Els fitoplasmes
Introducció
Els fitoplasmes són microorganismes semblants a un bacteri però sense paret cel·lular, que ocasionen greus malalties a diverses espècies vegetals de les quals són paràsits intracel·lulars, localitzant-se principalment en els tubs cribosos de la saba elaborada, que constitueix un medi de cultiu per a la multiplicació d¿aquests paràsits. En les plantes llenyoses de fulla caduca, la distribució espacial dels fitoplasmes no és regular i sembla estar influenciada per factors externs. Així, durant l¿època de repòs hivernal els fitoplasmes es concentren a les arrels, únics òrgans de la planta en què es mostren actius els tubs cribosos i, amb l¿arribada de la primavera i conseqüent fabricació de nova saba elaborada, els fitoplasmes recolonitzen la part aèria de la planta. Simptomatologia
La simptomatologia associada a la infecció per aquest tipus de patogen acostuma a incloure: esgrogueïment o clorosi, envermelliment precoç de les fulles (abans que arribi la tardor), esterilitat de les flors, virescència (els pètals es tornen de color verd), filodia (els òrgans florals es transformen en estructures foliars, com ara fulles), proliferació de gemmes adventícies que generen ¿escombres de bruixa¿, cargolament de fulles, necrosi del floema (element conductor de la saba elaborada format pels tubs cribosos i cèl·lules annexes), i afebliment general. Alguns d¿aquests símptomes són gairebé exclusius dels fitoplasmes, com ara les virescències, les filodies i les escombres de bruixa (sobretot si van associats a una reducció de la mida de les fulles). En canvi, els símptomes d¿afebliment general o esgrogueïment, podrien atribuir-se a un gran nombre de bacteris, fongs o virus a més de factors de caire abiòtic, com asfixia radicular. Transmissió
La transmissió dels fitoplasmes d¿una planta a una altra és possible per via vegetativa, mitjançant insectes vectors, o a través de plantes paràsites del gènere Cuscuta. Pel que fa a la transmissió per via vegetativa, aquesta és molt important quan la propagació per a l¿obtenció de nou material vegetal es fa per aquesta via. En aquest cas, els fitoplasmes es transmeten a plantes sanes per l¿empelt. En aquest sentit, cal mencionar que la incidència o èxit en la transmissió del fitoplasma per aquesta via depèn de l¿època en què es faci l¿empelt. Així, uns estudis realitzats sobre els fitoplasmes que ocasionen les malalties d¿afebliment de la perera, i de la proliferació de la pomera, mostren que els percentatges de transmissió per aquesta via eren elevats de maig a desembre, mentre que eren mínims (<15%) entre febrer i març. Aquests resultats es relacionen amb la localització dels fitoplasmes a les arrels durant el repòs hivernal, i la recolonització de la part aèria de la planta amb l¿entrada de la primavera (sortida del repòs). En realitat, el principal mitjà de transmissió de fitoplasmes és a través d¿insectes vectors que pertanyen al subordre Homoptera i, dintre d¿aquest, les famílies implicades són: Psyllidae, Cicadellidae, Cercopidae, Delphacidae, Cixiidae Els homòpters són insectes fitòfags amb aparell bucal picador-xuclador amb llargs estilets, que s¿alimenten de la saba elaborada de les plantes. Durant la seva alimentació, injecten saliva i després succionen el suc vegetal. D¿aquesta forma actuen com vectors de transmissió de malalties causades per fitoplasmes. La transmissió del fitoplasma a través d¿insecte vector és de tipus propagatiu, és a dir, l¿insecte primer ha d¿incorporar el fitoplasma al alimentar-se d¿una planta infectada (temps d¿adquisició); seguidament ve el temps d¿incubació, que es tracta del període en què el fitoplasma es multiplica dins l¿insecte i es desplaça a les glàndules salivals d¿aquest. La duració d¿aquest període és variable, segons el patogen, el vector, la temperatura, etc. i, en general, acostuma a durar entre dues i sis setmanes. Un cop els fitoplasmes arriben a les glàndules salivals s¿inicia el temps de transmissió en què l¿insecte té capacitat infectiva (pot transmetre el fitoplasma) fins a la seva mort. Control
En aquest tipus de patògens les mesures preventives són més interessants que no pas les curatives. A diferència dels bacteris i dels fongs, que malmeten parts concretes de les plantes i poden ser eliminats en molts casos, les malalties generades per fitoplasmes són generalitzades, i es mantenen durant tota la vida de la planta. A més, els tractaments curatius només són rendibles en situacions especials, com ara en el cas del material de propagació. Per tant, a efectes de control dels fitoplasmes, és important incidir en l¿ús de material vegetal sa, i en el control de possibles poblacions d¿insectes vectors. En aquest sentit, per comprendre¿n el potencial com a vectors de fitoplasmosis és necessari conèixer:
Carmina Montón
