ARTICLE TÈCNIC | 25/04/2024 Ruralcat

Plagues en el cultiu de la col

En aquest article tècnic s’analitza el cultiu de la col, molt estès per la geografia catalana ja que es pot adaptar a un ampli rang de condicions climàtiques, i se centra a analitzar les plagues a les quals s’ha de fer front.

Aquest article tècnic ha estat publicat en el Dossier Tècnic 122 "Sanitat vegetal en tomàquet, col i enciam".

01. Introducció

El cultiu de la col a Catalunya ha augmentat els últims anys fins a assolir una producció de 14.034 tones (DACC, 2021). Actualment, és la quarta hortalissa més cultivada després de la ceba, el tomàquet i l’enciam. La col pertany a la família de les brassicàcies (Brassicaceae), també anomenada crucíferes (Cruciferae), i més concretament a l’espècie Brassica oleracea L. Aquesta espècie comprèn altres hortalisses cultivades a Catalunya com són la coliflor (B. oleracea varietat Botrytis), el bròquil (B. oleracea var. italica) o la col i rave (B. oleracea var. gongylodes). El nom de col s'utilitza per denominar les varietats de l'espècie Brassica oleracea que tenen com a principal aprofitament les fulles. Així, podem trobar la col de cabdell (B. oleracea var. capitata), que es caracteritza per tenir les fulles superposades formant una esfera, la col de fulla (B. oleracea var. acephala) o la col de Brussel·les (B. oleracea var. gemmifera). Aquestes es van domesticar a la zona atlàntica de l’oest d’Europa (costa atlàntica del nord d’Espanya, França i sud de la Gran Bretanya) i del Mediterrani (Gómez-Campo i Prakash, 1999; Maggioni et al., 2010). El cultiu de la col està estès per una gran part de la geografia catalana perquè es pot adaptar a un ampli rang de condicions climàtiques. Les cols tenen una gran finestra de cultiu; tot i que no totes les varietats es poden cultivar durant tot l’any, sí que hi ha varietats adaptades a les condicions de les diferents èpoques de l’any.

El cultiu de la col està estès per una gran part de la geografia catalana

perquè es pot adaptar a un ampli rang de condicions climàtiques.

Pel que fa a les plagues, actualment les més destacades són la mosca de la col, les erugues defoliadores i els pugons, entre d’altres (MAPA, 2021). Encara que aquestes plagues poden suposar un factor limitant per a la producció de les cols, es poden controlar si es prenen les mesures adequades. En aquest article es presenta una revisió de les principals plagues que afecten el cultiu de la col a Catalunya i, per a les més destacades, se’n descriu la simptomatologia, el cicle del patogen causant i mètodes de prevenció i control biològic.

02. Llistat de plagues en el cultiu de la col

Actualment, els cultius de col a Catalunya estan afectats per 16 plagues provocades per artròpodes (10) i microorganismes, com són els fongs (2), els bacteris (1), els oomicots (2) i els mixomicots (1) (taula 1). La incidència de les plagues provocades per artròpodes ve determinada pel cicle biològic de l’organisme causant i, per tant, està absolutament lligada a les variacions estacionals (fig. 1). Conèixer aquesta informació té especial importància, ja que permet estar alerta i adoptar mesures preventives abans de la seva aparició.

A continuació es descriuen les plagues que actualment tenen més importància en els cultius de col a Catalunya, i els mètodes de prevenció i control biològic que es poden aplicar. Per obtenir informació sobre la resta de plagues, podeu visitar la pàgina hortalab.fundaciomiquelagusti.cat.

