El paisatge del futur, nous equilibris bosc/agricultura
Aquest article tècnic parla sobre l’evolució i els reptes dels boscos i paisatges catalans, i la seva gestió futura.
Bosc mixte de pinassa i pi roig amb aprofitament fuster i pasturatge del sotabosc, que alhora millora la provisió d’aigua i la prevenció dels grans incendis forestals. Serra de Busa, Solsonès. Foto: E. Plana Bach.
01. Evolució recent i reptes dels boscos i els paisatges catalans
Els reptes que afronten els boscos catalans i la seva integració en un paisatge agroforestal fortament humanitzat deriven en bona part de la confluència durant la segona meitat del segle XX i inicis del XXI de quatre processos i la seva interacció:
- L’intens canvi climàtic amb un augment en la freqüència de pertorbacions associades.
- La dràstica disminució de l’explotació i mobilització de fustes i llenyes.
- L’abandonament de zones agrícoles i pastures i la conseqüent expansió de “nous boscos”.
- L’increment de sòl urbà i progressiva urbanització dels espais agraris, especialment d’aquells perifèrics a zones urbanes.
Disposem de nombroses evidències de l’impacte del canvi climàtic sobre els boscos de Catalunya. Alguns efectes són molt visuals, com la reiteració d’episodis de decaïment per efecte de sequera, de vegades combinada amb l’impacte de flagells forestals diversos. No obstant, mentre que en alguns casos s’observa la mort d’extensos rodals d’arbres, en d’altres es constata la recuperació de les masses afectades durant els anys posteriors meteorològicament favorables. Aquest fet evidencia la complexitat de valorar els impactes del canvi climàtic sobre la salut i vitalitat dels boscos i la necessitat del seguiment dels seus efectes a llarg termini a partir d’iniciatives com els projectes DEBOSCAT o ALERTA FORESTAL.
Igualment, és important constatar l’efecte de l’estructura i composició del bosc en la severitat d’aquestes pertorbacions, de manera que la disminució del creixement o l’augment de la mortalitat afecten especialment els boscos més densos com a resultat de l’abandonament de la seva gestió activa, i en els quals es produeix també la pèrdua d’un major nombre de serveis ecosistèmics com ara una menor provisió de fusta, aigua o de segrest de carboni.
La disminució dels aprofitaments forestals durant el segle XX degut al desenvolupament de materials nous, així com de la ramaderia extensiva i el pasturatge de sotabosc provocada per la intensificació de la producció animal, unida a l’abandonament de les zones agrícoles menys productives per la tecnificació i posterior globalització del sector, són darrere la forta expansió i densificació dels boscos de Catalunya. Aquest fenomen forma part de la transició forestal que també ha tingut lloc a bona part d’Europa. La comparació de la sèrie de mapes de cobertes del sòl més llarga que tenim posa de manifest que l’augment de superfície arbrada és molt acusat a la segona meitat del segle XX, amb un increment corresponent al 8,7% del territori entre el 1956 i el 2009, i d’un 27% respecte del bosc original. Dades més recents de mapes obtinguts a partir d’imatges Landsat mostren que el bosc continua augmentant en temps més recents, si bé ho fa a un ritme més lent, amb un augment equivalent a un 2,6% del territori entre el 1987 i el 2012.
Quin efecte té aquest increment de bosc sobre l’estructura i el funcionament dels paisatges? A Europa, als paisatges on el bosc ha augmentat recentment s’observa en general una disminució de la diversitat de cobertes i de la fragmentació del bosc, i un augment de la connectivitat forestal. Però bona part d’aquests canvis depenen de la proporció inicial de bosc i de factors com són la proporció de conreus i matollars i la topografia. Així, aquesta tendència general és més pròpia de paisatges dominats inicialment pel bosc, on s’observa un augment de la mida i una disminució del nombre de clapes de bosc, mentre que en paisatges inicialment poc aforestats hi ha una proliferació de noves clapes que, paradoxalment, incrementen globalment la fragmentació del bosc.
Aquests processos predominen als paisatges forestals del nord-est i als mosaics agroforestals del sud i l’oest d’Europa, respectivament.
En consonància amb aquestes tendències a escala europea, la dinàmica recent del bosc als paisatges catalans ha estat molt desigual durant les darreres dècades, amb un augment net a les comarques del nord i el nord-est i als principals massissos de la meitat sud, i algunes pèrdues de superfície arbrada (transitòries o permanents) a les àrees de samontà en contacte amb la depressió Central (des del Prepirineu fins al territori Catalanídic Central), la depressió Prelitoral i la plana de l’Empordà. A grans trets, això ha conformat dues grans tipologies de paisatge, amb conseqüències directes sobre la conservació de la seva biodiversitat i la provisió de serveis ecosistèmics.
“Disposem de nombroses evidències de l’impacte del canvi climàtic sobre els boscos de Catalunya. Alguns efectes són molt visuals, com ara la reiteració d’episodis de decaïment per efecte de sequera, de vegades combinada amb l’impacte de flagells forestals diversos”
El predomini del bosc al nord i nordest i als principals massissos ha portat a la recuperació de moltes espècies forestals entre les quals destaquen diversos ungulats, alguns afavorits per reintroduccions (com el cabirol) o espontàniament (com el senglar), però en canvi ha portat a la recessió generalitzada i sovint dramàtica d’organismes propis dels hàbitats oberts com les papallones i els ocells a causa de la progressiva pèrdua i fragmentació dels seus hàbitats. Aquests efectes són també observables a escala més local, per exemple en espais protegits com el Parc Natural del Montseny, on s’ha quantificat una disminució del 44% en l’abundància d’ocells d’hàbitats oberts entre el 2002 i el 2014. L’increment de l’extensió i la biomassa del bosc també té efectes negatius sobre certs serveis ambientals. Per exemple, ha incrementat la pressió sobre el volum d’aigua circulant a les nostres masses d’aigua (la denominada aigua blava), tal com posen de manifest els resultats de projectes com FORESTIME o MEDACC.
Juntament amb el canvi climàtic, aquests factors són darrere de l’increment de la freqüència i virulència dels incendis forestals en aquests paisatges. Per contra, els paisatges agroforestals de bona part del sud i l’oest de Catalunya i d’alguns punts del nord-est (plana de l’Empordà) són el resultat d’unes condicions menys favorables per al creixement del bosc i d’una elevada freqüència històrica d’incendis forestals que en redueixen temporalment la superfície arbrada5 , tot i que no es pot menystenir una certa pèrdua permanent de bosc per rompuda de nous conreus en zones properes a les grans planes agrícoles com el Priorat o les Garrigues. La persistència d’aquests mosaics afavoreix el manteniment d’una elevada biodiversitat, encara que alguns d’aquests paisatges han acabat dominats per comunitats arbustives metaestables resultants dels incendis freqüents i recurrents, com és el cas del cap de Creus, el massís del Garraf i les serres de Tivissa i Vandellòs.
La recuperació recent del bosc a les àrees més poblades del país ha coincidit amb l’expansió urbana des dels nuclis i aglomerats urbans, sovint sobre els antics terrenys agrícoles veïns, i també seguint un model difús d’urbanitzacions al bosc, l’anomenat urban sprawl, històricament força inèdit al Mediterrani i més propi de latituds temperades. Això ha creat un tercer model de paisatge amb no poques implicacions en la conservació de la biodiversitat i la provisió de serveis ecosistèmics. Per exemple, a la regió metropolitana de Barcelona, aquests processos de canvi de cobertes han tingut lloc bàsicament a costa de les àrees de conreu extensiu i de pastura, que han patit una forta reducció els darrers cinquanta anys. Alhora, això ha comportat un canvi radical en l’estructura d’aquests paisatges metropolitans, que ha fet desaparèixer els tradicionals gradients d’intensitat d’ús del territori, connectivitat entre espais agrícoles i ha posat en contacte les noves àrees urbanes amb el bosc.
Tota aquesta situació ha acabat amb bona part de la biodiversitat d’aquests paisatges, però alhora ha convertit els boscos metropolitans en uns grans proveïdors de serveis ecosistèmics de lleure i culturals, com demostren les estadístiques de visitants de parcs naturals com Collserola6 . És important destacar que aquest canvi del paisatge arriba en un moment en què el risc d’incendi ha augmentat substancialment als boscos metropolitans pel canvi climàtic, cosa que obliga a destinar-hi molts recursos humans i materials per al seu control, i fa imprescindible i urgent avançar cap una integració més efectiva del risc d’incendi en el planejament territorial. Des d’un punt de vista de conservació de la biodiversitat, aquests boscos es caracteritzen per un grau d’antropització extrem i per la proliferació d’espècies generalistes, antropòfiles i fins i tot exòtiques que en condicionen el funcionament.
