Albert de Moner i Santilari "El programa de control de rendiments i millora genètica és clau pel futur de la raça bruna"
Albert de Moner i Santilari és ramader des de 1989 i president de la Federació Catalana de la Raça Bruna dels Pirineus (FEBRUPI) des de 2004. La federació va néixer l'octubre de 1990 amb els objectius de fomentar i millorar la raça i promoure la formació i el contacte entre les associacions especialitzades en aquest bestiar.
Albert de Moner i Santilari
Quina valoració fa d’aquests 20 anys de trajectòria de FEBRUPI?
El reconeixement de la raça bruna del Pirineu l’any 1990 va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria de la raça arreu del país. Significava la constatació oficial d’un patrimoni existent des de feia molts anys però mancat de l’oficialitat que requeria. Aquest pas va fer més fàcil l’organització interna i també la creixent implicació dels ramaders en un projecte de raça comú.
Com qualsevol altra organització, durant aquests vint anys FEBRUPI ha sofert alts i baixos en el seu funcionament, moltes vegades derivats de la dificultat que comporta gestionar un estament que s’extén geogràficament per tot el Pirineu català i que, en principi, no contava amb cap infraestructura material ni personal. Al començament va ser molt important el paper que van jugar les associacions comarcals, donada la proximitat que tenien amb els ramaders. Els darrers set anys FEBRUPI s’ha consolidat com a referent al territori. Això ha estat possible, en gran mesura, a la seva professionalització, una qualitat que al mateix temps ha implicat molta més activitat, iniciativa i operativitat al sector.
Però, l’èxit en majúscules ha estat eliminar qualsevol dubte sobre la raça i la seva productivitat, i constatar el seu excel·lent nivell, tot i que encara té un gran marge de millora. Aquest autoreconeixement per part dels ramaders implica directament una correcta implantació de la raça al territori i frena la incidència d'altres races.
Si fins ara hem aconseguit implantar i consolidar la vaca bruna, ara toca treballar per la seva expansió i la seva millora genètica. La raça i el mercat ens donen aquesta possibilitat i, sense cap mena de dubte, el futur passa per aquí.
“Però, l’èxit en majúscules ha estat eliminar qualsevol dubte sobre la raça i la seva productivitat, i constatar el seu excel·lent nivell, tot i que encara té un gran marge de millora”.
Quants exemplars de vaca bruna hi ha actualment?
La població de brunes actual es mou al voltant de les 30.000 mares, tot i així moltes d’aquestes es creuen amb toros d’altres races.
Quina importància té el Llibre genealògic de la raça bruna dels Pirineus?
La seva importància ha estat cabdal en el progrés de la raça; tot i així el més important per a nosaltres és el programa de control de rendiments i millora genètica, una peça clau pel futur de la bruna.
L'any 2003 es va inaugurar el Centre de testat i selecció de la raça bruna, a Gavet de la Conca. Com valora el rendiment que ha obtingut aquest centre i quin ha de ser el seu futur?
Avui, el Centre de testat ja és un referent per als ramaders a l'hora de cercar un pare per al seu ramat, gràcies a què ofereix una gran informació tècnica i funcional de cada vedell. Ara bé, en un context d’expansió de la raça, és evident que cal créixer en volum i en prestacions. Si tenim el suport financer, la direcció tècnica que fins ara proporciona el Departament de Genètica de la Facultat de Veterinària de la UAB ens ha de portar a un centre amb similitud de condicions als millors centres de races franceses, molt més consolidades.
Creu que el públic valora els productes que provenen de races autòctones?
Senzillament, no crec que ho pugui valorar, ja que en la majoria dels casos no existeix una identificació específica que constati que aquell producte prové d’aquella raça autòctona. La carn de raça bruna entra al mercat amb diferents etiquetes, com IGP Vedella dels Pirineus Catalans, Vedella del Berguedà, Brunec o d`altres marques de comercialització ecològica.
Quins són els principals problemes de comercialització de la carn de races autòctones?
Probablement, l’estacionalitat del producte, a causa de què els cicles productius venen pautats en funció de les èpoques de l’any en què per proximitat interessa més o menys l’agrupació de parts. Cal tenir present, però, que la principal aposta de FEBRUPI, passa per la comercialització de la diferenciació genètica. Això queda palès en el valor afegit que suposa per a moltes explotacions la venda de futures mares, producte d’una bona planificació genètica. Actualment, aquest és el nostre primer repte comercial.
A banda del valor comercial, quin rol cultural i paisatgístic han de jugar les races autòctones?
Sempre hem tingut la idea de què una raça autòctona ha de ser un patrimoni nacional, fet que en alguns aspectes s’atansaria a un context més cultural. Si això serveix per que aquest patrimoni és consolidi i és valori com cal, valdrà la pena acceptar aquest rol.
“Avui la raça bruna és l’únic sector ramader de tot el Pirineu en què els titulars de les explotacions encara ho són majoritàriament a títol principal”.
Altres races com el ruc català s'estan explotant per a finalitats turístiques i d'oci. Quines possibilitats té la vaca bruna de convertir-se en un atractiu turístic?
Som conscients que en el nostre àmbit d’influència hem de conviure amb d’altres sectors com ara el turisme, fet que és pot assolir bàsicament amb civisme per les dues bandes. Ara bé, nosaltres som un sector productiu que viu de les brunes i per les brunes, no som ni volem ser una part folklòrica del Pirineu instal·lada al territori per fer goig a la vista dels turistes que ens vinguin a observar. Avui la raça bruna és l’únic sector ramader de tot el Pirineu en què els titulars de les explotacions encara ho són majoritàriament a títol principal. La nostra presència ajuda, per descomptat, a la conservació del territori i de rebot fa que d’altres sectors en surtin beneficiats. Fins aquí d’acord. Però el nostre objectiu és ser productius i competitius, no pas ser l’atractiu visual de qui no ve a comprar.
Què demanaria a les administracions públiques per aconseguir que les races autòctones puguin continuar sent viables?
En tindrem prou si un dia es creuen tot el que he dit en aquesta entrevista. Si algun dia s’ho creuen, ho valoren i ho constaten, automàticament tindrem el reconeixement social i financer que crec que és mereix l’única raça autòctona bovina productiva de Catalunya.