02.01. Artròpodes

Mosca de la col (Delia radicum)

La mosca de la col, Delia radicum, és un petit dípter de la família Anthomyiidae. Presenta quatre estadis de desenvolupament: adult, ou, larva i pupa. L’adult és una mosca (5-7 mm) molt similar a la mosca comuna, però de color gris groguenc, té els ulls vermells i tres ratlles longitudinals que travessen l’abdomen. Els ous (1 mm), de color blanc, són dipositats prop de les arrels formant grups densos. Les larves són cucs blancs, sense potes, que poden mesurar fins als 10 mm. La pupa (5 cm) és de color marró vermellós i hiberna a la superfície del sòl a temperatures baixes. Les condicions òptimes per al seu desenvolupament són les temperatures moderades, de manera que quan arriba la primavera els adults surten de les pupes i aprofiten per posar ous massivament a l’entorn de les arrels de les plantes i a les esquerdes del sòl. A la primera generació s’aprofita de les herbes adventícies per créixer i multiplicar-se, mentre que a les següents generacions ataquen directament les plantes joves dels cultius. Tenen entre dues i tres generacions a l’any, des de la primavera a la tardor.

Actualment, a Catalunya no hi ha estratègies de control biològic per a la mosca de la col.

Els danys són ocasionats per les larves que s’alimenten de les arrels fins a arribar al coll i els pecíols, on formen galeries (foto pàg. 19). Si l’atac no es controla poden deixar les tiges completament buides. Les arrels es necrosen i es podreixen. Es poden observar els cucs blancs a prop de les arrels. A causa de la manca de nutrients, es produeix esgrogueïment a les fulles, pansiment de la planta i finalment es mor. En el millor dels casos, les plantes aturen el seu creixement i són nanes.

Per tal de reduir o prevenir l’aparició de la plaga, cal eliminar les herbes adventícies, fer rotació de cultius i treballar el sòl per destruir-ne les larves. És important fer una fertilització equilibrada, tot optimitzant el nitrogen per tal d’accelerar el creixement de la planta. Quan la plaga ja és present, s’han d’eliminar les plantes més afectades. Actualment, a Catalunya no hi ha estratègies de control biològic per a la mosca de la col.

La papallona de la col (Pieris brassicae)

Les erugues defoliadores de la col són insectes lepidòpters que engloben diferents espècies de diferents famílies, com són la família Pieridae (Pieris brassicae i Pieris rapae), la Noctuidae (Helicoverpa armigera, Mamestra brassicae, Spodoptera sp., Plusia sp.) i Plutellidae (Plutella sp.), entre d’altres.

Pieris brassicae, la papallona de la col, és molt freqüent al nostre territori. Presenta quatre estadis de desenvolupament: adult, ou, larva i pupa. L’adult és una papallona diürna, d’uns 5-7 cm d’envergadura, amb ales blanques i marges superiors de color negre. Les femelles presenten dos punts negres a les ales anteriors. Els ous, de color groc i estriats longitudinalment, són dipositats a la superfície de les fulles, generalment al revers. Les larves són erugues peludes que poden arribar als 4-5 cm de longitud, de color verd amb ratlles de color groc verdós al llarg de tot el cos i amb punts negres al dors. En els primers estadis viuen en grups (fotos superiors). A temperatures baixes, les erugues crisaliden, i les pupes, de color bru clar amb punts negres, hivernen i solen trobar-se adherides a la superfície de les fulles, troncs, murs o teulades. Les condicions òptimes per al seu desenvolupament són les temperatures moderades, de manera que quan arriba la primavera els adults surten de les pupes. En el nostre territori, si l’hivern és suau, la papallona pot sortir cap a finals de l’hivern en un dia assolellat, i per protegir-se del fred s’amaga sota les fulles. Presenten de dues a sis generacions anuals des de la primavera fins a la tardor.

Pieris brassicae, la papallona de la col, és molt freqüent al nostre territori

Les erugues poden arribar a produir greus defoliacions, alimentant-se del teixit foliar internervial fins al punt de quedar només els nervis en cas d’atacs molt severs. Es poden observar les erugues a sobre de les fulles, així com els seus excrements de color negre, provocadors d’una pèrdua de la qualitat comercial (fotos pàg. 20). Normalment ataquen una planta i no passen a la següent fins que la primera ha estat totalment devorada. Si s’hi observen mossegades però no es troben les erugues, és possible que es tracti de les erugues nocturnes o de cargols o llimacs, que són difícils de veure durant el dia. En el cas de les erugues nocturnes, s’alimenten durant la nit i s’amaguen de dia.

