ARTICLE TÈCNIC | 29/10/2019  Ruralcat

Els ocells marins protegits

La diversitat d’ambients costaners a Catalunya, amb platges sorrenques, deltes, costes rocoses i alguns illots explica la diversitat d’aus marines. De fet, a Catalunya, vuit de les 74 famílies d’ocells que hi podem trobar són típicament marines, de les quals 24 espècies són rares o escasses. D’acord amb el Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades, actualment dos terços de les espècies d’ocells marins citats a Catalunya estan protegides i cinc d’elles catalogades com a espècies amenaçades d’extinció en diferents graus.

Agrupació d’ocells marins aprofitant el peix de rebuig. Autor: Pep Arcos

Agrupació d’ocells marins aprofitant el peix de rebuig. Autor: Pep Arcos

01 Els ocells marins a Catalunya

Quan parlem d’ocells marins, el primer que li ve al cap a tothom és la imatge d’un gavià argentat, dels que hi ha a tots els ports pes­quers o fins i tot teulades de moltes ciutats, que crida i et mira de forma una mica amena­çadora. Aquesta espècie, que és normalment anomenada per molta gent ‘gavina’, és en re­alitat el que en català anomenem ‘gavià’, en ser de mida més grossa. De fet, és una espè­cie no amenaçada i depredadora oportunista que comporta en alguns indrets problemes de conservació.

En realitat, però, hi ha desenes d’espècies d’ocells marins a Catalunya, moltes prote­gides i amenaçades, i que convé conèixer per valorar-les adequadament, perquè no tots els ocells marins catalans són gavians. A Catalunya, vuit de les 74 famílies d’ocells que hi podem trobar són típicament marines (vegeu a la Taula 1): la família de les calàbri­es (Gaviidae), hivernants escassos; els ocells de tempesta (Hydrobatidae) i les baldrigues (Procellariidae), ocells estrictament marins; els mascarells (Suliidae); els corbs marins (Phalacrocoraciidae); les gavines i xatracs (Laridae), amb una gran diversitat d’espècies; els paràsits (Stercorariidae); i els gavots i si­milars (Alcidae), hivernants estrictament ma­rins. D’aquestes famílies, s’ha pogut observar un total de 56 espècies, 24 de les quals són rares o escasses. A més d’aquestes, altres espècies poden trobar-se a la mar en algunes èpoques de l’any com ara els cabussons em­plomallats o els ànecs bec de serra.

La diversitat d’ambients costaners a Catalu­nya, amb platges sorrenques, deltes, costes rocoses i alguns illots expliquen part de la di­versitat citada. En aquest sentit, el litoral rocós de la Costa Brava acull poblacions nidificants d’espècies com el corb marí emplomallat i la presència regular de l’ocell de tempesta, men­tre que badies obertes com les de Roses i Pals, o tancades com les dels Alfacs o el Fan­gar, acullen espècies hivernants com les calà­bries. D’altra banda, els xatracs i les gavines prefereixen les illes i les platges del delta de l’Ebre per a nidificar-hi, mentre que ocells que nidifiquen a zones tan allunyades com les Illes Balears, venen a alimentar-se a les desembo­cadures dels rius de Catalunya, fent realitat el concepte romà del compartit “mare nostrum”.

A més, a la costa catalana hi arriben nombro­ses espècies marines rares (43% de totes les espècies marines descrites a Catalunya) d’in­drets tan llunyans com les costes americanes (gavina de Franklin o riallera americana), afri­canes (xatrac reial o xatrac bengalí), del nord d’Europa (gavinot i gavinot polar), d’àrees tro­picals (mascarell cama-roig) o fins i tot el Pacífic (xatrac elegant). La Mediterrània, per tant, no està tan aïllada com sembla i les costes catala­nes són molt importants per a la supervivència d’algunes espècies d’aus marines.

Les espècies marines, grans voladores, cerquen tres factors: habitat adequat per a nidificar-hi, tranquil·litat per fer-ho i alimentació suficient per poder sobreviure

Taula 1. Espècies d’ocells marins més comuns citats a Catalunya indicant-ne la protecció i el grau d’amenaça d’acord amb el Reial Decret 139/2011 del 4 de febrer, per al desenvolupament del Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i del Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Il·lustracions: Martí Franch.

02 Els ocells protegits

No totes les espècies tenen el mateix grau d’amenaça i, entre d’altres mesures, en al­guns casos, cal establir normes legals per vetllar per la seva conservació. Així, fins que disposem del catàleg català d’espècies ame­naçades d’extinció (en tramitació), el Reial Decret 139/2011 del 4 de febrer, per al des­envolupament del Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i del Catà­leg Espanyol d’Espècies Amenaçades. (BOE 46 del 23 de febrer de 2011) i modificacions posteriors, estableix el llistat d’espècies pro­tegides i amenaçades d’extinció a nivell esta­tal. D’acord amb el Catàleg, actualment dos terços de les espècies d’ocells marins citats a Catalunya estan protegides (36 espècies) i cinc d’elles catalogades com a espècies ame­naçades d’extinció en diferents graus.