Els fitoplasmes són microorganismes semblants a un bacteri però sense paret cel·lular, que ocasionen greus malalties a diverses espècies vegetals de les quals són paràsits intracel·lulars, localitzant-se principalment en els tubs cribosos de la saba elaborada, que constitueix un medi de cultiu per a la multiplicació d¿aquests paràsits. En les plantes llenyoses de fulla caduca, la distribució espacial dels fitoplasmes no és regular i sembla estar influenciada per factors externs. Així, durant l¿època de repòs hivernal els fitoplasmes es concentren a les arrels, únics òrgans de la planta en què es mostren actius els tubs cribosos i, amb l¿arribada de la primavera i conseqüent fabricació de nova saba elaborada, els fitoplasmes recolonitzen la part aèria de la planta. Simptomatologia
La simptomatologia associada a la infecció per aquest tipus de patogen acostuma a incloure: esgrogueïment o clorosi, envermelliment precoç de les fulles (abans que arribi la tardor), esterilitat de les flors, virescència (els pètals es tornen de color verd), filodia (els òrgans florals es transformen en estructures foliars, com ara fulles), proliferació de gemmes adventícies que generen ¿escombres de bruixa¿, cargolament de fulles, necrosi del floema (element conductor de la saba elaborada format pels tubs cribosos i cèl·lules annexes), i afebliment general. Alguns d¿aquests símptomes són gairebé exclusius dels fitoplasmes, com ara les virescències, les filodies i les escombres de bruixa (sobretot si van associats a una reducció de la mida de les fulles). En canvi, els símptomes d¿afebliment general o esgrogueïment, podrien atribuir-se a un gran nombre de bacteris, fongs o virus a més de factors de caire abiòtic, com asfixia radicular. Transmissió
La transmissió dels fitoplasmes d¿una planta a una altra és possible per via vegetativa, mitjançant insectes vectors, o a través de plantes paràsites del gènere Cuscuta. Pel que fa a la transmissió per via vegetativa, aquesta és molt important quan la propagació per a l¿obtenció de nou material vegetal es fa per aquesta via. En aquest cas, els fitoplasmes es transmeten a plantes sanes per l¿empelt. En aquest sentit, cal mencionar que la incidència o èxit en la transmissió del fitoplasma per aquesta via depèn de l¿època en què es faci l¿empelt. Així, uns estudis realitzats sobre els fitoplasmes que ocasionen les malalties d¿afebliment de la perera, i de la proliferació de la pomera, mostren que els percentatges de transmissió per aquesta via eren elevats de maig a desembre, mentre que eren mínims (<15%) entre febrer i març. Aquests resultats es relacionen amb la localització dels fitoplasmes a les arrels durant el repòs hivernal, i la recolonització de la part aèria de la planta amb l¿entrada de la primavera (sortida del repòs). En realitat, el principal mitjà de transmissió de fitoplasmes és a través d¿insectes vectors que pertanyen al subordre Homoptera i, dintre d¿aquest, les famílies implicades són: Psyllidae, Cicadellidae, Cercopidae, Delphacidae, Cixiidae Els homòpters són insectes fitòfags amb aparell bucal picador-xuclador amb llargs estilets, que s¿alimenten de la saba elaborada de les plantes. Durant la seva alimentació, injecten saliva i després succionen el suc vegetal. D¿aquesta forma actuen com vectors de transmissió de malalties causades per fitoplasmes. La transmissió del fitoplasma a través d¿insecte vector és de tipus propagatiu, és a dir, l¿insecte primer ha d¿incorporar el fitoplasma al alimentar-se d¿una planta infectada (temps d¿adquisició); seguidament ve el temps d¿incubació, que es tracta del període en què el fitoplasma es multiplica dins l¿insecte i es desplaça a les glàndules salivals d¿aquest. La duració d¿aquest període és variable, segons el patogen, el vector, la temperatura, etc. i, en general, acostuma a durar entre dues i sis setmanes. Un cop els fitoplasmes arriben a les glàndules salivals s¿inicia el temps de transmissió en què l¿insecte té capacitat infectiva (pot transmetre el fitoplasma) fins a la seva mort. Control
En aquest tipus de patògens les mesures preventives són més interessants que no pas les curatives. A diferència dels bacteris i dels fongs, que malmeten parts concretes de les plantes i poden ser eliminats en molts casos, les malalties generades per fitoplasmes són generalitzades, i es mantenen durant tota la vida de la planta. A més, els tractaments curatius només són rendibles en situacions especials, com ara en el cas del material de propagació. Per tant, a efectes de control dels fitoplasmes, és important incidir en l¿ús de material vegetal sa, i en el control de possibles poblacions d¿insectes vectors. En aquest sentit, per comprendre¿n el potencial com a vectors de fitoplasmosis és necessari conèixer:
Aquest document ha estat elaborat per Laura Lorenzo i revisat per Ester Torres. Per la seva redacció s¿ha consultat la següent bibliografia: AVINENT, L. LLÁCER, G. 1996. Fitoplasmas y espiroplasmas fitopatógenos. En: G. LLÁCER; M. M. LOPEZ; A. TRAPERO; A. BELLO (ED), Patología Vegetal. Tom I. Mundi-Prensa. TORRES, E. 2002. Els fitoplasmes en plantes ornamentals. Laboratori de Sanitat Vegetal. Departament d¿Agricultura Ramaderia i Pesca. (Document intern) Per qualsevol dubte adreceu-vos a: Ester TorresEl seu cicle biològic Els seus requeriments ambientals El rang de plantes hoste
Carmina Montón