Descobreixen la clau de l'èxit de les formigues invasores

Els científics han descobert com algunes espècies que envaeixen amb èxit extenses zones de territori deuen aquest èxit a un comportament inusual: la cooperació amb altres colònies per a formar supercolònies. Els investigadors alerten que les plagues d'aquestes formigues poden esdevenir un problema global. Les formigues són unes invasores excel·lents: cinc de les 100 espècies més invasores del món són formigues. Mentres les colònies de formigues comuns competeixen amb les veïnes pels recursos i el territori, les formigues invasores abandonen tota agressió entre colònies i poden integrar enormes supercolònies de milers de nius en col·laboració. Tanmateix, l'origen de la capacitat invasora excepcional d'aquestes formigues és ple d'interrogants per als científics, ja que que només mostren el seu potencial destructiu després de llargues fases en que passen totalment desapercebudes. Aquestes característiques han deixat obertes qüestions fonamentals sobre la biologia del comportament invasiu: els trets invasors són ja presents en les colònies d'origen, abans de la invasió?, quan es manifesten?, aquests trets s'originen arran de mutacions en petits sectors de la població d'origen?, o potser s'originen quan les poblacions creixen i s'adapten als nous hàbitats?

Metodologia de l'estudi

Els investigadors de la UAB i del CREAF han participat en el primer estudi internacional, interdisciplinari i a gran escala, que ha comparat el comportament, la morfologia, la genètica de poblacions, el reconeixement químic i els paràsits que acompanyen una espècie de formiga invasora, la formiga de jardí Lasius neglectus, amb una espècie germana que no és invasora, la formiga de jardí turca Lasius turcicus. Ambdues espècies es van originar, molt probablement, a la zona d'Àsia Menor, i el seu origen genètic comú ja havia estat confirmat l'any 2004. Lasius neglectus, identificada per primer cop l'any 1990, és actualment en plena expansió a Europa -s'ha expandit a més de 100 localitats- i ocupa grans extensions de parcs i jardins. Extermina la major part de les poblacions de formigues natives i d'altres insectes, erosiona els arbres, i en molts casos arriba a provocar problemes socials i econòmics en envair l'interior dels habitatges. L'aspecte d'aquesta formiga és similar a la negra de jardí, però una mica més petita i de color cafè amb llet, i la seva activitat amunt i avall dels arbres és fins a nou vegades superior. Pot proliferar en zones temperades d'Europa i Àsia, essent la primera formiga plaga que pot envair zones fredes, fins ara no afectades per altres plagues més tropicals. En la seva expansió septentrional ja ha arribat a Jena (Alemanya), a Ghent (Bèlgica) i a Varsòvia (Polònia).

Formació de supercolònies

Aquest estudi respon a alguns dels interrogants sobre la biologia del comportament invasiu. Una de les claus del seu comportament és que les formigues invasores formen xarxes de nius, amb moltes reines que s'aparellen sota terra i no fan eixams. Els investigadors han demostrat que les condicions per desenvolupar aquesta capacitat invasora ja es troben a les poblacions d'origen. Tanmateix, els científics també han descobert que aquesta capacitat només s'expressa del tot quan les formigues s'han escapat dels seus enemics naturals, com els paràsits i patògens, la qual cosa té lloc quan arriben a localitats llunyanes, en les quals els paràsits i els enemics no han tingut temps d'adaptar-se i de respondre als nou vinguts. A més, els investigadors també han detectat aquests trets biològics proclius a la invasió en la formiga germana Lasius turcicus, fins ara del tot inconspícua. Aquestes dades impliquen que bona part de les més de 12.500 espècies de formigues que es coneixen poden esdevenir un problema si no es prenen mesures adequades. Els investigadors alerten a l'estudi que les dades demostren com les poblacions de formigues invasores, com ara Lasius neglectus, són un problema potencial de dimensions globals. La recerca, publicada a l'edició de desembre de la revista PLoS ONE, ha estat duta a terme per un equip de 20 investigadors del qual n'ha format part el doctor Xavier Espadaler, professor del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la UAB i investigador del CREAF.