ENTREVISTA | 05/07/2019  Ruralcat

Montserrat Miralles i Lluís Sunyer  “Hem intentat millorar les varietats locals per poder-les fer operatives mecànicament”

Per commemorar els seus 10 anys, la Fundació Miquel Agustí ha posat en marxa “Reflexions d’un sector”, un projecte que aprofundeix sobre l’actualitat de diverses varietats tradicionals catalanes a través d’entrevistes de camp amb els productors i agricultors de diferents cultius molt arrelats al nostre territori. El projecte compta amb el suport del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i Ruralcat, i ha estat realitzat per Joan Gastó, Joan Simó Cruanyes i Joan Simó Peñalva.

Fa centenars de milers anys, hi hagué a l’actual comarca de la Garrotxa una intensa activitat eruptiva que va remodelar el paisatge de forma espectacular. Avui en dia es fan evidents encara aspectes geomorfològics que recorden el rebombori de foc i rius roents de material fos provinents del cor de la Terra d’aquelles èpoques remotes; edificis volcànics, tossots, colades de lava, rescloses volcàniques, cingleres... i un sòl de tons rogencs característic d’aquestes contrades que amaga els seus petits secrets. L’any 1982, com a conseqüència d’una forta contestació social i científica, el Parlament de Catalunya aprovà una llei de protecció de la zona volcànica de la Garrotxa per tal de protegir-la de l’explotació minera que va patir a partir de la dècada dels anys 60. Aquest nou Espai Natural, amb 40 volcans catalogats, 10 amb cràter i 22 d’escòries volcàniques en bon estat de conservació, es va passar a denominar Paratge Natural d’Interès Nacional, i les Reserves Integrals d’Interès Geobotànic, Reserves Naturals, amb l’objectiu, com diu la llei, d’assegurar “la protecció de valors qualificats per tal d’aconseguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat de llurs recursos i l’activitat de llurs habitants”. I una d’aquestes activitats seculars dels pagesos d’aquest paratge privilegiat ha estat un conreu singular, únic: el dels fesols de Santa Pau.

Per conèixer el món que envolta als fesols de Santa Pau, que compta amb una associació de productors i l’aval europeu de la Denominació d’Origen Protegida (DOP), anem a trobar dos d’aquests productors: la Montserrat Miralles Ferrer i en Lluís Sunyer Costa. Com sempre, ho fem acompanyats d’en Joan Gastó, càmera, realitzador, muntador... i el que faci falta; i en aquesta ocasió també ve amb nosaltres l’Ana Rivera, biòloga de la Fundació Miquel Agustí, investigadora especialitzada en millora genètica, que ha treballat conjuntament amb els productors de fesols de Santa Pau en el tema de les varietats. 

És plena tardor; els camps llueixen una intensa verdor i les fagedes exhibeixen el seu majestàtic cromatge. La Montserrat, la Montse, és bàsicament hortolana, però també conrea el fesol i és membre activa de l’Associació. Té un obrador, a tocar de casa seva, ubicada enmig d’un bosc de faigs, on fa conserves de productes collits al seu hort, i també de fesols cuits. En Lluís és productor de fesols, i complementa aquesta activitat com a ramader de vaques de llet. Ens comenta que “ningú viu al cent per cent del conreu del fesol, tots el combinem amb altres coses: amb la vaca de llet, com jo, malgrat que ara ens dóna més pèrdues que guanys, amb vaques de carn, amb ramat, amb horta, amb cereals...”. 

La història del fesol de Santa Pau ve de lluny. Ens ho expliquen entre el dos, com succeirà en el decurs de la conversa. Es complementen en les seves respostes. S’endevina de bon principi el que més endavant raonaran amb detall: que rere de l’Associació hi ha un esperit d’equip, que estan habituats a compartir opinions, coneixements, objectius i, naturalment, la història d’aquest petit llegum que els aglutina al voltant d’una mateixa empresa. 

