El cultiu ecològic de poma de muntanya
L’any 2012, un petit grup de petits productors del Solsonès va voler iniciar la producció de poma ecològica de muntanya. Les experiències foranes del nord d’Itàlia i, sobretot, les experiències al nostre territori van motivar els productors per començar l’activitat.
Vista d'una petita plantació de pomera a tocar de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès). Foto: Andreu Vila
01. Introducció
De la mà de personal tècnic de l’IRTA, van plantejar un projecte productiu que es va posar en marxar l’hivern 2012-2013 amb unes primeres plantacions a Sant Llorenç de Morunys. A poc a poc, s’hi van anar afegint més productors del Solsonès i d’altres comarques: el Berguedà, la Cerdanya, el Pallars Sobirà, era Val d’Aran i l’Alta Ribagorça.
Els canvis a escala productiva (des del disseny de la plantació a la gestió de la parcel·la) han estat constants durant aquests primers sis anys. Des d’un canvi important en l’elecció de varietats a una gestió de les plagues amb la mínima intervenció possible. A continuació, es destaquen, de manera resumida, aquells aspectes del cultiu que més poden interessar.
02. Elecció del material vegetal
Segurament, aquest ha estat un dels majors dubtes des de bon començament. Es va iniciar el projecte amb la plantació de clons moderns de ‘Gala’, ‘Golden’ i ‘Fuji’. En tot cas, a partir del segon any, es van deixar de plantar aquestes varietats i es va anar apostant per varietats resistents al motejat o clivellat: ‘Renoir’ (René®), Story®' (Inored), ‘Mandy®’ (Inolov), ‘Opal®’, ‘Crimson Crisp®’, ‘Ladina®’...
L’objectiu del canvi era facilitar la gestió sanitària del cultiu. El canvi de varietats conegudes pel consumidor a varietats no conegudes comporta més dificultats comercials. També, però, obre la possibilitat de diferenciar la producció. És veritat que fa 15 anys costava trobar varietats resistents al motejat amb bona qualitat organolèptica. Avui, contràriament, aquestes varietats tenen una molt alta qualitat.
L’experiència, doncs, d’aquests anys és que ha calgut un esforç inicial en la comercialització de varietats, però que, un cop el consumidor les ha tastades, ha estat fàcil mantenir-ne la fidelitat en el consum. Respecte de la gestió sanitària, s’ha demostrat una reducció molt important dels tractaments aplicats (un objectiu, també, cap a la sostenibilitat de la producció a muntanya).
Cal pensar que en anys complicats (com, per exemple, va ser l’any 2018) la diferència de tractaments (vinculats al control de motejat) va ser de més de 15 tractaments entre una i altres varietats. També cal dir, però, que no totes les varietats resistents al motejat es comporten igual. Per exemple, hi ha varietats com ‘Story®’ (Inored), ‘René®’ o ‘Crimson Crisp®’ que són sensibles a la cendrosa i, per tant, també cal anar entrant sovint amb fungicides per controlar aquest fong (en tot cas, menys que en les varietats sensibles a motejat).
Finalment, cal destacar que l’evolució de les varietats també s’ha donat entre les varietats resistents. Es va començar apostant per ‘Story®’ (Inored) i ‘René®’. D’aquestes dues, ‘Story®’ (Inored) té problemes d’adaptació a les zones de muntanya i, segons les gelades i humitats de tardor, pot tenir problemes d’embruniment intern de la carn. Totes dues varietats mostren, també, un enrotllament foliar típic d’una falta d’adaptació a les condicions d’un determinat entorn. En els darrers tres anys s’ha apostat més per varietats com la ‘Crimson Crisp®’ (hi ha alguns dubtes sobre la seva conservació-sensibilitat a bitter-pit), ‘Opal®’ (molt bona aptitud, però amb problemes d’obtenció de la planta per la política d’exclusivitat d’algunes empreses), ‘Mandy® (Inolov)’ (molt rústica i interessant) i ‘Ladina®’ (ben adaptada i amb molt bona qualitat).
Cal destacar que l’experiència de les estacions experimentals de l’IRTA ha estat essencial per poder tenir dades i escollir el material vegetal més idoni.
03. Disseny de la plantació
En aquest apartat, no podem donar gaires dades diferencials respecte del sector fructícola del nostre país. De fet, s’han reproduït els dissenys que s’han observat en altres zones. Gran part de les plantacions es van iniciar amb marcs de 3,6 x 1,1 i sistemes de poda llarga (formació centrífuga).
Actualment, s’està començant a treballar en sistemes de poda curta (murs fruiters) amb marcs de plantació més estrets (fins a 3 x 1). Cal destacar que en moltes plantacions es va plantar el punt d’empelt molt proper a terra per donar més vigor, ja que una de les preocupacions era la falta de vigor en zones on el cicle vegetatiu és més curt.
