El cultiu del tomàquet de penjar

01 Sistemes de cultiu i comporta­ment agronòmic

El tomàquet de Penjar es produeix en sistemes agrícoles molt diferents, cadascun dels quals té el seu propi itinerari tècnic i generalment està associat a una línia de comercialització específica. El sistema històric són les produc­cions dirigides a la venda directa en mercats locals. Aquestes són fetes majoritàriament en sistemes de cultiu amb baixos inputs (a vegades en cultiu rastrer i al secà) i emprant varietats tradicionals seleccionades durant generacions pels propis pagesos. En aquests sistemes els rendiments són generalment bai­xos, entre 1,5-2 kg/planta (Bota et al., 2014), un fet que es compensa amb uns menors costos de maneig. A l’altre extrem, hi tenim el model basat en produccions massives, en les quals es busca la màxima homogeneïtat i un mínim cost de producció. Es tracta de sistemes hortícoles intensius, amb rendiments elevats i cultivats emprant les infraestructures convencionals de cultiu de tomàquet, és a dir, fent ús de sistemes de tutoratge, reg localit­zat, cobertes de protecció (túnels, malles, hi­vernacles) i, en alguns casos, emprant porta­empelts. Dades que hem obtingut en assajos realitzats a la comarca del Maresme indiquen que, en aquestes condicions, les producci­ons poden oscil·lar entre 2-4 kg/planta quan s’empren varietats tradicionals i 6–9 kg/planta quan s’empren varietats millorades genètica­ment. A part de l’increment del rendiment, l’ús de varietats millorades garanteix resistència a diverses virosis (principalment ToMV i TSWV) i un aspecte extern del fruit que s’aproxima més als estàndards del mercat.

L’ús de varietats modernes i tot el conjunt de noves eines de cultiu, així com la possibilitat de fer cicles més llargs, pel clima d’aquestes localitats, permeten assolir rendiments de 10-15 kg/ planta.

En els darrers 15 anys el creixement del mer­cat del tomàquet de Penjar ha despertat l’inte­rès d’agricultors de zones on tradicionalment no cultivaven aquest tipus de producte, com al sud de la Península o a les Illes Canàries, on ja fa uns anys que el nombre d’hectàrees culti­vades va creixent. L’ús de varietats modernes i tot el conjunt de noves eines de cultiu, així com la possibilitat de fer cicles més llargs, pel clima d’aquestes localitats, permeten assolir rendiments de 10-15 kg/planta.

02 Irrigació

El tomàquet de Penjar presenta una elevada adaptació a la sequera (Galmes et al., 2013), i de fet el cultiu tradicional es feia en molts casos al secà. No obstant això, actualment la major part de produccions es fa emprant sistemes de fertirrigació (principalment mitjançant reg lo­calitzat), que permeten un major control sobre la dosi de reg i l’aportació de fertilitzants. Els agricultors tendeixen a calcular la dosi de reg en base al clima i l’estat de desenvolupament de la planta. Tradicionalment, s’han seguit es­quemes de reg, durant l’etapa de màxima pro­ducció, de 4 o 7h/setmana, mitjançant reg gota a gota. En el marc del Grup Operatiu “Millores tecnològiques en el cultiu i la postcollita del tomàquet de Penjar” (FMA et al., 2018), es va fer un estudi, a la localitat de Santa Susanna, per determinar la dosi de reg òptima, basada en el càlcul de l’evapotranspiració de referèn­cia (ETo) (Allen et al., 2006). A l’estudi es van comparar 3 dosis de reg (1, 4 i 7h/setmana) respecte a la dosi teòrica i en dos ambients de cultiu. Els resultats mostren que la dosi de reg de 4h/setmana és la que s’apropa més a la dosi teòrica, implicant un consum d’aigua de 387 l/planta. (Figura 2).

Figura 2. Dosi de reg (l/planta) al final del cicle de cultiu del tomàquet de Penjar sota diferents freqüències d’irrigació: reg defici­tari (1h/setmana) i regs convencionals (4 i 7h/setmana). Comparació amb la dosi de reg teòrica calculada emprant el mètode de l’evapotranspiració de referència (ETo) en cultiu exterior i dins de túnel (la diferència entre ambdós és la pluviometria registrada durant el cicle de cultiu). Font: FMA i SELMAR.

03 Fertilització

La menor necessitat de reg d’aquesta va­rietat comporta una disminució automàtica dels adobs aportats mitjançant fertirrigació. De fet, s’estima que el tomàquet de Pen­jar té un requeriment de nutrients inferior que altres varietats de tomàquet. Els assa­jos realitzats fins al moment senyalen que les necessitats de nitrogen estan al voltant de 170-180 kg/ha (Seda & Muñoz, 2011), mentre que en altres varietats els valors es situen sobre els 250 kg/ha (Heuvelink, 2005). En qualsevol cas, aquestes xifres estan molt per sota de les quantitats màxi­mes que es poden aplicar en zones vulne­rables per nitrats (400 kg/ha), on es troba ubicada una part important de les explota­cions productores.

