Montse Marcé i Remei Gimeno “L’espigall s’ha revalorat i la gent ens el demana. Ens hem convertit en uns espigall-maniàtics”
Per commemorar els seus 10 anys, la Fundació Miquel Agustí ha posat en marxa “Reflexions d’un sector”, un projecte que aprofundeix sobre l’actualitat de diverses varietats tradicionals catalanes a través d’entrevistes de camp amb els productors i agricultors de diferents cultius molt arrelats al nostre territori. El projecte compta amb el suport del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i Ruralcat, i ha estat realitzat per Joan Gastó, Joan Simó Cruanyes i Joan Simó Peñalva.
Vilanova i la Geltrú és un dels ports pesquers més importants de Catalunya. No és estrany, doncs, que el peix que surt cada dia de la seva llotja arribi a Barcelona i altres mercats propers: productes frescos, i per altra banda molt ben valorats. A més a més, té les seves platges de sorra blanca i fina. Tradicionalment, doncs, Vilanova ha estat considerada una vila marinera. Però nosaltres no anem a la capital de la comarca del Garraf per cap motiu relacionat amb la mar; hi anem per conèixer i parlar amb la Remei Gimeno, una pagesa de tota la vida que conrea els espigalls, una verdura poc coneguda i que ella i la seva gran amiga, la Montse Marcé, i altres pagesos i pageses treballen per promocionar. Vàrem concertar l’entrevista per telèfon, i sense pensar-s’ho dues vegades ens va convidar a dinar a casa seva. Va ser el primer senyal del seu tarannà: extravertit, espontani, vehement. Tal com, dies més tard, quan ens vàrem trobar per primer cop, poguérem comprovar personalment.
La Sínia Sant Gervasi, on viu i treballa la Remei, i on hem quedat per dinar, presideix, antiga, la gran extensió d’horta que l’envolta, a poca distància de la població, limitada per la banda de mar per la via del tren. Ella i el seu home, en Jesús, ja ens esperen a la porta. Ens fan passar al menjador, i ens entaulem. L’olor provinent de la cuina promet. Primer plat, no podia ser d’altra manera, espigalls, en aquest cas amb mongetes del ganxet. Res millor per començar a parlar.
“L’espigall s’ha fet sempre, aquí a Vilanova. El que va passar, però, és que no fa massa anys va començar a decaure. Semblava que menjar espigalls era de pobre. Ja ho menjaven els nostres avis. Havia perdut al·licient. Però en Xisco Caçador, un pagès d’aquí, ja traspassat, va posar voluntat en seguir endavant conreant aquesta excel·lent verdura. I la meva gran amiga, la Montse, de la Sínia Pujadas, es va afegir a aquesta tasca, com jo mateixa i altres pagesos d’aquí, que ja en quedem pocs, però. També hi va col·laborar la Fundació Miquel Agustí que ens ha ajudat molt. El resultat ha estat positiu: l’espigall s’ha revalorat i la gent ens el demana. Hem creat l’Associació d’Espigalls del Garraf per promocionar aquest producte, i seguim endavant amb molta il·lusió. Ens hem convertit en uns espigall-maniàtics!!!
“l’espigall s’ha revalorat i la gent ens el demana. Hem creat l’Associació d’Espigalls del Garraf per promocionar aquest producte, i seguim endavant amb molta il·lusió”
La Remei riu amb ganes. I parlant, parlant, hem enllestit el primer plat que ha resultat excel·lent. Li ho comentem. Sembla no estranyar-se massa de la nostra apreciació: ella ja ho sap, que és un gran plat, i ens diu satisfeta que hi ha moltes formes de preparar els espigalls. i que totes donen molt bons resultats. De segon plat, tampoc podia ser d’altra manera, peix de Vilanova. De fet, la formalitat habitual de la majoria d’entrevistes s’ha diluït del tot. Parlem mentre mengem, i després allargarem la conversa en una tranquil·la sobretaula i una volta pels camps. Preguntem a la Remei i al Jesús la diferència entre els espigalls i els brotons, una altra verdura típica d’aquestes contrades que prové de la mateixa planta, i posem com exemple l’excels arròs amb brotons que fa la Montserrat Ràfols de l’Arboç. Els brotons els compra a la Rossita de la Llacuneta, Baix Penedès, terres a tocar. Un arròs amb molts anys d’història: sofregit, cansalada, bacallà, alls tendres, allioli negat i, naturalment, brotons.
