COL·LABORACIÓ SOBRE MAQUINÀRIA | 16/11/2005  Ruralcat

El coneixement de la maquinària agrícola i la seva difusió

En Carles Bernat, professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona, reflexiona sobre les conseqüències de la modernització de la maquinària emprada en les operacions de conreu i en la aplicació dels herbicides.

Màquina recol·lectora.

He vist, amb satisfacció, en una recent publicació del DARP (Dossier Tècnic - N05 - Setembre 2005), magnífica per cert, en el seu contingut, presentació i objectius, que a l'estudi i recomanacions pertinents sobre varietats de cereals, control de males herbes, herbicides recomanats, s'hi afegeix una informació molt acurada sobre la maquinària emprada en les operacions de conreu i en la aplicació dels herbicides. Vull creure que això pugui significar un cert canvi en la posició de l'Administració, i de molts tècnics, en front de la maquinària agrícola. Aquesta, avui, és imprescindible. Això ja no ho posa ningú en dubte, però les màquines eren una mena de "misteri" necessari: havien de fer la feina i no generar problemes, i si tenien avaries, hi havia d'haver algú que les resolgués ràpidament! Els grans especialistes en maquinària agrícola eren, i de fet encara són, en molts casos afortunadament, els tècnics de les empreses fabricants o distribuïdores. I aquests, cal dir-ho, han fet una molt bona tasca en el procés de mecanització dels nostres camps. Lògicament no sempre coincideixen del tot els interessos de l'usuari amb el del venedor, però en conjunt, ens refermem en l'afirmació precedent de la bona tasca duta a terme. Avui, però el problema està canviant. Podríem dir que s'està agreujant, encara que de fet, no ho està fent en la mateixa mesura en tots els conreus, en totes les comarques. Unes dades comunes del problema són que les màquines són, cada cop, més sofisticades, més eficaces, ofereixen més prestacions, i en conseqüència, són cada cop més cares, mentre que, a la vegada, els marges de benefici dels agricultors són cada cop més ajustats. Els preus d'un gran nombre dels productes o bé estan intervinguts o bé estan sotmesos a una forta competència internacional. La millora dels marges s'ha de buscar doncs en la racionalització de les despeses. Entre aquestes despeses, les més importants quantitativament són, sens cap mena de dubte, en qualsevol explotació moderna, les de maquinària. És fonamental, per tant, atorgar una màxima atenció al problema de la mecanització de les explotacions: quines màquines cal adquirir? com s'han de gestionar aquestes màquines? en quin moment s'han de substituir? quan costa, en termes monetaris, llur utilització? Fins ara aquestes preguntes les responien els propis pagesos amb més o menys encert, assessorats fonamentalment pels tècnics de les empreses de maquinària.

El paper de l'Administració

Fa anys que prediquem (i tenim la sensació que gairebé en el desert) que l'Administració hauria de considerar intervenir més, o més decididament, en aquest assumpte. Amb el que costen, avui, les màquines i amb la capacitat de treball que tenen moltes d'elles, ja gairebé no es tracta de cercar la màquina que s'adapti a la nostra finca, si no, d'alguna manera, de trobar finques, o bé establir "unitats de producció", que s'adiguin a les exigències de les màquines! En aquest sentit hem de pensar, sobre tot, en les dimensions d'aquestes unitats de producció que garanteixin un determinat nombre d'hores d'utilització de les màquines i permetin aconseguir uns costos raonables. Cal començar a pensar, ja, en dissociar, en tants casos com sigui necessari, la idea tradicional de la propietat de la finca i de la propietat de les màquines. Les propietats, sobre tot les de la terra, no cal pas tocar-les. A la gent no li agrada, i les experiències històriques demostren prou bé que no ha estat una idea bona, ni eficaç. Però no és pas obligatori, tampoc, que totes les finques tinguin totes les màquines (i cada cop se'n necessiten més!). Hi ha sistemes, que a més ja han fet les proves abastament, per emprar en comú moltes d'aquestes màquines. Lògicament al pagès "normal" encara li costa admetre la idea de "compartir" uns arreus més que d'altres, però justament aquesta podria ser la tasca de l'administració: anar ajudant a convèncer de la necessitat d'adaptar-se a nous sistemes de funcionament. Nota.- Com a simple curiositat, o com a prova de que la publicació mencionada la vaig llegir atentament, és evident que l' "arada de cistells" esmentada en un peu de pàgina de la pàgina 14, és culpa, òbviament, del corrector automàtic! Carles Bernat, professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona