ENTREVISTA | 09/08/2019  Ruralcat

María Rosa Mosquera  “El sector ha demanat a la Comissió Europea una millora per a facilitar l'adopció dels sistemes agroforestals”

María Rosa Mosquera Losada és doctora en Ciències Biològiques, catedràtica en el Departament de Producció Vegetal i Projectes d’Enginyeria de la Universitat de Santiago de Compostel·la i presidenta de l’Associació Agroforestal Espanyola. També és coordinadora dels grups Arable Crops, de la Global Research Alliance (observador oficial de l’IPCC), i Enabling Environment Working Group, de la Global Alliance for Climate Smart Agriculture (FAO).

-Els sistemes productius que combinen un component llenyós, ja siguin arbres o arbustos, amb producció agrícola o ramadera han anat desapareixent amb els anys a Europa. Per què té sentit recuperar-los?

En primer lloc perquè estan molt vinculats als pilars de sostenibilitat en el marc de l’agricultura. Les pràctiques agroforestals són capaces d’incrementar la producció per unitat de superfície optimitzant l’ús dels recursos, una cosa molt necessària en un context de creixement poblacional a nivell mundial.

Des d’un punt de vista productiu, si tenim arbres i cultius tindrem més fulles i serem capaços de captar més radiació o energia solar. A nivell edàfic, tots els nutrients disponibles al sòl que no són emprats pel cultiu poden ser-ho per l’arbratge que té arrels més profundes. Amb això, generarem més biomassa, que es pot utilitzar, per exemple, en el marc de les energies renovables.

Des d’un punt de vista mediambiental, són capaços d’incrementar la biodiversitat, millorar el cicle de nutrients, depurar aigües o adaptar millor els sistemes agrícoles i ramaders al canvi climàtic. També són capaços de mitigar el canvi climàtic, augmentant el segrest de carboni per unitat de superfície.

Des d’un punt de vista social, si som capaços de produir més i aprofitar més els recursos, millorarem la rendibilitat de les explotacions. A més, un paisatge bonic i agradable es pot vincular al gaudi del paisatge, la millora del turisme rural i la consolidació de comunitats rurals més viables.

-La literatura científica i tècnica produïda a França i Europa Central en les últimes dues dècades mostra clarament els avantatges d’aquests sistemes a nivell ambiental i productiu. Fins a quin punt aquests resultats són aplicables en l’àmbit mediterrani? Com podem adaptar aquestes pràctiques al nostre context?

Bé, jo li donaria la volta a la pregunta…El nord d’Europa està redescobrint un tipus de sistemes que durant anys, a causa de la forta intensificació de la producció, va ser menyspreat i pràcticament abandonat. No obstant això, a Espanya els vam preservar perquè no tenim la seva bondat climatològica i no vam poder realitzar intensificacions tan fortes en moltes de les nostres zones. Realment crec que és una gran sort poder dir que encara tenim sistemes agroforestals, que de fet, serveixen de model per al nord. Cal tenir en compte que prop del 80% dels sistemes agroforestals que hi ha a Europa estan situats en el sud, a Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia i el sud de França.

Evidentment, les condicions climatològiques i les espècies a combinar són diferents, però podem aprendre a millorar els sistemes d’organització i comptabilització de la producció de serveis ecosistèmics com han fet en el nord. Encara que la biodiversitat no té un retorn monetari convencional, aspectes com el còmput de carboni o el cicle de nutrients comencen a quantificar-se i valorar-se. Per exemple a Anglaterra, l’arbratge s’utilitza per a reduir l’erosió pel vent; a Alemanya per a la recuperació de sòls degradats; a França per a reduir l’impacte de fenòmens extrems, com les altes temperatures que causen pèrdues de collites; a Bèlgica per a la depuració d’aigües amb alts nivells de nitrats; i, en general, a Europa Central per a allargar els períodes de floració i millorar la pol·linització dels cultius o per al control de plagues i malalties, establint punts de referència per a la fauna depredadora…

“A Europa les pràctiques silvopastorals ocupen 19,5 milions d’hectàrees, menys del 10% de la superfície potencial de pastures permanents, i en els sistemes agrícoles basats en cultius, les pràctiques silvoarables només ocupen el 0,05% de tot el territori de cultius arables.”

No obstant això, encara es podria fer molt més. A Europa les pràctiques silvopastorals ocupen 19,5 milions d’hectàrees, menys del 10% de la superfície potencial de pastures permanents, i en els sistemes agrícoles basats en cultius, les pràctiques silvoarables només ocupen el 0,05% de tot el territori de cultius arables. A aquest nivell estem en una situació molt similar als Estats Units, malgrat que les pràctiques agroforestals poden emprar-se en qualsevol tipus d’ús del territori; d’una banda, es podria augmentar la presència del component llenyós en les finques, distribuït-lo de manera homogènia o perimetral i, d’altra banda, a les zones forestals es podria introduir el component agrícola o ramader, millorant així la seva gestió i també la prevenció d’incendis.

-El marc normatiu sembla ser cada vegada més favorable per a les pràctiques agroforestals. Quines novetats espera en la nova programació de la PAC (2021-2027)?

Com a coordinadora del paquet de treball de polítiques en el marc del projecte europeu AGroFORestry that Will Advance Rural Development (AGFORWARD) vaig participar en l'elaboració de diversos informes. Un d'ells sobre la situació actual dels sistemes agroforestals que va servir de base per a un altre informe amb una sèrie de recomanacions als polítics per a millorar la PAC.