                                         

Figura 2. Evolució del nombre de parelles nidificants de corb marí emplomallat mediterrani a Catalunya. Font: SFF/Generalitat de Catalunya.

                                      

Figura 3. Nombre de parelles de gavina corsa que nien en entorns protegits naturals i en zones portuàries a Catalunya. Font: SFF/ Generalitat de Catalunya.

D’aquestes cinc espècies amenaçades, les dues baldrigues són espècies estrictament marines presents bona part de l’any a la nos­tra costa, mentre que el corb marí emploma­llat és nidificant al litoral entre la Selva i l’Alt Empordà i la gavina corsa nia al litoral central i meridional. El fumarell negre és un migrant regular.

02.01 Les baldrigues

La baldriga cendrosa mediterrània i la baldriga balear són espècies nidificants a les Illes Bale­ars que venen a les costes catalanes a alimen­tar-se regularment. En realitat, no són d’aquí o d’allà, sinó que empren un lloc que reuneix més bones característiques quant a presència d’illots o coves per a criar (Balears) i un indret més ric en nutrients i peix per alimentar-se (Catalunya). En tant que dependents del peix blau i dels descarts de l’activitat pesquera, presenten una acusada problemàtica per in­teracció amb arts de pesca de palangre, que han produït una elevada mortaldat en aques­tes espècies. S’estan desenvolupant mesures tècniques de mitigació que haurien de millorar l’estat de conservació d’aquestes espècies amenaçades d’extinció en el moment que s’implementin de forma generalitzada. Cal tenir present que tota la població mundial de baldriga balear s’alimenta a la costa catalana i, per tant, també és responsabilitat nostra la seva conservació per al futur.

02.02 El corb marí emplomallat

Una altra forma que també és exclusiva de la Mediterrània és la subespècie desmarestii de corb marí emplomallat que trobem a la cos­ta catalana. Un ocell de color negre típic dels litorals rocosos de la Costa Brava i alguns indrets privilegiats del litoral central i sud du­rant l’estiu. Al contrari que la majoria d’ocells, aquesta espècie comença a nidificar a l’hivern i, per tant, pot estar ja covant el desembre i el gener, resistint els temporals de tramunta­na hivernal. El mes de març sortiran els polls de color blanc, que voltaran per la proximitat dels nius durant la primavera i de cara a l’estiu s’aplegaran en zones concretes de la costa per a mudar i alimentar-se, com per exemple la Palomera (Blanes), la Roca Grossa (Calella) o Sant Pol de Mar.

Malgrat que la majoria de la població europea nidifica a illes com les Balears, des d’on re­bem també exemplars que venen a passar-hi l’estiu, la població catalana ronda les 50 pa­relles (Figura 1) i és la més important de l’Eu­ropa continental occidental. Concentrada a la Costa Brava, totes les zones on nia estan classificades com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) sota l’empara de la legis­lació europea. D’aquesta forma, es garanteix la protecció del seu hàbitat davant iniciatives potencialment alteradores del paisatge com infraestructures eòliques marines al litoral.

A més de les pertorbacions humanes de les seves àrees de reproducció o la interacció amb la pesca recreativa, l’espècie també pot ser víctima de fenòmens naturals com la proli­feració d’algues tòxiques. En aquest sentit, la població de les Illes Medes actualment s’està recuperant d’un fenomen de mortaldat lligat a la presència d’algues tòxiques que la va fer desaparèixer completament entre els anys 2014 i 2015.

02.03 La gavina corsa

La gavina corsa és l’única gavina catalogada com amenaçada que hi ha a casa nostra. Una espècie que deu el seu nom a una de les illes mediterrà­nies on niava, va colonitzar Catalunya en els anys 1980, establint-hi la colònia més gran del món al delta de l’Ebre. Allà hi van arribar a niar tres de cada quatre gavines corses del món.

Això que pot semblar positiu era un problema a nivell de conservació, ja que una catàstrofe local fortuïta podria portar de cop l’espècie a l’extinció. Per evitar aquest problema, es va desenvolupar un projecte europeu LIFE mirant que la gavina també pogués niar a altres zo­nes humides de Catalunya com la desembo­cadura del riu Llobregat. La combinació de di­versos factors negatius a l’Ebre els anys 2009 i 2010 va catalitzar la colonització d’altres zo­nes com el delta del Llobregat, però també el descobriment de l’entorn dels ports com a indrets segurs i amb poques pertorbacions humanes per niar.

