de salut i bones condicions higienicosanitàries), transportista i cuidador (que en garanteix el benestar durant les aturades, alimentació i hidratació).
Autoria:
Sofia de Freitas González
Veterinària. EGUISOF Hospital veterinario equino. Membre de la Comissió de Benestar Equí de l'AVEEC
