Investigadors identifiquen els progenitors del raïm Ull de Llebre
Investigadors de l'Institut de Ciències de la Vinya i del Vi (ICVV) i de l'Institut Madrileny d'Investigació i Desenvolupament Rural, Agrari i Alimentari (IMIDRA) han identificat els progenitors de la varietat Ull de llebre. Aquesta és la primera determinació de l'origen genètic d'una de les varietats de raïm més cultivades a Espanya (ocupa 20 per cent de la superfície total de vinya) i confirma científicament que és autòctona del nord de la Península ibérica.
Ull de llebre. Font: ICVV
L'anàlisi de parentiu ha permès identificar les varietats Albillo Mayor i Benedicto com els "pares" de l'Ull de Llebre. L’Albillo Mayor és una varietat molt coneguda, que es conrea al centre de la Península Ibèrica, per contra, la varietat Benedicto gairebé no es conrea en l'actualitat, només queda de manera residual a l’Aragó i no té referències històriques clares en la literatura vitícola espanyola.
Les dades històriques i genètiques reunides en aquesta investigació permeten assenyalar que la varietat Ull de Llebre podria haver nascut en l'últim mil·lenni, probablement a l'entorn de la vall de l'Ebre.
L'Ull de Llebre s'utilitza per a la producció de vi negre i actualment està estès en moltes regions vinícoles de tot el món. Gràcies a aquesta investigació s'ha identificat per primera vegada la genealogia d'una de les grans varietats de raïm espanyola en superfície i valor comercial. Prèviament s'havia trobat l'origen genètic d'altres varietats com Cabernet-Sauvignon (1997) o Merlot (2009).
En el treball s'ha utilitzat tant l'anàlisi d'ADN com dades morfològiques i històriques que permetessin caracteritzar les relacions genètiques de l' Ull de Llebre, identificant els seus
progenitors i també als seus descendents.
L'equip del ICVV-la Rioja ha realitzat l'anàlisi de determinats marcadors d'ADN significatius en la col·lecció de varietats de vinya del IMIDRA (composta per uns 3.400 exemplars de vinya), els investigadors també han realitzat l'estudi morfològic i històric de la investigació.
D'altra banda, la investigació incorpora una recerca de varietats derivades de l'Ull de Llebre. Partint d'una base de dades que conté la major part de les varietats espanyoles només es va identificar una, el Coloraíllo, com un possible descendent de l’Ull de llebre i de la Moravia Dulce (varietat també coneguda com Marufo o Brujidera). En aquest cas s'ha identificat l’Ull de llebre com el progenitor masculí. A més, per a cada un dels pares de l’Ull de Llebre s'han identificat altres varietats espanyoles relacionades: l’Albillo Mayor està relacionat amb Castellana Blanca i el Benedicto amb el Benedicto Falso de l’Aragó.
Aquest estudi contribueix a il·lustrar la necessitat de preservar varietats antigues, especialment aquelles que ja no es conreen, com s'ha fet a El Encín, instal·lació dependent del IMIDRA que gestiona la col·lecció nacional de varietats de vinya, i en altres dipòsits de tot el món.
La identificació dels pares de l’Ull de llebre permet en primer lloc ratificar científicament l'origen autòcton d'aquesta varietat. A més aquesta informació pot servir per obtenir noves varietats relacionades que s'adaptin adequadament a nous entorns climàtics i geogràfics, o que ofereixin noves o millors característiques d'interès vitícola i enològic.
La investigació
El procés per arribar a identificar els ascendents d'una varietat de vinya és complicat, degut sobretot a l'edat de moltes d'elles, que es mesuren en centenars d'anys de cultiu. En molts casos no és possible una troballa com la que aquí es presenta, simplement perquè els progenitors han desaparegut. En cas que existeixin, cal dur a terme, d'una banda, un estudi d'ADN i, de l'altra, un estudi històric. Tots dos s'han de complementar en el possible amb estudis de la morfologia de cada varietat.
Per a l'anàlisi d'ADN es prenen mostres (normalment de fulla) de les diferents varietats a avaluar, s'extreu el seu ADN i s'analitza en uns punts concrets (marcadors) que permeten establir la possible existència de relacions de parentiu entre les varietats. Com més marcadors s'utilitzin, més fiable seran els resultats de l'anàlisi de parentiu.
L'estudi històric, ajudat pel morfològic, serveix per intentar determinar l'origen temporal de les varietats implicades i els seus llocs de cultiu en temps remots, que poden no coincidir amb els actuals.
L’Ull de llebre o Tempranillo
L’Ull de llebre o Tempranillo és el raïm espanyol per excel•lència per a l'elaboració de vi negre. A més de la superfície de cultiu que ocupa (20% de la vinya espanyol), es conrea a 56 de les 72 denominacions d'origen espanyoles.
A Europa està autoritzada la seva explotació a Portugal, França, Itàlia, Grècia, Malta i Xipre. També a Argentina, Austràlia, Canadà, Xile, República Dominicana, Líban, Marroc, Mèxic, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Turquia, Uruguai i EUA.
En tot cas, no sempre rep el mateix nom. El Catàleg Internacional de Varietats de vinya detalla fins a 66 sinònims del Tempranillo, la qual cosa també demostra la seva rellevància i difusió. Alguns dels sinònims més comuns a Espanya són Tinto del País (DO Ribera del Duero), Tempranillo de Rioja, Aragonès, Cencibel (la Manxa), Chinchillana, Escobera (Badajoz), Negro Fino de Madrid (Madrid), Tinta de Toro ( Zamora), Negro Aragonés (Aragó) i Ull de Llebre (Catalunya). A més, es coneix a Portugal sota els noms Aragonez i Tinta Roriz.
No és fàcil trobar referències històriques fiables sobre aquesta varietat. La primera referència escrita detallada en l'estudi data de 1765 (J. A. Valcárcel) i en ella es descriuen algunes característiques de la varietat (resistent pell de la baia, sarment fort, amb maduració 15 dies abans que la Garnatxa Negra).
El 1807, Rojas Clemente i Rubio van oferir una descripció morfològica més complerta, i esmentar que va ser cultivat a Logronyo (La Rioja) i que s'havia intentat conrear al sud d'Espanya (Sanlúcar, Cadis) amb un comportament poc òptim.
Cent anys més tard, Manso de Zúñiga (1905) va descriure rigorosament la varietat que es conrea a la Rioja (Espanya) i va incloure les seves facetes agronòmica, ampelogràfica i enològica. I poc més tard, García dels Salmons (1914) proposa que l'origen probable d'aquesta varietat es troba a la vall de l'Ebre (la Rioja i Aragó), una hipòtesi que ratifiquen ara aquests resultats.
Javier Ibáñez, Gregorio Muñoz-Organero, L. Hasna Zinelabidine, M. Teresa de Andrés, Félix Cabell i José Miguel Martínez-Zapater, "Genetic Origin of the Grapevine Cultivar Tempranillo" American Journal of Enology and Viticulture 2012.