La PAC 2021-2027, en principi, està plantejada com una política en la qual s'han de justificar objectius de millora o conservació de la biodiversitat, de la qualitat d'aigües, la mitigació i adaptació al canvi climàtic, etc., en el marc de l'elaboració de plans estratègics per part dels estats membres. Un canvi notable entre la PAC actual i la que vindrà és que la presa de decisions per al compliment d'aquests objectius serà per part dels països membres. Evidentment, els sistemes agroforestals són una de les formes més senzilles d'aconseguir aquestes millores, com ja ha assenyalat la FAO. 

La Comissió Europea proposarà una sèrie de resultats que cal aconseguir i són els països membres els que han de justificar-los a través d'accions de millora de la gestió   d'explotacions agrícoles i ramaderes. És el que es denomina en anglès results based payments. S'implementarà a nivell estatal, però moltes d'aquestes mesures s'aplicaran dins del Pilar 2 de desenvolupament rural i, per tant, seran les comunitats autònomes les encarregades del seu disseny. Això és molt important perquè no és el mateix planificar una estratègia de millora de desenvolupament rural a Andalusia que a Galícia, simplement pels diferents condicionants socioeconòmics, culturals i ambientals de cada lloc.

-Quins són els principals factors que dificulten l’adopció d’aquest tipus de sistemes a Espanya?

En el projecte Agroforestry Innovation Networks (AFINET), del qual vaig ser coordinadora, es va fer precisament aquesta mateixa pregunta a 400 agricultors, ramaders i propietaris forestals, polítics i agents d’extensió agrària de tota Europa. Les conclusions pràcticament unànimes de tots ells es centraven en quatre factors que limiten molt la implementació extensiva d’aquests sistemes.

El primer d’ells és el tècnic. Necessitem millorar els coneixements sobre les espècies que es poden combinar. Gran part del coneixement tradicional s’ha perdut i cal reinventar-lo, però també adaptar-lo als temps moderns, especialment a les noves tecnologies. Per exemple, les espècies que es combinaven antany no es mecanitzaven, però ara sí que es podria.

“Gran part del coneixement tradicional s'ha perdut i cal reinventar-lo, però també adaptar-lo als temps moderns, especialment a les noves tecnologies”

El segon factor seria l’econòmic. Els agricultors demanaven sistemes que permetin fer comparacions entre la producció d’un sistema convencional i un d’agroforestal, per a saber quina rendibilitat tindrien a curt, mitjà i llarg termini. És clar que si estableixes un sistema agroforestal, a curt termini, pots tenir certes pèrdues en la producció del cultiu però, a mitjà i llarg termini, tindràs un component forestal que pots vendre i/o altres productes si el combines, per exemple, amb fruiters.

El tercer àmbit és el de la comunicació i l’educació. Formació per millorar els coneixements dels productors en les últimes tecnologies vinculades a sistemes agroforestals i comunicació per donar a conèixer aquests sistemes a tota la societat. El consumidor ha de saber que la qualitat de l’aliment és diferent com a resultat d’una gestió agroforestal o fruit d’un sistema convencional basat en l’estabulació. L’impacte ambiental, la qualitat nutritiva i organolèptica juguen a favor dels sistemes agroforestals.

El quart aspecte era el finançament en el marc de la política. Es demanava una millora de les propostes polítiques de finançament a través de la PAC per a la implantació d’aquests sistemes. Encara que s’ha millorat molt, encara queden reminiscències d’una PAC poc favorable en aquest àmbit. Moltes de les desaparicions dels sistemes agroforestals s’associen a la PAC, que finançava maximitzar la producció i penalitzava la presència de l’arbratge en l’agricultura. S’espera que les noves polítiques financeres realment fomentin aquest tipus de sistemes o almenys que no els perjudiquin.

-L'Associació Agroforestal Espanyola que vostè presideix es va crear en 2016. Quins són els seus objectius i reptes per als pròxims anys?

L'Associació Agroforestal Espanyola és membre de la Federació Europea de Sistemes Agroforestals, que en l'actualitat compta amb associacions nacionals de 20 països. L'associació pertany a la Xarxa Rural Nacional i estem treballant amb científics de diferents comunitats autònomes. 

La seva principal missió és donar a conèixer els sistemes agroforestals i afavorir la seva implementació a nivell estatal. D'una banda treballem a nivell polític i per una altra en l'àmbit de la divulgació. Actualment estem desenvolupant el projecte de creació d'un grup supraautonòmic per a l'inventari de sistemes agroforestals a Espanya.

María Rosa Mosquera Losada és doctora en Ciències Biològiques, catedràtica en el Departament de Producció Vegetal i Projectes d’Enginyeria de la Universitat de Santiago de Compostel·la i presidenta de l’Associació Agroforestal Espanyola. També és coordinadora dels grups Arable Crops, de la Global Research Alliance (observador oficial de l’IPCC), i Enabling Environment Working Group, de la Global Alliance for Climate Smart Agriculture (FAO).

Notícies relacionades
El més llegit

El Departament d'Agricultura atorgarà 186 ajuts a la mitigació del canvi climàtic en explotacions agràries

Butlletins d’informació fitosanitària per al mes d’agost

S’aprova el nou Decret de gestió de la fertilització del sòl i de les dejeccions ramaderes