04 Marc de plantació i conducció de la planta

En cultius entutorats, tant dins hivernacle com en exterior, s’acostuma a emprar un marc de plantació de 0,5 x 0,6 m, deixant passadissos d’1 m (densitat de plantació: 2,5 plantes/m2). En aquests sistemes les plantes són conduïdes sobre una sola tija (s’eliminen tots els brots laterals i s’escapça la planta al cap de 8-10 poms). En cultius rastrers, les plantes no es poden i s’acos­tumen a plantar seguint un marc de 2 x 1 m (densitat de plantació 0,5 plantes/m2). Per exemple, a les Balears, on el cultiu se sol fer rastrer i en secà, la densitat de plantació habitual és de 1 x 1,8 m.

05 Modernització del cultiu

Tot i que a Catalunya el tomàquet de Penjar continua sent cultivat majoritàriament en sis­temes tradicionals, en els darrers anys s’estan adoptant les tècniques modernes de produc­ció de tomàquet. Entre elles destaca el cultiu protegit, tant dins d’hivernacle com dins d’es­tructures multitúnel de baix cost (Figura 1), cada cop més emprades. Tot i que en cultiu protegit no s’assoleixen rendiments superiors respecte al cultiu en exterior, aquestes es­tructures permeten allargar significativament el cicle de cultiu (transplantament a finals de març a la zona del Maresme). Això permet una major llargada del període de collita, i per tant incrementar els rendiments al final del cultiu. D’altra banda, s’ha observat que el cultiu pro­tegit redueix la incidència de clivellat i incre­menta la coloració vermella del fruit (Figura 3) (FMA et al., 2018).

Figura 3. Efecte del cultiu sota túnel sobre el color vermell del fruit (paràmetre a* de l’espai de color CIELAB; valors elevats d’aquest paràmetre indiquen major coloració vermella). L’estudi es va realitzar emprant 3 varietats tradicionals (TR_391, TR_649, TR_732) i 2 millorades (VM_4, VM_545). ‘***’ i ‘ns’ indiquen diferències significatives al nivell p<0,05 i sense diferències significatives entre tractaments, respectivament. Font: FMA i SELMAR.

Una altra tècnica que s’està introduint dar­rerament és l’ús de portaempelts millorats. Aquesta tècnica és molt emprada en altres zones productores, com al sud d’Espanya, per l’elevada pressió de patògens del sòl present en aquests sistemes de cultiu. A part de la resistència davant malalties vas­culars com fusariosi (Fusarium oxysporum) o verticil·liosi (Verticillium dahliae), l’ús de por­taempelts en cultius de tomàquet de Penjar sembla que permet una millora significativa del rendiment degut a un major nombre de fruits per planta, no afectant la resta de pa­ràmetres de qualitat i de postcollita (Fullana- Pericàs et al., 2018). En cultius amb planta empeltada es recomana deixar dues tiges principals per planta.

A Catalunya, el cultiu es fa majoritàriament a l’aire lliure, tot i que cada cop s’empren més sistemes de cultiu protegit. La majoria es fa amb tutoratge i irrigació, tot i que hi ha algun cas en què es fa rastrer, tant irrigat com de secà.

      Figura 4. Danys de larves de Tuta absoluta sobre fruit i fulla. Autor: Jordi Ariño

06 Control de plagues i malalties

El tomàquet de Penjar es veu afectat pels patògens comuns que afecten els cultius de tomàquet a la nostra zona. A continuació es fa una breu descripció de les principals plagues i malalties que podem observar als cultius.

06.01 Tuta del tomàquet (Tuta absoluta)

La Tuta absoluta és un microlepidòpter de la família Gelechiidae. Els principals símptomes s’observen en forma de galeries a les fulles i penetracions en tiges, flors i fruits (Figura 4). L’insecte afecta principalment fulles i inflores­cències en els primers estadis de desenvolu­pament. Els danys en fruits immadurs s’ob­serven en forma de petits orificis localitzats sota el calze. Per al seu control es recomana actuar quan es detectin els primers ous i/o galeries en fulla. L’estratègia més eficaç és el control biològic mitjançant fauna útil, com ara el mírid Macrolophus pygmaeus, combinat amb l’aplicació d’insecticides a base de les matèries actives Bacillus thuringiensis i spi­nosad. La instal·lació de marges florals, que actuïn com a reservori de fauna auxiliar, és una estratègia molt emprada per fomentar la lluita biològica contra aquest insecte. Actualment les dues espècies més utilitzades amb aques­ta finalitat són Calendula officinalis i Lobularia maritima (Figura 5).

06.02 Eruga del tomàquet (Helicoverpa armigera)

Helicoverpa armigera és un lepidòpter de la família Noctuidae. La femella posa els ous prop dels poms florals i les larves nounades es despengen buscant el fruit de tomàquet per penetrar-hi. Aquestes poden viure entre 13 i 22 dies a l’interior del fruit, alimentant-se dels teixits interns. L’estratègia de control d’aquest insecte és la mateixa que la descrita en el cas de Tuta absoluta.