El resultat no ha estat del tot bo, ja que hi ha força arbres franquejats. Caldrà veure com evolucionen els arbres. De moment, hi ha un vigor alt (en general) i s’està optant per anar a alçades de 5 fils per intentar compassar més els arbres i la producció. No es pot parlar encara del potencial productiu d’aquestes plantacions en ecològic ja que, com després es comentarà, les gelades dels anys 2017 i 2019 han comportat la manca de dades reals.
La producció de 2018 va ser, en algunes finques, pròxima a les 50 tones per hectàrea. En d’altres, però, la producció es va quedar al voltant de les 30 tones. Caldrà esperar uns anys per poder treure’n conclusions.
Tot i que les dades que ens arriben dels italians són de 65 tones per hectàrea en ecològic, l’objectiu de rendibilitat que ha calculat l’associació es veuria complert si s’aconseguís 40 tones per hectàrea de mitjana anual. Dins del disseny de la plantació, cal destacar que s’ha optat per fer estructures amb pòsters i xarxes per protegir de les pedregades. Cal pensar que al Pirineu és molt habitual tenir episodis de pedra durant el període vegetatiu (alguns anys han arribat a haver-hi fins a 4 pedregades).
A part de l’estructura de malla superior antipedra, s’ha optat per posar xarxes laterals (major densitat de fils/cm² ) per aconseguir fer barrera per a la carpocapsa, el que s’anomena sistema Alt’carpo. El resultat ha estat molt satisfactori. Un dels problemes més importants a les zones de muntanya és la fauna salvatge, sobretot cabirols i porcs senglars. En aquest sentit, resulta imprescindible posar un sistema de tancat cinegètic. La major part dels productors han optat per utilitzar “malla electrosoldada” bo i enterrant una part del que toca al terra. Si es col·loca bé, aquest sistema és costós però s’ha demostrat efectiu fins ara.
Finalment, cal especificar que un parell de productors de l’associació han optat per un sistema de plantació més extensiu i amb altres sistemes de formació. La idea era buscar una plantació amb una durada més llarga, menor inversió i menys depenent dels insums (peus més vigorosos). L’objectiu d’aquestes produccions va més enfocat a mercats locals i transformats (sidra i/o sucs). En concordança a l’objectiu de les plantacions, s’han escollit varietats tradicionals de la zona de producció.
04. Fertilitat de la terra: fertilització, reg i gestió de la coberta vegetal
En fructicultura ecològica, la clau és la fertilitat de la terra. L’objectiu és mantenir/millorar l’estructura del sòl entenent que aquesta millora comporta un més bon emmagatzematge d’aire i aigua (els dos principals nutrients de les plantes). La majoria de les parcel·les que formen part del projecte procedien de pastures permanents i, per tant, tenien un bon contingut en matèria orgànica i sense pressió d’insums convencionals. En tot cas, però, algunes presentaven problemes de falta de porositat per excés de pastura i, per tant, problemes de compactació. En aquest sentit, a part d’un treball vertical previ a la plantació, la gestió de la coberta vegetal és essencial.
Tot i haver provat diferents barreges florals, en la majoria de parcel·les es treballa amb la coberta vegetal espontània. Només en aquells prats molt densos on dominen l’alfals, les agrelles (Rumex) o els margalls, s’ha apostat per fer un treball del sòl i sembra d’adobs verds inicials. La idea ha estat cercar cobertes vegetals més diversificades. A partir d’aquí, hi ha hagut productors que han treballat amb cobertes vegetals a tota la superfície (fins i tot sota els arbres) i només han fet segues, i altres productors que han deixat coberta vegetal permanent als carrers i a les línies s’hi ha fet un treball somer a partir d’arreus de braços desplaçables. En el primer cas, els arbres han crescut més lentament, però han tingut un bon desenvolupament (sempre que la terra estigués esponjada des de bon començament). En el segon cas, els arbres han crescut més ràpidament i això ha permès disminuir les aportacions d’adob gràcies a la mineralització que provoca el treball somer del sòl.
Plantació de poma, varietat 'Golden Parsi® da Rosa', a la localitat de St. Llorenç de Morunys (El Solsonès) amb xarxa per la protecció de la pedra . Foto: Andreu Vila
Pel que fa a la sega dels carrers, es minimitza el pas de picadores per afavorir en determinats períodes de l’any el creixement vertical de la coberta (tenint clar que aquest creixement també és en profunditat d’arrels i, per tant, en millora l’estructura del sòl). Aquest creixement vertical també afavoreix les floracions esglaonades i, per tant, és un bon reservori per a la fauna auxiliar que ens ha d’ajudar a controlar determinades plagues.