“Segur que deu ser boníssim, aquest arròs! Els espigalls i els brotons mai fallen. De fet, vénen de la mateixa planta: la col brotonera. La plantem el mes de juliol, i el mes d’octubre s’ha de desullar. Tot allò que llavors treus d’ull i tots els brots que va fent són els brotons. Ara estem al mes de febrer i té tendència a espigar-se: són els espigalls. Què són més bons, els brotons o els espigalls? Hi ha gustos per a tot. Són diferents. A nosaltres tant ens agraden els uns com els altres. Pot ser que l’espigall sigui més mantegós, més tendre... Avui, per exemple, els hem menjat amb una mica d’all tendre i mongetes. Si els fas amb cigrons ja és una altra cosa. Abans tan sols es menjaven bullits; ara els fem de moltes altres maneres, com ara saltejats amb all i cansalada ibèrica. La truita d’espigalls és molt i molt bona. I fins i tot la crema d’espigalls, sofregint una mica d’all porro, bullint l’espigall i un poc de patata, i tot plegat passat per la batedora... és el no va més... Sempre provant, innovant sempre. A nosaltres ens agraden molt, i a més és la planta que dona alè i personalitat a aquesta comarca.”
Comentem, però, que als mercats de Barcelona costa molt de trobar-los.
“És un tema complicat. Nosaltres n’havíem portat, però va arribar un moment que vàrem deixar de fer-ho; preparar-los portava temps, i enviar-los equivalia, si fa o no fa, al benefici que en podies treure. Però per aquí als voltants cada cop tenen més sortida. Tenim molta feina al camp i al mercat. I les dones, a més a més, a portar la casa, a tenir-ho tot sempre a punt. Si la dona falla, res no funciona. Des de fora a vegades costa veure tota aquesta feinada. El mercat són sis dies a la setmana, i totes les tardes a collir, encaixar... Mireu, per exemple, demà tenim mercat a Roquetes, un barri de Vilanova. Em llevo a dos quarts de sis, preparo les coses de casa i a dos quarts de set tirem cap amunt, descarreguem; el meu germà ens ajuda, però porta feina. Tenim vuit metres de parada, i s’ha de muntar perquè faci goig; jugar amb els colors, coordinar els productes... Al costat de les faves què hi posaràs? Doncs els alls tendres, la menta. I al costat de les albergínies? Doncs els pebrots, la ceba tendra, pensant amb l’escalivada... I després, quan és l’hora de plegar, recollir, i a corre-cuita cap a casa per dinar, i tot seguit, sense pauses, al camp a collir, sovint, fins que es fa fosc.
El to de la Remei no és, però, en absolut, queixós. Fins i tot es podria dir que hi ha un cert orgull d’aquest tragí vertiginós. Però aquest to esdevé seriós quan ens parla també de la competència deslleial que signifiquen els productes vinguts de fora obtinguts a partir de sous més baixos i sense garanties laborals per als treballadors i que no tenen la qualitat dels productes de proximitat, i afegeix: “I ara que ningú se m’enfadi, però a vegades penso que els polítics, malgrat que fan el que poden, si no ho fan més bé és perquè no coneixen massa el nostre món. L’única cosa que demanem és que no ens compliquin més la vida, que prou complicada està.”
Seguim la conversa fent un tomb pels camps. Un magrebí cull faves. Se saluden: “hi ha gent que fa molt de temps que treballen amb nosaltres; són com de la família”, ens diu, alhora que ens aturem davant d’un extens espai dedicat als hivernacles. La Remei, el seu germà i en Jesús han sigut testimonis i responsables dels canvis que han contribuït a ampliar i millorar la finca.
El pare de la Remei no va poder canviar el matxo per un petit tractor fins l’any 1962. Ara tenen un potent tractor amb cabina amb el qual el germà de la Remei, a l’estiu, fins i tot llaura de nit esquivant la calor i les polsegades. Varen començar treballant tres hectàrees; ara en treballen vuit. Ells mateixos han dissenyat i instal·lat el complex sistema automàtic de rec gota a gota que subministrarà la quantitat d’aigua, a la pressió i el temps adequats, a cadascuna dels milers de tomaqueres que aviat plantaran...
“Portem un ritme trepidant, però és una feina que t’atrapa i és agraïda. El problema és que ens anem fent grans. La filla ens diu: «Jubileu-vos, que ja heu treballat massa.» Jo ja faig coses, m’agrada estar al dia, veure espectacles, però no em feu deixar la terra ni el mercat: són la meva vida. El que sí que sento és que probablement no he pogut gaudir prou dels néts”.
D’aquí uns mesos, amb la calor, aquesta franja litoral s’omplirà de gent delerosa per gaudir del mar i la platja. Un paisatge antic de la Vilanova pescadora i marinera. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que més amunt de la via del tren encara hi ha altres paisatges: hortes, sínies, camps, masies, amb gent pagesa, ja gran, que porta cada dia al mercat productes acabats de collir. I entre ells, l’espigall del Garraf, del qual s’obtenen els brotons i els espigalls, unes verdures genuïnes, seculars i tradicionals, poc conegudes però que de ben segur cal conèixer.