“El fesol, la mongeta, va venir del continent americà i fa molts anys que va arribar aquí. En principi, sembla que s’utilitzava com a planta ornamental. Va ser després de les sequeres del segle XVll, que es va conrear més a l’engròs ja com a aliment per ajudar a passar els hiverns. A poc a poc es va anar comprovant com el fesols plantats a Santa Pau milloraven molt de gust, amb varietats molt diferents, i que venia gent d’altres contrades a cercar-los. I a partir d’aquí es va anar donant a conèixer arreu. Tenim documents que ens indiquen que a primers del segle XVlll ja era un producte força conegut. En arxius i llibres que hem consultat tenim notícia d’una carta del governador civil de la província de Girona dirigida a l’alcalde de Santa Pau on li demana una mostra de fesols per portar-los a l’Exposició Universal celebrada a París el 1867. Malauradament no era època de collita, i no se li pogué proporcionar aquesta mostra.” 

Amb el pas del temps, a base de provatures i pacients seleccions, les fesoleres de Santa Pau i el seu conreu han evolucionat buscant millorar-ne la productivitat i la qualitat. “Hem intentat millorar les varietats locals per poder-les fer operatives mecànicament perquè les varietats antigues venien molt a terra, i calia seleccionar i fixar diferents varietats, sempre dins de la tavella brisa que era l’autòctona més antiga.” 

El cicle del fesol és relativament curt, marcat per l’eterna dependència del pagès de les capricioses vel·leïtats dels Déus de la meteorologia. “Hi ha diferents períodes de sembra que van des de finals de maig fins a mitjans de juliol; depèn de les característiques de cada camp, del conreu anterior, de si hi ha suficient saó... És un conreu que fem en secà. Això vol dir que ha de créixer amb la humitat que hi ha al sòl, i que s’ha d’espavilar amb aquesta humitat. La textura de la terra que tenim ho permet: és molt suau, amb molt drenatge i amb capacitat per retenir l’aigua i els nutrients. A més, durant l’estiu aquí a la Garrotxa sempre hi ha algun ruixat i, amb les característiques d’aquesta terra volcànica, amb poca aigua que caigui el conreu arria i tira cap amunt. Un perill que tenim és el vent de ponent, que fa pujar la temperatura i fa caure la flor, la qual cosa pot fer que la collita s’arribi a perdre. Normalment comencem a collir a mitjans de setembre. Després de collir s’ha d’assecar, i un cop sec s’ha de batre, separar el gra de la palla. Finalment, un cop obtingut el gra, ve la tria, perquè sempre n’hi ha de petats. Aquest procés normalment el fan els avis. Un cop triats els fesols ja es poden vendre; o sigui que des de que es cullen fins que es poden posar a la venda, anant tot bé i anant ràpid, passa aproximadament un mes.” 

I la gran pregunta: què fa que el fesol de Santa Pau sigui tant ben considerat, mereixedor d’una denominació d’origen? Quines característiques té aquest fesol?  “El fesol de Santa Pau, plantat en terra volcànica, té unes característiques organolèptiques diferents: la seva textura el fa molt bo a l’hora de coure; té un gust mantegós, melós; no hi ha la percepció de la pell a l’hora de menjar-ho... i totes aquestes característiques els les dona la particularitat de la terra volcànica on és plantat, que compta amb un tipus d’argiles anomenades al·lòfanes.”

                               

“El fesol de Santa Pau, plantat en terra volcànica, té unes característiques organolèptiques diferents: la seva textura el fa molt bo a l’hora de coure; té un gust mantegós, melós”

En el moment de fer la transcripció d’aquesta conversa, profans com som en la matèria, consultem el significat d’algun terme que desconeixem, i descobrim que les propietats organolèptiques són “totes aquelles descripcions de les característiques físiques que té la matèria en general, segons les poden percebre els sentits, com per exemple el seu sabor, textura, olor o temperatura”. Pel que fa a al·lòfana ens assabentem que és “un mineral d’argila d’alumini que li dona un fort component àcid al sòl”.

Aquí rau doncs la gran particularitat d’aquesta terra volcànica que permet créixer ufanoses les fesoleres i obtenir aquets preuats fesols: la seva textura, la seva permeabilitat i alhora la seva capacitat de retenir aigua i nutrients, i una argila, una simple argila, pròpia d’aquets sòls volcànics. Una singularitat que li ha valgut un distintiu europeu, una Denominació d’Origen Europeu que identifica un producte originari, en aquest cas d’un indret determinat, per la seva qualitat o les seves característiques que es deuen fonamentalment o exclusivament a un medi geogràfic particular, amb els factors naturals i humans inherents a aquest medi. Un altre requisit necessari per obtenir una DOP és que les fases de producció, transformació i elaboració es facin totalment en la mateixa zona geogràfica delimitada i definida en cada Denominació. 