Quant a la fertilització, cal tenir en compte que les plantacions, com a mínim durant la primavera, requereixen d’una relació C/N en la zona d’arrels inferior a la que tenim en una pastura permanent. Per aquesta raó, s’apliquen adobs orgànics rics en nitrogen (ex. farines de plomes) o s’afavoreix la mineralització de la matèria orgànica a base d’un treball somer de la terra. Una o altra mesura depenen del dinamisme de cada sòl i de la disposició de mitjans per part del productor. Amb aquesta fertilització, el resultat ha estat d’un molt bon desenvolupament vegetatiu. És important tenir en compte que el període vegetatiu a muntanya és més curt i, per tant, cal adaptar-se als moments de màximes necessitats de les pomeres (sobretot el període d’abril a juny).
Dins de la millora de la fertilitat de la terra i del rendiment del cultiu, el punt més important és la gestió del reg. Des de fa anys, gràcies a un programa pilot del Departament d’Agricultura i amb la col·laboració de l’empresa SAF, s’ha implantat en algunes parcel·les la monitorització de l’aigua al sòl mitjançant sondes d’humitat. Aquesta eina permet al productor ajustar els regs (fracció de reg i freqüència) a les necessitats reals del cultiu. També s’ha pogut comprovar que les necessitats hídriques canvien molt d’any en any (tant en els moments de màxima necessitat com en la quantitat total).
En general, es pot dir que el consum per hectàrea ha oscil·lat entre 1.000 i 2.000 m3 per temporada. Caldrà veure els pròxims anys amb les plantacions a plena producció com va canviant aquest paràmetre. A part de la quantitat d’aigua aplicada, es treballa en la periodització: s’intenta fer regs llargs i espaiats que permetin fer bulbs humits de major volum i, per tant, donar oportunitat a les arrels a fer una més gran exploració del sòl. Sempre amb els degotalls a certa distància del tronc de l’arbre per evitar que les arrels no limitin l’exploració i també per evitar problemes fúngics a l’alçada del coll (Phytophtora sp.).
05. Gestió sanitària
La gestió sanitària sol ser un dels aspectes clau perquè un productor prengui o no la decisió de passar-se a la producció ecològica. En el projecte de poma de muntanya, aquesta decisió, la van prendre des de bon començament. Tenien molt clara la vinculació d’aquest tipus de producció amb el seu entorn. Aquest fet diferencial no deixa de ser un punt inicial més de complicació de cara al desenvolupament del projecte. Sobretot perquè no es disposa d’eines “dràstiques” en cas d’errors o imprevistos en el dia a dia d’una finca. El que es va tenir molt clar des de bon començament és la relació estreta entre la gestió de la plantació (formació, poda, fertilització, reg, treball del sòl...) i la sanitat de la pomera.
Vist amb perspectiva d’aquests sis anys i amb plantacions ubicades a llocs diferents, es pot dir clarament que si s’apliquen correctament les pautes del maneig del cultiu els problemes sanitaris solen ser resolubles de manera satisfactòria. Aquesta relació directa s’observa amb plagues com el pugó, l’aranya roja o el mosquit verd. Per tant, la primera premissa per tenir èxit en la gestió sanitària d’una plantació ecològica és la cerca de l’equilibri en la plantació.
'Golden Parsi® da Rosa' abans de la recol·lecció, amb la característica coloració rosada per l'alçada i la insolació. Foto: Andreu Vila
L’equilibri de la plantació també passa per tenir en compte els productes/ insums que apliquem a camp i per les infraestructures ecològiques que conservem. En aquest sentit, el nombre de matèries actives que s’utilitzen és molt limitat: sofre, polisulfur, bicarbonat potàssic, derivats cúprics (pre-floral), azadaractina (pre-floral), oli parafínic (pre-floral), virus de la granulosi i, excepcionalment, Bacillus thuringensis o spinosad.
Respecte de les infraestructures ecològiques, bàsicament s’ha gestionat a través de la coberta vegetal, alguna banda floral puntual específica (barreges de mostassa, facèlia, borraines...) i casetes per a insectes que s’han posat dins de la zones de malla. La plaga clau del cultiu de la pomera, la carpocapsa, es gestiona a gran part de les finques amb el sistema Alt’carpo. Aquest sistema funciona molt bé i, senzillament, cal comprovar que no entren mascles (trampes) o femelles fecundades (control de posta i/o inici de danys); en aquest cas, caldrà fer una intervenció amb virus de la granulosi o spinosad segons l’època i el nivell de plaga detectat.
El pugó gris es controla amb tractament pre-floral d’azadaractina. Si hi ha noves re-infestacions i/o presència d’altres pugons, el sistema de control és “paciència” i màxim respecte per a la fauna auxiliar.