                                               

Figura 4. Distribució de les observacions de fumarell negre a Catalunya. Font: www.ornitho.cat

Figura 5. Fenologia migratòria del fumarell negre a Catalunya en períodes de deu dies. Font: Gràfic compilat amb dades de www.ornitho.cat

De les 15.396 parelles que van niar a Cata­lunya el 2006 a la colònia del delta de l’Ebre, 3.754 ho han fet el 2018 en quatre colònies diferents: Punta de la Banya i les salines de la Tancada a la zona del delta de l’Ebre i els ports de Tarragona i Barcelona. Fins i tot l’es­pècie ha abandonat el delta del Llobregat per la presència de depredadors. Actualment, s’està aproximant la quantitat de parelles que nien en entorns portuaris a les que ho fan en espais naturals (vegeu figura 3). La resta de parelles que hi havia a Catalunya no ha desa­paregut, sinó que s’ha redistribuït per d’altres zones del Mediterrani, particularment per la Comunitat Valenciana i majoritàriament relaci­onat amb entorns portuaris.

02.04 El fumarell negre

El fumarell negre és una espècie migrant, par­ticularment present a la primavera a Catalu­nya, quan es distribueix per àmbits marins, li­torals però també de l’interior (vegeu figura 4). La migració comença tímidament al febrer per pujar al març i assolir màxims a l’abril. Baixa el nombre de registres fins a mínims al mes de juny, amb exemplars que es poden considerar estivals no reproductors (vegeu figura 5). El pas tardoral és més difuminat, però té màxims al juliol i l‘agost, quan es poden donar con­centracions de més d’un miler d’exemplars al delta de l’Ebre. Fora d’aquesta àrea l’espècie és escassa i se l’observa en migració a alta mar, a més de 50 milles nàutiques de la costa.

03 Reptes de conservació

L’exemple de la gavina corsa és el paradig­ma d’una necessària gestió adaptativa. Les espècies marines, grans voladores, cerquen com tota espècie d’ocell tres factors: hàbitat adequat per a nidificar-hi, tranquil·litat per fer-ho (i pocs depredadors per tant) i alimentació suficient per poder sobreviure. El que sembla una equació de fàcil solució no ho és tant en moments com l’actual, en què les espècies oportunistes van a l’alça i arraconen cada cop més a les espècies amenaçades, sigui nidifi­cants com la gavina corsa o el corb marí o migratòries com les baldrigues o el fumarell negre. Moltes de les altres espècies prote­gides marines tenen idèntica problemàtica i algun dels elements de l’equació falla o es mi­llorable. No són més que indicadors de canvis globals, climàtics, ecològics o de gestió del territori i els seus recursos. Cal considerar-los per evitar tant la pèrdua d’aquestes espècies com la dels hàbitats on viuen.

L’hàbitat adequat no sembla un factor limitant per al corb marí emplomallat, que empra penya- segats litorals de la Costa Brava. Sí que ho és per a les concentracions post-reproductores que acull el litoral català, ja no només de les co­marques de Girona sinó molt especialment de la costa central i en menor mesura de la meridio­nal. Garantir unes condicions de tranquil·litat di­ürna i nocturna, l’absència d’activitats de pesca esportiva a l’entorn d’aquests indrets, pel perill que representen els hams i fils perduts, i garan­tir una planificació que no afecti aquests espais són reptes actuals de gestió. L’existència d’es­pais de descans per a les espècies migratòries com ara xatracs o fumarells també és important i no és estrany que les majors concentracions es produeixin en deltes protegits com el de l’Ebre, particularment en zones d’accés restringit com l’illa de Buda o la punta de la Banya, i secundà­riament en altres indrets preservats com el delta del Llobregat. Som a una zona migratòria amb una alta productivitat costanera i garantir espais de repòs, muda i alimentació és una necessitat i obligació derivada de la legislació de protecció dels animals.

L’existència d’estocs d’alimentació suficients condiciona i explica en part fluctuacions de les poblacions d’aquestes espècies marines. El millor coneixement dels seus requeriments i de la seva interacció amb la pesca professi­onal permetrà modelar millor la seva gestió i preveure possibles impactes derivats tant de canvis en els estocs pesquers, com de la ges­tió dels descarts d’algunes espècies.

Article extret del Dossier Tècnic nº 97: “La interacció dels ocells marins i l'activitat pesquera”

Autor:

Ricard Gutiérrez Benítez

Servei de Fauna i Flora. Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural del Departament de Territori i Sostenibilitat.

rgutierrez@gencat.cat

Articles tècnics

Els ocells marins protegits

El cultiu del tomàquet de penjar

Les DOP i IGP catalanes