Així doncs, malgrat els processos d’urbanització i rompudes locals que han causat algunes pèrdues de bosc, el paisatge forestal de Catalunya es caracteritza per una notable expansió recent del bosc. La disposició de les parcel·les de l’inventari forestal més recent sobre fotografies aèries de 1956 mostra que pràcticament un terç dels boscos actuals eren matollars o conreus els anys 1950. Cal destacar que el procés d’expansió de nous boscos es produí inicialment en les àrees més remotes i on es practicava una agricultura més marginal per desplaçar-se posteriorment cap a zones amb major qualitat d’estació i més planes, en molts casos properes a nuclis urbans.
Aquest boscos nous poden tenir una riquesa vegetal més elevada com a resultat de la coexistència d’espècies pròpies del bosc i dels matollars i prats preexistents encara en procés d’extinció. També destaquen per la seva provisió de serveis ecosistèmics com la captació i segrest de carboni, ja que es poden beneficiar de l’antic ús agrícola de sòl per mostrar un creixement més gran. A més a més, tenen un major potencial d’emmagatzematge de carboni al sòl, per l’escassetat de matèria orgànica que caracteritza els antics sòls agrícoles sobre els quals s’estableixen. No obstant, aquest major creixement de l’arbrat pot comportar també alguns canvis en atributs funcionals (p. ex. densitat de la fusta, àrea foliar més gran) que els facin també més sensibles a la variabilitat i empitjorament de les condicions climàtiques i altres pertorbacions associades. Certament, hi ha indicis que aquests boscos nous, per la seva composició i estructura, poden tenir una menor resiliència enfront a incendis o a episodis de decaïment associats a sequeres i flagells. També poden ser especialment sensibles a les invasions biològiques, especialment en regions metropolitanes on la pressió de les espècies exòtiques és molt elevada.
02. Apunts per la gestió futura
Esbrinar el potencial de perdurabilitat dels boscos en un escenari ecològic de canvi climàtic i dissenyar les pràctiques silvícoles per augmentar la seva resiliència especialment en aquelles zones d’interfase bosc-urbà és un dels reptes urgents a abordar els propers anys. En aquest context, la interacció entre estructura del bosc i vulnerabilitat al canvi climàtic esmentada anteriorment posa èmfasi en la importància que pot tenir la gestió forestal per augmentar la resiliència del bosc. L’adaptació dels boscos catalans a aquest canvi requerirà cercar la combinació d’espècies i estructures forestals tant efectiva com sigui possible a escala de rodal però també a escala de paisatge. Pel que fa a la diversificació dels boscos, caldrà tenir present que aquest pot ser un procés lent perquè una gran quantitat dels boscos actuals són monoespecífics, i que potencialment tindrà efectes modestos perquè el nombre d’espècies arbòries dels boscos catalans és reduïda, especialment en aquelles zones més xèriques.
A més, malgrat que s’ha demostrat que les masses mixtes poden respondre millor davant pertorbacions moderades, no és clar que tinguin una major resiliència a fenòmens extrems. A banda dels canvis en la composició d’espècies, la necessitat d’adaptar els boscos als nous escenaris climàtics i augmentar la seva resiliència pot esdevenir una oportunitat per estimular la gestió forestal i dinamitzar les diferents cadenes de valor associades, tot revertint l’actual situació en la qual els aprofitaments anuals no arriben a ser el 30% del total de creixement del bosc. En aquest context, assolir una taxa del 50% d’aprofitament respecte al creixement forestal, propera a la dels països europeus, segueix sent un dels objectius de l’administració forestal.
“Assolir una taxa del 50% d’aprofitament respecte al creixement forestal, propera a la dels països europeus, segueix sent un dels objectius de l’administració forestal”
En línia amb aquest objectiu s’han desenvolupat diversos projectes amb la finalitat de demostrar l’aplicabilitat de mesures de gestió forestal innovadores que permetin millorar la biodiversitat dels boscos catalans tot promovent a l’hora la seva capacitat d’adaptació al canvi climàtic, com serien BIORGEST o MIXFORCHANGE . Aquest estímul dels aprofitaments forestals haurà de ser dissenyant tant per mobilitzar els productes d’aquells boscos menys productius i escassament valorats (p. ex. aprofitaments de biomassa) com per afavorir l’aprofitament d’aquells boscos més productius i amb espècies més preuades. En ambdós casos, la iniciativa privada i l’Administració estan fent diferents propostes dinamitzadores, com per exemple l’Observatori de la biomassa9 o QUALITY SUBER.