Per tal de prevenir o reduir la població de les papallones de la col, és important eliminar les crucíferes silvestres dels marges dels cultius. El recompte de plantes afectades i l'ús de trampes de feromones és molt eficaç per poder fer el seguiment del cicle biològic de la plaga, actuar en el moment més adequat i reduir-ne la població. Respecte a la lluita biològica, s’han descrit alguns enemics naturals de les papallones de la col amb efecte parasitoide de les erugues (Cotesia rubecula i Hyposoter ebeninus) i de les pupes (Pteromalus puparum). La població d’aquests enemics naturals es pot veure afavorida amb la introducció de marges florals reservori.

Pugó cendrós de la col (Brevicoryne brassicae)

El pugó cendrós de la col, Brevicoryne brassicae, és un insecte hemípter de la família Aphididae. És l’espècie de pugó més habitual en el cultiu de la col. Pot presentar tant individus àpters (sense ales) com alats. Els individus àpters tenen aspecte globós (no s’hi distingeix la separació entre cap, tòrax i abdomen), són grocs i verdosos, i estan recoberts d’una cera grisa d’aspecte farinós. Els individus alats són de color verd amb línies transversals de color negre a la part superior de l’abdomen. Disposen d’unes antenes curtes, s’hi pot diferenciar el cap, tòrax, abdomen i tenen unes ales que els permeten volar.

Les poblacions de pugons més primerenques afecten principalment les fulles, on s’agrupen en colònies, mentre que les més tardanes tendeixen a infestar les tiges i les inflorescències.

Passen l’hivern en forma d’ous que, amb l’augment de les temperatures a principis de la primavera, eclosionen i apareixen pugons àpters. Entre juny i agost poden aparèixer també individus alats. A la tardor, amb la baixada de les temperatures, s’aparellen per produir els ous que passaran l’hivern.

Les poblacions de pugons més primerenques afecten principalment les fulles, on s’agrupen en colònies (fotos esquerra), mentre que les més tardanes tendeixen a infestar les tiges i les inflorescències. El pugó s’alimenta de la saba de les fulles i, com a conseqüència, provoca petits punts grocs, esgrogueïment, deformacions, afebliment de les plantes i fins i tot la mort de la planta si el clima es manté sec. Les plantes més petites són més susceptibles a l’atac. D’altra banda, els pugons produeixen melassa, un líquid ensucrat i brillant que impregna la planta i que pot atraure formigues com també pot desenvolupar un fong oportunista denominat negreta, que té aspecte de pols negra que recobreix la superfície de les fulles. A més, els pugons són transmissors de diferents virosis, i la simptomatologia que s’observa pot anar combinada amb la produïda pels diferents virus. El pugó cendrós és molt característic i no es pot confondre amb cap altre pugó. En canvi, si es veuen els danys de la negreta sí que s'ha de mirar si són produïts pel pugó o per la mosca blanca.

La negreta que produeix la mosca blanca de la col es pot confondre amb la negreta que produeix el pugó.

Per tal de prevenir o reduir la població del pugó cendrós de la col, cal eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors. També es poden utilitzar trampes adhesives de color groc des de l'inici del cultiu. La rotació de cultius ajuda a disminuir la població. En cultius sota coberta, la utilització de malles de 10 x 20 fils/cm2 impedeix la seva entrada. Respecte a la lluita biològica, s’han descrit alguns enemics naturals del pugó cendrós de la col amb efecte depredador com ara sírfids, coccinèl·lids o coleòpters (Rhagonycha fulva), així com efecte parasitoide (Diaeretiella rapae).