El resultat ha estat molt bo en general. Hi ha hagut algun cas excepcional d’aranya roja no gaire important. Presència de mosquit verd en plantacions joves que es controla amb tractaments a base de caolí. També alguna plaga menys coneguda com ara noctuids que poden afectar les varietats de poma amb pell més sensible (com la ‘René®’), de la qual cal fer seguiment i controlar (en aquest cas amb Bacillus thuringensis). Respecte dels fongs, ja hem comentat que l’estratègia de cara a la malaltia clau de la pomera, el motejat o clivellat, ha passat per la plantació de varietats resistents. En tot cas, es continua fent algun tractament puntual amb sofre i/o polisulfur de calci per evitar que superin la resistència i, al mateix temps, controlar la cendrosa. Hi ha hagut alguns anys incidència de fongs pre-collita, com el fong del sutge que s’ha controlat amb una bona gestió de l’herba sota els arbres (per millorar l’aeració) i, si ha calgut, aplicació de sofre.
Cal destacar la utilització d’extractes vegetals com ara l’ortiga, acidificants com l’àcid cítric o compostos minerals com el caolí que no es poden considerar matèries actives. De fet, l’ús per part dels productors és com a bioestimulants, milloradors dels brous de tractaments i/o dissuasius per a plagues.
Finalment, és rellevant la problemàtica que han tingut algunes finques amb ratolins rosegadors d’arrels. Fins que els productors no han pres nota de la importància de controlar aquesta plaga, hi ha hagut plantacions que han patit danys importants. Actualment, no hi ha problemes destacables gràcies al fet que les diferents finques en fan un bon seguiment a través de trampes i/o colònies controlades de gats.
06. Tècniques específiques
En poda, no es pot destacar cap acció concreta més enllà que s’adapten les directrius que se segueixen en altres zones. S’intenta donar prioritat a les podes en verd com a poda de formació-estructuració i deixar les podes d’hivern només per aclarir branques productives. Contràriament, sí que hi ha una assignatura pendent sobre trobar el millor sistema d’aclarida. S’han fet proves amb sistema de Darwin (fuet aclaridor), però un terreny molt desigual en dificulta l’acció.
La majoria de productors estan optant per sistemes semi-manuals a través d’eines tipus “electro-flor”. El resultat és bo, però requereix més experiència per part dels productors i també és força costós quant a d’hores de dedicació per hectàrea. Finalment, s’han fet proves amb aclarida química a través de la crema dels pistils amb polisulfur de calci; el resultat és prou bo, però requereix ajustar molt els tractaments i, sobretot, que les floracions vinguin agrupades (cosa que en ocasions com ara l’any 2019 on la floració ha durat un mes es fa molt difícil).
L’experiència dels darrers anys és que, cada any, ha tocat passar a fer aclarida manual (de repàs o, en algun cas, tot manual) amb el conseqüent alt cost econòmic que té aquesta tècnica i el risc afegit de poder entrar en alternança.
07. El canvi climàtic, un desafiament de futur
Segurament, un dels majors desafiaments d’aquest projecte serà superar les problemàtiques del fenomen del canvi climàtic que s’està patint arreu del món. Sense anar més lluny, aquest any 2019, s’ha patit d’una banda un episodi de gelades negres en primavera tardana que ha afectat la producció considerablement.
Un dels majors desafiaments de futur serà superar les problemàtiques del canvi climàtic
D’altra banda, s’ha patit un estiu amb temperatures que han arribat a 40 ºC al Pirineu i que han provocat necrosis foliars per canvis dràstics de temperatures sense temps perquè l’arbre s’hi adapti. Un dels reptes és el sistema antigel que millor s’adapti a les condicions/ idiosincràsies del Pirineu.
En finques amb disponibilitat d’aigua, el reg per aspersió s’ha mostrat eficient. Contràriament, el reg de micro-aspersió a polsos ha presentat problemes i dubtes davant les gelades negres de maig (caldrà valorar millor aquesta tècnica). El sistema de calor amb aparells de combustió i les candeles resulten eficients però també tenen alguns factors limitants quant al preu i les condicions de funcionament.
Pel que fa a l’alta radiació i les altes temperatures, sembla que les xarxes ajuden a aguantar clarament els “cops de sol”, però no eviten els danys per temperatura. Els tractaments a base de caolí sí que s’han mostrat efectius per reduir problemes de necrosi foliar produïts per la calor.
Cal valorar molt positivament la inversió en coneixement i material que es va fer en el seu moment amb la monitorització de l’aigua al sòl. Sens dubte, és una de les eines més importants per aconseguir una millor adaptació a un clima canviant.
Article extret del Dossier Tècnic n º 105: “La poma de muntanya”.
Per saber-ne més:
Autoria:
Andreu Vila Pascual
Enginyer agrònom Arreu
Francesc Segura Doménech
Enginyer Tècnic Agrícola Arreu