Per tant, els aprofitaments forestals portats a terme de forma sostenible poden contribuir a augmentar la resiliència dels boscos i la seva adaptació al canvi climàtic, tot mobilitzant un recurs natural renovable i la diversificació d’usos del bosc. En relació amb això, l’Observatori forestal de Catalunya11 recull dades dels principals aprofitaments dels productes amb preu de mercat, ja siguin fusters o no fusters. En gran part de les pinedes de Catalunya, d’altra banda, s’han combinat tradicionalment les tallades amb el pasturatge de sotabosc, que generen unes estructures forestals amb discontinuïtat de combustibles en sentit vertical, molt similars a les que es troben en boscos sota règims naturals d’incendis recurrents i, per tant, de baixa intensitat.
En definitiva, generen boscos resistents als focs de capçades i d’alta intensitat, alhora que afavoreixen altres serveis ecosistèmics com la provisió d’aigua o fins i tot l’ús recreatiu. L’abandó d’aquesta gestió sovint comporta la generació d’incendis d’alta intensitat que superen les discontinuïtats de combustible del mosaic agrícola, i són capaços d’impactar sobre les persones, assentaments, infraestructures i l’economia del territori. Alhora, però, alguns d’aquests boscos no gestionats podrien tendir de forma natural o assistida cap a estructures més equilibrades i resilients al canvi climàtic, si bé a molt llarg termini i sovint amb un elevat risc de gran incendi durant el procés.
La gestió forestal activa pot esdevenir una eina cabdal en un context de canvi climàtic, ja sigui per permetre l’obtenció de rendes de forma compatible amb l’ecologia del foc, com per acompanyar i accelerar estructures de bosc en evolució natural resilients i proveïdores de serveis ecosistèmics. Tant l’Estratègia europea de biodiversitat12 com l’Estratègia d’adaptació al canvi climàtic13 i la més recent Estratègia forestal europea14 fan un reconeixement explícit del paper dels boscos i de la seva gestió en el desplegament de la infraestructura verda a Europa. L’Estratègia europea de bioeconomia15 recull dins els seus objectius principals fer un ús sostenible dels recursos i contribuir a adaptar-se i mitigar els efectes del canvi climàtic, i preveu un paper molt important de la demanda creixent dels recursos forestals com a font d’energia en la gestió activa dels boscos. El Pla de la bioeconomia de Catalunya 2021-203016 reconeix la contribució dels bioproductes forestals, i el Pacte verd europeu17 també ofereix una sèrie d’oportunitats per posicionar el sector forestal en el canvi de model social i econòmic cap a la neutralitat d’emissions, la gestió sostenible del territori i la conservació de la biodiversitat.
Articular la gestió forestal activa com una de les solucions basades en la natura que permeti adaptar els boscos catalans als efectes del canvi climàtic i reduir el risc de desastres requerirà, emperò, instruments econòmics i de governança complementaris. Caldrà seguir impulsant instruments i esquemes de col·laboració publicoprivats capaços de gestionar la fragmentació de la propietat forestal a Catalunya entre altres aspectes estructurals, culturals i sociodemogràfics que condicionen la seva viabilitat. Caldrà també potenciar les sinergies entre les estratègies territorials i les iniciatives locals per integrar les polítiques ambientals i climàtiques, tot garantint les capacitats organitzatives suficients per fer front al creixent entorn de complexitat i incertesa.
“Caldrà seguir impulsant instruments i esquemes de col·laboració publicoprivats capaços de gestionar la fragmentació de la propietat forestal a Catalunya entre altres aspectes estructurals, culturals i sociodemogràfics que condicionen la seva viabilitat”
Cal promoure, doncs, un enfocament més sistèmic, capaç de fer front a les creixents necessitats coincidents amb uns recursos que seran cada vegada més limitats, que harmonitzi les diverses polítiques sectorials cap a una major resiliència socioecològica, tot habilitant nous esquemes i instruments financers capaços de traslladar al present les despeses futures del canvi climàtic i, en general, continuar ampliant el reconeixement social del paper dels boscos i la contribució de la gestió forestal en l’adaptació i mitigació als efectes del canvi climàtic.
Autoria:
Joan Pino Vilalta
Director i investigador del CREAF
Josep M. Espelta Morral
Investigador del CREAF
Sr. Eduard Plana Bach
Investigador del CTFC
Cap del Grup de Política Forestal i Governança del Risc