Mosca blanca de la col (Aleyrodes proletella)

La mosca blanca de la col, Aleyrodes proletella, és un insecte hemípter de la família Aleyrodidae. Presenta quatre estadis de desenvolupament: adult, ou, larva i pupa. L’adult és una mosca petita d’uns 1,5 mm de longitud, amb el cos de color groc i les ales blanques amb tres taques fosques a les ales anteriors. Cos i ales estan recoberts per una espècie de polsim cerós de color blanc. Els ous són ovalats, de color crema. La larva té quatre estadis larvaris i pot arribar fins l’1,5 mm de longitud. Té forma plana i és transparent al principi i després es recobreix d’una cera blanquinosa que es situa al revers de la fulla. La pupa és de color groc pàl·lid, immòbil, i amb el dors molt corbat i els ulls vermells. Les condicions favorables per al seu desenvolupament són les temperatures càlides. La posta d’ous té lloc durant el mes de maig i setembre. Es poden observar plantes colonitzades des de la primavera a la tardor, encara que els adults es poden veure tot l’any, ja que aguanten les temperatures baixes. Presenta unes quatre-cinc generacions a l’any.

Els símptomes són exclusivament foliars. D’una banda, els adults i les larves s'alimenten de la saba de les fulles, provoquen petits punts grocs i l’afebliment de les plantes i, com a conseqüència, s'observa un retard en el creixement. I d’altra banda, la mosca blanca de la col, de la mateixa manera que el pugó cendrós de la col, produeix melassa, la qual pot atraure formigues i provocar l'aparició de la negreta. La negreta que produeix la mosca es pot confondre amb la negreta que produeix el pugó. Per això s'ha de mirar bé, quan veiem negreta, si es tracta d'un atac de mosca o de pugó. La mosca blanca es pot trobar amagada a la cara inferior (revers) de les fulles, on s’observa un polsim cerós de color blanc. A més, es poden observar els ous dipositats també al revers de les fulles en forma de cercle o semicercle (foto pàg. 21).

Per tal de prevenir o reduir la població de la mosca blanca de la col es poden aplicar les mateixes mesures que en el cas del pugó cendrós de la col. En el cas del control biològic, s’han demostrat efectiu l’ús de la vespa Encarsia tricolor amb efecte parasitoide, així com l’ús de fongs entomopatògens com Verticillium lecannii i Beauveria bassiana.

Saltricó (Phyllotreta sp.)

El saltricó de la col és un insecte coleòpter de la família Chrysomelidae que engloba diferents espècies del gènere Phyllotreta sp. L’adult és un escarabat de mida molt petita (2-3 mm) i la seva coloració varia segons l’espècie. Normalment són foscos, tot i que l’aspecte general entre les diferents espècies és molt semblant. Són capaços de saltar. Les larves també són petites (4-5 mm) i de color blanc groguenc. La pupa, d’uns 4 mm, és de color blanc. S’activen i es reprodueixen amb el bon temps. A finals de maig comença l’aparellament i s’inicia la posta dels ous al sòl o a les fulles depenent de l’espècie. A l’estiu emergeixen els primers adults. A temperatures baixes o en èpoques de pluja, el saltricó es resguarda. Produeixen dos-tres generacions a l’any. Les larves s’alimenten de les arrels però no ocasionen danys importants.

En canvi, els escarabats adults s’alimenten de les fulles de plantes joves i produeixen forats i redueixen la superfície foliar, principalment a les hores de màxima calor del dia (foto pàg. 22). En planter o en plantes acabades de trasplantar els danys poden ser molt importants, i sobretot si el clima és sec i càlid. Si s’observen els adults sobre les fulles i se’ls molesta, aquests salten fora de les fulles i resten immòbils durant un temps.

En planter o en plantes acabades de trasplantar, els danys produïts pel saltricó poden ser molt importants.

Per tal de prevenir o reduir la població de saltricó, cal eliminar herbes adventícies i restes de cultius anteriors, utilitzar una tela blanca per evitar l’accés del saltricó i augmentar la humitat.

Autoria