Els espigalls i els brotons són els brots que surten de l’axil·la de les fulles de la col brotonera (font: FMA)
“l’espigall del Garraf, del qual s’obtenen els brotons i els espigalls, són unes verdures genuïnes, seculars i tradicionals, poc conegudes però que de ben segur cal conèixer”
No volíem tancar aquest tema sense parlar amb la Montse Marcé, l’íntima amiga de la Remei i presidenta de l’Associació d’Espigalls del Garraf. Teníem la certesa que ella era un personatge també clau en aquest entramat de complicitats i il·lusions que ha contribuït a revifar aquesta tradicional verdura quan semblava que, poc a poc, s’anava perdent. I per parlar amb aquesta dona vital i decidida anem fins a can Grau, en ple Parc Natural del Garraf, on la Fundació Miquel Agustí té els camps experimentals del projecte de recuperació dels espigalls del Garraf, i on la Montse Marcé hi assisteix per dur a terme la presentació del projecte en nom de l’Associació.
L’Associació Espigalls del Garraf està encapçalada per la Montse Marcé, que n’és la presidenta, la Remei Gimeno, com a vicepresidenta, en Ricard Huguet, de les Casetes de Ribes, que n’és el secretari, i tres vocals, en Josep Alsina, en Jordi Baig i en Pere Borrero. La seva finalitat és la de promoure el cultiu, comercialització, transformació i consum d’espigalls del Garraf basant-se en criteris de qualitat i proximitat. La promoció de la pagesia que produeix i cultiva productes d’horta al Garraf es fa sabent que per ells mateixos aquests productes tenen un valor afegit lligat al territori i a la qualitat, i que formen part de la conservació i el manteniment d’un patrimoni i uns valors culturals. A tot això hi contribueix amb processos de producció vinculats a uns coneixements o habilitats personals i sempre respectuosos amb el medi ambient.
“La finalitat de l’Associació Espigalls del Garraf és la de promoure el cultiu, comercialització, transformació i consum d’espigalls del Garraf basant-se en criteris de qualitat i proximitat”
“Els espigalls sempre s’han fet, aquí al Garraf, a Vilanova. És una planta perfectament adaptada a aquest clima, a aquesta terra. Els nostres avis, els nostres pares, la cultivaven i la consumien. Es menjava per sopar, i si en sobrava, l’endemà, de bon matí, es feia un bon esmorzar de plat i forquilla amb truita o saltejat. Havia de ser un plat consistent: el pagès anava rere el cavall tot el dia... Però llavors era pràcticament un producte de consum casolà. Després es va començar a vendre de forma sistemàtica. Però aquesta venda va patir una forta davallada entre el 1995 i el 2000, i nosaltres no volíem que es perdés aquesta planta tan nostra; l’estimàvem. En aquesta situació vam entendre que no n’hi havia prou en estimar-los; calia transmetre, encomanar aquesta estimació a la gent. Va ser llavors que vàrem pensar en fer el concurs d’espigalls. Hi havia tres categories: els més ben elaborats, la manera més ràpida de cuinar-los i els més bons. La nostra sorpresa va ser molt gran quan s’hi van presentar 50 persones, cadascuna amb una recepta diferent per cuinar els espigalls. Va ser tot un èxit: canelons d’espigalls, pizzes, croquetes, espigalls amb carn, amb peix, amb llegums, com cigrons o mongetes... Va ser una demostració de les enormes possibilitats gastronòmiques que ofereix l’espigall. S’hi van presentar restauradors, altres s’hi van interessar, i tots vam aprendre de tots.”
Segons algunes fonts, ja es té constància del cultiu de l’espigall en aquestes contrades el segle XVl. A la Montse li plau especialment parlar dels espigalls: formen part de la seva història. Se’n confessa enamorada i es declara, com la Remei, espigall-maniàtica. Des de l’Associació es promouen activitats, trobades, i es participa en actes per a la promoció i definitiva consolidació d’aquesta particular col.
“Segons algunes fonts, ja es té constància del cultiu de l’espigall en aquestes contrades el segle XVl”
“Poc a poc anem avançant, i Déu n´hi do fins on hem arribat. Aquí els espigalls ja són molt coneguts: hi ha demanda, i en força restaurants figuren en els seus menús i les seves cartes. Estem treballant amb la gent del Parc Natural per consolidar l’agricultura tradicional dins l’àrea del parc. Però tenim encara molta feina al davant: difondre el coneixement de l’espigall arreu, encomanar la il·lusió de fer de pagès a les generacions més joves, aconseguir, si és possible, algun tipus de reconeixement oficial per a aquest producte...”
A més a més del seu comprovat valor gastronòmic, estudis recents han donat a conèixer els valors nutricionals dels espigalls, entre ells les seves propietats antioxidants. Segur que la Montse té raó, queda molta feina per fer. De fet els pagesos i pageses sempre tenen molta feina a fer; tanta, que sembla que mai no s’acabi. Tan de bo que aquesta feina sigui exitosa com ho ha estat fins ara. Els espigalls i els qui treballen per promocionar-los bé que s’ho mereixen.
Notícies relacionades