Miquel Pont "Un pagès dominava tots els temes, els pagesos d'avui són especialistes"
En els seus dos primers llibres,
"Calendari dels vells oficis"
i
"Les feines de la vella pagesia"
fa un repàs d'aquelles feines ja perdudes del món rural, i en el tercer
"Vocabulari del pagès"
, publicat l'any 2005 per l'Editorial Proa, ens porta centenars de paraules, expressions i imatges de la pagesia catalana del segle passat.
Vostè ha dit que la pagesia va acabar als anys 60 del segle passat, com és això?
Era una altra tipus de feina que, sortosament, han quedat enrera en prosperar. Ho he dit alguna vegada, ja que considero que fer de pagès era quan es vivia de la terra. La meva generació, la dels anys 30 i 40, ha estat l'última que ha pogut valer-se per ella sola. A casa mai havia vist comprar res, tot i les estreteses de la postguerra, amb l'hort teníem verdura i fruita per a casa i pels animals, i per la carn es mataven dos o tres porcs a l'any i es guardava salat i assecat o en oli, ja que no hi havia neveres. El jovent d'avui ja no han pujat amb aquest ensenyament que dóna la natura i l'experiència dels nostres padrins i pares, han anat a una escola agrària. Nosaltres, per exemple, sabíem que havíem de guardar el tomàquet, el pebrot o l'albergínia més macos per a la propera sembra, amb el que crec que ja fèiem la selecció genètica que ara s'aprèn a escola.
Creu que aquesta evolució ha sigut per a millor o anem cap a pitjor?"Fer de pagès era quan es vivia de la terra"
No ho sé, el que puc dir és que ha canviat i en comptes de ser un pagès que dominava tots els temes, els pagesos d'avui són especialistes. Tenen unes grans màquines i coneixements de productes fitosanitaris, d'adobs, etc, coses que nosaltres no teníem tant clar. La meva dèria hagués estat estudiar a la universitat, però als dotze anys ja em van posar a treballar. En canvi, dels meus fills, el que ha volgut ha anat a la universitat. Aleshores estàvem més tranquils i vivíem feliços, i avui tothom té mal humor i un cotxe bo. Tot ha canviat molt, no sé què és millor.
Com creu que la mecanització del camp va afectar a la pagesia?
Del tot, al temps que jo feia de pagès, als anys 40, el 46 per cent dels treballadors es dedicaven a l'agricultura. Avui en dia, no crec que arribin al 3 per cent i penso que si haguessin de fer les tasques com nosaltres, segant de sol a sol amb la falç, ni arribaria a aquesta xifra. La feina ha anat cap a millor. Però veig una gran diferència. Abans la gent estava contenta amb el que tenia, i avui, tothom té més aspiracions, però es viu amb una angoixa i una falta de diners que no sabria dir si abans era millor o pitjor.
D'on li ve aquesta curiositat per les tasques del camp que l'ha fet investigar tant?"Sempre em va preocupar el perquè de les coses"
Jo no havia pogut anar a escola, però sempre em va preocupar el perquè de les coses. Per exemple, quan era petit preguntava al meu pare perquè posava al camp d'ametllers rengleres de diferents tipus d'ametlla, i la seva resposta era que així s'havia fet tota la vida. Però preguntant i mirant llibres vaig descobrir que es necessiten diverses varietats per a la fecundació de les flors i així obtenir producció. Darrera de les rutines hi havia una explicació.
Com és que va començar a escriure?
Sempre m'ha agradat escriure i feia els butlletins de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i altres escrits sobre la feina de collir olives, batre les ametlles i altres temes per algunes revistes. I un dia, un dels editors de Proa em va dir de fer-ne un llibre de tots aquests treballs. Així vam fer el primer llibre, on a l'hora de corregir-lo, hi havia moltes paraules que no entenien, no es troben al diccionari d'en Pompeu Fabra, i en canvi es fan servir. Després em van recomanar de fer el segon llibre, "Les feines de la vella pagesia", feines manuals com ara els teixidors, els que feien espardenyes, cordes, botes o els ferrers. Aquests oficis o s'han perdut o s'han mecanitzat.
Com va sorgir el "Vocabulari del pagès"?"Vaig visitar col·leccions particulars i museus, des de la Vall d'Aran fins al Delta de l'Ebre"
Com deia abans, hi havia moltes paraules que ni els propis editors entenien i jo ja tenia preparat un vocabulari de totes les paraules que havíem trobat, unes 1.200 en total. La meva filla em va dir de registrar la propietat intel·lectual d'aquesta feina i quan vaig anar a fer aquest tràmit a Lleida, una senyora d'allà em va suggerir de posar imatge als termes del recull. Quan dius, per exemple, "forca pallera", la gent no n'ha vist mai cap, així que no saben com és. De manera que vaig començar el gran pelegrinatge a la recerca de les imatges d'eines i altres estris, que va durar uns cinc anys. Vaig visitar col·leccions particulars i museus, des de la Vall d'Aran fins al Delta de l'Ebre i vaig arreplegar les 960 imatges que surten en aquest llibre.
Què pensaven la gent que visitava del seu projecte?
Quan els explicava el que feia, m'obrien les portes de bat a bat. Passa que només cal agafar el fil i seguir-lo, i quan preguntava algun col·leccionista si en coneixia cap més, em donaven més noms de gent, ja que es coneixen de les fires i subhastes. I així vaig poder trobar moltes peces. En alguns museus em van demanar alguna autorització, però molts coneixien el meu primer llibre i això crec que em va facilitar l'entrada. El problema dels museus és que sovint tenien les eines barrejades amb altres i a l'hora de fer la foto era complicat. Ha calgut tractar les imatges amb l'ordinador per mostrar la imatge que volíem.
Digui'ns algunes paraules que li facin especial il·lusió d'haver recuperat?
Aquest vocabulari abasta dues generacions. La meva àvia, que era analfabeta, en sabia molt de totes les coses del camp, però no li parlessis de quilos, que no t'entenia, ella parlava de terces, quintals, arroves, lliures, quartans, quarterons i picotins. Per les mesures d'extensió parlava de canes quadrades. Tota una sèrie de mesures molt diferents de les del sistema mètric decimal i que a més eren diferents en molts pobles. Per exemple, la quartera de Cervera tenia un pes diferent a la de Tàrrega o la d'Agramunt.
I ja s'entenien entre ells?
La meva àvia m'explicava que quan es comprava un terreny no es mesurava per hectàrees com ara, sinó per les quarteres que s'hi sembraven. Però no tancaven el tracte en aquell moment, ja que no sabien si aquella mesura era prou concreta. El que feien era sembrar aquell tros per veure quants sacs de quateres, quartans i picotins s'hi podien sembrar i per Nadal, quan el sembrat ja està nascut, agafaven una cana, que és de 1'56 metres de llarg i marcaven una cana quadra, on hi ha havia d'haver prop de 500 plantes per tenir una sembrada correcta de cabuda de sembrat. Així mesuraven el tros i tancaven el tracte.
Quin aspecte del "Vocabulari del pagès" destacaria?
El llibre porta la contingut en pes de les mesures en cereals. També hi ha les mesures en olives, que varien en funció de l'estat de l'oliva, les mesures de líquids, com el cantir, i altres. I totes amb el seu equivalent en quilos actuals. A més, les fotografies permeten veure molt bé els objectes que es descriuen.
Té cap nou projecte en ment?
Ara estic intentant recuperar el temps de l'estraperlo de després de la Guerra Civil i la Segons Guerra Mundial. L'escassetat de menjar va durar molt de temps, fins que l'Evita de Perón va començar a portar blat i n'hi va haver uns quants que es van dedicar a transportar el menjar i a comerciar segons l'oferta i la demanda, els estraperlistes. La Segarra era la frontera de la producció al consum, i el blat que s'havia comprat a 12 pessetes aquí es venia a 15 o 20 passada La Panadella. Jo era molt petit a l'època i ara em toca empaitar a tots aquells padrins que estan a prop dels noranta anys i fer-los preguntes sobre l'època per recollir informació.