Figura 5. L’ús de marges florals en cultius de tomàquet és una estratègia àmpliament utilitzada per afavorir la presència de fauna útil en els cultius. Autors: Jordi Ariño, Montse Martí

06.03 Àcar del bronzejat (Aculops lyco­persici)

Aculops lycopersici és un àcar de la família Eriophyidae, que apareix en fases avançades del cultiu (Figura 6). Les condicions òptimes de desenvolupament de la plaga són 27ºC de temperatura i 30% d’humitat relativa. Quan ens hi apropem, és important fer-hi tracta­ments preventius. L’aplicació de sofre (en pols o mullable), de forma periòdica, és un bon sis­tema de control d’aquest àcar.

06.04 Aranya roja (Tetranychus urticae)

Tetranychus urticae és un àcar de la família Tetranychidae. Es caracteritza per la seva tendència a agrupar-se en colònies, produint denses teles. Els símptomes característics són fulles amb grups de taques grogues a l’anvers i el revers. Les fulles afectades per­den color i poden tenir tons vermellosos fins a assecar-se completament. Anàlogament al cas de l’àcar del bronzejat, l’aranya roja es controla principalment mitjançant aplicacions periòdiques de sofre.

Figura 6. Símptomes d’Aculops lycopersici en fruits de tomà­quet. Autor: Jordi Ariño

06.05 Oïdi (Oidium neolycopersici L. Kiss) i oïdiopsi (Leveillula taurica)

Ambdues malalties causen danys molt severs en cultius de tomàquet de Penjar. La seva pre­sència es manifesta per la presència de tels blancs i l’assecament generalitzat de la plan­ta (Figura 7). L’ús de sofre en pols o mullable aplicat de forma preventiva i constant a partir del moment en què es donen les condicions òptimes per al seu desenvolupament (humi­tats relatives inferiors al 80% i cultius amb una fertilització nitrogenada elevada).

06.06 Malalties vasculars (Fusarium oxyspo­rum f. sp. lycopersici, Verticillium spp)

Es tracta de malalties que provoquen esgro­gueïments i pansiments generalitzats de les plantes i que limiten molt el desenvolupament del cultiu (Figura 8). Per al seu control cal utilit­zar varietats resistents (per exemple, Manacor i Palamós, ambdós de Semillas Fitó, són re­sistents a F. oxysporum) o bé cultivar les vari­etats sobre portaempelts resistents.

06.07 Virus del mosaic del tomàquet (To­mato Mosaic Virus (ToMV))

El virus del mosaic del tomàquet és present en la majoria de cultius tradicionals de tomà­quet, i provoca una reducció significativa del rendiment i una pèrdua del valor comercial dels fruits (provoca decoloracions al fruit). La seva transmissió és mecànica, mitjançant les operacions de maneig del cultiu, i a través de la llavor. Per aquest motiu, en cultius tradicio­nals, és molt important utilitzar mètodes efici­ents de desinfecció de la llavor i utilitzar mèto­des de profilaxi i desinfecció quan manipulem les plantes. Les varietats millorades, com Ma­nacor i Palamós, són resistents a aquest virus.

Figura 7. Danys d’oïdiopsi en fulla de tomaquera. Autor: Jordi Ariño

06.08 Virus del bronzejat del tomàquet (Tomato Spotted Wild Virus (TSWV))

Tot i que la seva incidència és menor, el TSWV és també un virus que pot afectar els cultius de tomàquet de Penjar. Es transmet a través de trips (Frankliniella occidentalis), un vector que és molt difícil de controlar al camp. En zones amb elevada font d’inòcul l’única estra­tègia de control és utilitzar varietats resistents.

"A Ca­talunya, el cultiu es fa majoritàriament a l’aire lliure, tot i que cada cop s’empren més siste­mes de cultiu protegit. La majoria es fa amb tutoratge i irrigació, tot i que hi ha algun cas en què es fa rastrer, tant irrigat com de secà"

Figura 8. Símptomes inicials de Verticillium spp. Autor: Jordi Ariño

07 Zones productores de tomà­quet de Penjar

La zona històrica de producció de tomàquet de Penjar es troba ubicada a Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. A Ca­talunya, el cultiu es fa majoritàriament a l’aire lliure, tot i que cada cop s’empren més siste­mes de cultiu protegit. La majoria es fa amb tutoratge i irrigació, tot i que hi ha algun cas en què es fa rastrer, tant irrigat com de secà. A Catalunya, la producció es troba distribuïda per tota la geografia catalana, existint algunes zones de producció importants com el Ma­resme i la conca de la Tordera. De fet, el to­màquet de Penjar del Maresme és una deno­minació històrica d’aquesta varietat, tal com van descriure Casallo i Sobrino l’any 1965: