Enric Martí "L'augment del cultiu de lleguminoses és inevitable"
Per tal de conèixer una mica millor el cultiu de lleguminoses, els seus avantatges i handicaps hem entrevistat a Enric Martí, directiu de Llavors El Solc, una empresa familiar amb seu a Almacelles (Lleida) especialitzada en llavors farratgeres
El Solc produeix i comercialitza les seves pròpies varietats vegetals i en té 19 enregistrades al Catàleg Comunitari de Varietats Agrícoles. Enric Martí ens ha explicat com i per què les lleguminoses podrien tenir més importància en l’agricultura catalana.
A Catalunya es donen bones condicions per al cultiu de lleguminoses? Per què no tenen aquests cultius més importància agrícola i econòmica al país?
Cada espècie té les seves necessitats però, en general, podríem dir que Espanya, i sobretot l’Espanya calcària, és una bona terra per a les lleguminoses. A la Vall de l’Ebre les condicions són bones però el cultiu de lleguminoses és bastant inestable segons les anyades.
Per altra banda, així com s’han investigat molt les gramínies i els cereals, les lleguminoses no. Ara tenim cereals que produeixen quatre o cinc vagades més que fa 30 o 40 anys i s’han aconseguit grans produccions de fàcil maneig, tant a la sembra com a la collita. Amb les lleguminoses, com l’alfals, el pèsol o altres que fem aquí, no s’ha investigat, no s’han corregit errors. El pèsol i la veça són plantes anuals i alguns anys el cultiu se’n va a terra i ens deixa sense res; això escarmenta molt a la gent. També són plantes que es tomben amb facilitat i tenen dificultats de sembra, de manteniment i collita.
Així, el cultiu de la veça ha quedat reduït a l’alimentació animal i a cobrir concerts amb l’administració per les ajudes mediambientals i a les lleguminoses. Però, si s’investiga i es milloren, hi ha moltes avantatges: tenen un cost baix, milloren el terra i el preu i la productivitat que s’obtenen són més elevats.
Quines avantatges i quins inconvenients poden aportar les lleguminoses en associació amb altres cultius?
L’associació es fa per aprofitar les bones qualitats de les plantes associades. Quan fas una associació, com quan fas un creuament, no hi ha dubte que millores per un cantó però deixes de guanyar per un altre i les qualitats destacades de cadascuna ja no són tan bones, tot i que en conjunt val la pena. Ara bé, estem en un temps en el que el millor és simplificar les coses i fer en cada camp una planta única per aprofitant el seu màxim potencial. La gramínia aporta fibra i, normalment, resistència al corc. La lleguminosa aporta sobretot la proteïna i un altre valor afegit molt important: millora l’estructura de la terra. El cultiu que ve després d’una lleguminosa sempre dóna més bons resultats que un que ve d’un guaret o d’un rostoll. Diuen que és perquè aporta nitrogen però jo el que sé és que la terra queda més amorosa i la planta arrela i es desenvolupa millor. Altrament, tot és a base de ficar aigua i adobs, de forçar i forçar la terra; potser s’obtenen més diners ràpids però es fan malbé els recursos i, amb els temps que venen, hem de tenir cura del que tenim i les lleguminoses cuiden la terra.
“Amb els temps que venen, hem de tenir cura del que tenim i
les lleguminoses cuiden la terra”
Pot posar algun exemple pràctic?
Posem que hi ha un senyor que fa panís, que és un cultiu exigent, en un guaret i al costat el cultiva damunt un rostoll de raigràs fet a l’agost, al setembre o l’octubre i eliminat a l’abril; però, a més a més, al costat planta el panís en una parcel·la on hi havia hagut pèsol. Qualsevol veurà a primer cop d’ull com la parcel·la de rostoll de raigràs és millor que la feta amb guaret tradicional, i la de rostoll de pèsol és encara millor. En definitiva, amb lleguminoses (amb menys gra, menys manteniment i menys cost) aconseguim un panís de primera línia.
D’aquesta manera fem una agricultura menys forçada, més racional... Això no és nou, ja ho feien els nostres avis sembrant el que tenien més a mà i el més econòmic, com un erb o un pedrerol, cultius poc exigents i que deixaven la terra ben preparada. Per tant, les lleguminoses han aportat sempre una gran riquesa a la terra.
Com s’utilitzen com a adob verd i quins beneficis aporten?
En aquest cas, parlaré de la veça perquè és el cultiu més habitual, tot i que podria ser un erb, un pedrerol o un pèsol. Els avantatges de la veça són diversos. Té una sembra mol fàcil, no es necessita massa llavor i és econòmica. Fins i tot en terrenys secs, durs, pedregosos o mal preparats es desenvolupa molt bé. Després, va sota terra, juntament amb un munt de males herbes. D’aquesta manera fas net i una gran aportació de nitrogen i matèria orgànica, una autèntica benedicció per a molts terrenys. Tot això per pocs diners i sense cap inconvenient.
Històricament les lleguminoses jugaven un paper destacat en la nutrició humana i animal. Per què va canviar això? Opina que hi ha un espai de negoci per a les lleguminoses minoritàries o autòctones “oblidades”?
Han canviat moltes coses. Abans a totes les cases hi havia tres generacions, els avis, els pares i els fills; hi havia mà d’obra abundant. Aquests cultius són de mata baixa, es trenquen amb facilitat i la majoria no es desgranen però, amb molta gent a casa, sempre hi havia algú que es podia dedicar.
Ara, les estructures agràries i la manera de cultivar han canviat però aquestes espècies no. Per exemple, el cigró és una planta poc exigent però té tots aquests inconvenients i no s’ha desenvolupat perquè sigui més productiu i resistent. A més a més, hi ha la competència de països, com Turquia, Xile o Mèxic, que venen lleguminoses a molt bon preu perquè les seves circumstàncies econòmiques i socials, són semblants a les nostres d’abans.
Un altre problema que veig és que s’ha generat una distància molt gran entre aquestes espècies i d’altres, com per exemple la soja o els cereals, que els grans holdings han fet que siguin les espècies predominants i continuen invertint-hi. És clar que si es posen a investigar a aquestes lleguminoses s’avançarà molt perquè s’ha fet poca cosa.
El pèsol és un gran cultiu, té un 20% de proteïna i fa una farina de primera qualitat. Es pot utilitzar, en comptes de la soja, a les formulacions perquè té moltíssimes qualitats.
Què pensa del potencial del cultiu del pèsol o altres proteaginoses en regadiu? Per què no té una major implantació quan som deficitaris i els rendiments potencials són elevats?
Vaig començar treballar amb les gramínies farratgeres, com el raigràs o la festuca. Després vaig fer alfals, veça, erb i una mica d’arròs... Ara vull fer el pèsol. He anat recollint material, seleccionant i millorant el nivell dels nostres cultius. Avui en dia ja tenim quatre varietats presentades i el proper any en farem dues més. El pèsol és un gran cultiu, té un 20% de proteïna i fa una farina de primera qualitat. Es pot utilitzar, en comptes de la soja, a les formulacions perquè té moltíssimes qualitats.
També crec que el pèsol pot substituir a la veça en tot els sentits. La veça té més història i és més habitual però el pèsol és més resistent a la sequera i a la calor i és més productiu que la veça. Si no tira endavant serà perquè de pèsol se’n necessiten més quilos que de veça, però si s’equiparés, segur que guanyaria. Nosaltres fem barreges on la base és el pèsol farratger, que complementem amb veça i suportem amb civada.
La reducció de les substàncies químiques permeses i l’augment de l’agricultura ecològica potenciaran encara més el cultiu de lleguminoses?
Això és inevitable. La terra s’ha de preparar bé i, si no es poden fer aportacions químiques, s’han d’utilitzar matèries orgàniques. L’alternativa al recurs vegetal són els fems animals però són caríssims i no tothom els pot utilitzar perquè sovint no surten els números. L’agricultura ecològica és impossible sense la rotació d’altres cultius amb lleguminoses.
Per altra banda, crec que no serà la pagesia la que decidirà el futur de les lleguminoses sinó les multinacionals i les polítiques agrícoles. Malauradament, el pagès gairebé no exerceix la gestió de la seva empresa, viu per sobreviure gràcies a les ajudes i mirant d’encaixar en el mercat. Hi ha gent jove molt ben preparada però, en general, les coses se’ls han de posar fàcils, per això la intervenció de les administracions, la investigació i el desenvolupament i el control seran decisius.