“La DOP és un segell europeu. Pot ser que un europeu no conegui el fesols de Santa Pau, però sí que molt probablement coneixerà el segell, i sabrà, per tant, que aquell producte determinat que no coneix té unes característiques especials i que és valorat per aquestes característiques: la seva qualitat, la cultura que hi va associada... i es despertarà el seu interès. D’ençà que tenim la DOP, hem detectat aquest interès. La demanda ha augmentat d’arreu de la Unió Europea: restaurants, distribuïdors... No ens en demanen grans quantitats, però cada vegada ho fan més sovint i de llocs diferents.”

“D’ençà que tenim la DOP, hem detectat aquest interès. La demanda ha augmentat d’arreu de la Unió Europea: restaurants, distribuïdors...”

L’obtenció d’una DOP no és mai un fet casual; no és gens senzill obtenir-la. En el cas dels fesols de Santa Pau hi ha tota una història al darrere: una tradició, una cultura, una manera d’entendre el treball en comú...

“Per sort, el nostre sector ha estat un sector amb necessitats, i per això conserva un sentit de solidaritat, de ganes de treballar plegats. Fou amb aquestes ganes que l’any 1988 vàrem crear l’Associació de Cultivadors de Fesols de Santa Pau. Els seus orígens cal buscar-los a partir dels anys 60, quan es van anar mecanitzant molts conreus: l’ordi, el blat de moro... El cultiu del fesol no es va mecanitzar i va quedar una mica de banda, fins al punt que gairebé només es plantava de manera simbòlica. A l’entrar a la Unió Europea es va notar que es començaven a promocionar els productes locals, a donar-los més importància, i a la vegada s’intentava anar inculcant al ciutadà la conveniència de consumir productes del territori. Va ser llavors quan vàrem decidir crear l’Associació, dos anys després d’entrar a formar part de la Unió Europea, per intentar, de manera col·lectiva, mecanitzar el conreu del fesol i passar a una producció més a l’engròs. Primer va ser una màquina de batre, encabat la màquina d’arrancar, i després les altres que necessitàvem, i així hem anat fent: a un li toca anar a veure maquinària, l’altre fer papers... Un cop creada l’Associació, vàrem entendre que ens calia protegir el producte que volíem promocionar i donar a conèixer, perquè a vegades i a segons quins llocs s’utilitzava el nom de Santa Pau per vendre fesols que no eren d’aquí. Va ser d’aquesta manera que decidírem sol·licitar la DOP. Es va treballar fort en aquest sentit, i l’any 2015 ens la van concedir.” 

                                 

“Va ser llavors quan vàrem decidir crear l’Associació, dos anys després d’entrar a formar part de la Unió Europea, per intentar, de manera col·lectiva, mecanitzar el conreu del fesol i passar a una producció més a l’engròs”

En els inicis de l’Associació els fesols es posaven a la venda en un envàs comú, indicant però sempre el camp de procedència. “Era una forma de personalitzar el producte. I això ja ens venia de tradició; perquè la gent que ens venia a comprar fesols els volia d’aquella casa concreta, o d’aquella altra, i d’aquesta casa els volia d’aquell camp determinat, el camp de dalt per exemple, i si eren del camp de baix ja no els comprava. El fet que ara cadascú vengui pel seu compte no vol dir que hi hagi discrepàncies entre nosaltres, no és això. Ho vam decidir plegats: és una manera de personalitzar encara més el producte, de lligar-lo de forma clara i transparent als seus orígens.” 

En l’Associació, la gran majoria de productors fan el conreu convencional. Però la Montse fa conreu ecològic. Però aquest tema, que sovint sembla enfrontar als agricultors, separant-los en dos bàndols, aquí no genera cap problema. La Montse ho té clar, com té també, inequívoc, un sentiment d’orgull de la feina que estan fent els pagesos de Santa Pau.

“No és el pagès qui és ecològic o no; són els camps, el sistema productiu de cadascú, que condiciona la pràctica. Hi ha situacions que és necessari tirar herbicides; aquí la mala herba, al ser la terra tan fèrtil, és un flagell important, probablement més que el que poden significar els insectes. En el meu cas, al fer horta, tinc menys superfície, i el fesol és una de les meves activitats principals. Qui té una superfície més gran, i combina el cultiu del fesol amb d’altres com el dels cereals o el del farratge per al bestiar, té molt més difícil de fer el tipus d’agricultura que jo faig. En l’agricultura ecològica hi ha avantatges i inconvenients, pros i contres, com en tot, però al final el que compta és que l’olla ha de bullir, i quan dic l’olla vull dir l’olla de cadascú. Ja treballem prou per al diable, però treballar només per al diable, no. I voldria abans d’acabar destacar una cosa: el fesol de Santa Pau és un èxit col·lectiu. Els pagesos, en general, tots treballem pel nostre compte, tots tenim les nostres cabòries. Fas la teva i t’organitzes, cadascú és responsable del que és seu. Però aquí hem treballat en equip, des de la mecanització, en tot el procés per aconseguir la DOP, l’haver treballat amb la universitat en el tema de les varietats... Tot això ha estat possible perquè som un col·lectiu, evidentment amb les nostres discrepàncies. però ben avinguts i disposats a treballar per fer un producte de qualitat que ens permeti guanyar-nos la vida.” 

“el fesol de Santa Pau és un èxit col·lectiu (...) però aquí hem treballat en equip, des de la mecanització, en tot el procés per aconseguir la DOP, l’haver treballat amb la universitat en el tema de les varietats...”

Ens acomiadem d’en Lluís i la Montse, però abans de fer via cap a Barcelona aprofitem per fer un tomb pels voltants d’aquest país de volcans, de fesols i fagedes. Circulem per carreteres locals, estretes, tranquil·les, envoltats de l’acolorida atmosfera d’aquesta tardor tant agraïda. Aturem el cotxe per gravar algunes imatges recurs que ens falten per completar el reportatge. Ho fem a tocar d’un d’aquests camps tan propis de la zona. L’Ana agafa amb les mans un grapat de terra i deixa que s’esmunyi entre els dits. En Joan, rere la seva càmera, grava; volem significar el seu color, la seva fina textura..., conscients, ara que en coneixem les seves particulars propietats, que hem descobert el seu petit, gran, secret: que aquesta terra és rica en al·lòfanes, les argiles mil·lenàries filles dels volcans, responsables en bona part d’aquest llegum únic: els fesols de Santa Pau.
 

Fa centenars de milers anys, hi hagué a l’actual comarca de la Garrotxa una intensa activitat eruptiva que va remodelar el paisatge de forma espectacular. Avui en dia es fan evidents encara aspectes geomorfològics que recorden el rebombori de foc i rius roents de material fos provinents del cor de la Terra d’aquelles èpoques remotes; edificis volcànics, tossots, colades de lava, rescloses volcàniques, cingleres... i un sòl de tons rogencs característic d’aquestes contrades que amaga els seus petits secrets. L’any 1982, com a conseqüència d’una forta contestació social i científica, el Parlament de Catalunya aprovà una llei de protecció de la zona volcànica de la Garrotxa per tal de protegir-la de l’explotació minera que va patir a partir de la dècada dels anys 60. Aquest nou Espai Natural, amb 40 volcans catalogats, 10 amb cràter i 22 d’escòries volcàniques en bon estat de conservació, es va passar a denominar Paratge Natural d’Interès Nacional, i les Reserves Integrals d’Interès Geobotànic, Reserves Naturals, amb l’objectiu, com diu la llei, d’assegurar “la protecció de valors qualificats per tal d’aconseguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat de llurs recursos i l’activitat de llurs habitants”. I una d’aquestes activitats seculars dels pagesos d’aquest paratge privilegiat ha estat un conreu singular, únic: el dels fesols de Santa Pau.

El més llegit

Jornades tècniques del 15 a 21 de juliol

El DARP resol les sol·licituds d’ajut de la convocatòria 2018 per a la realització de projectes pilot innovadors

Butlletins d’informació fitosanitària per al mes de juliol