El regadiu com a eina del segle XXI

L’aigua en condicions de ser utilitzada és un recurs escàs multi-demandat, ja sigui pel manteniment dels ecosistemes naturals com per les diverses funcions antropogèniques, des de l’aigua de boca i d’higiene a la que utilitzen els sistemes urbans, la indústria, la ramaderia o l’agricultura. De totes aquestes demandes l’agricultura utilitza a Catalunya aproximadament el 70 % de l’aigua gestionada.

Aquest ús important de l’aigua disponible utilitzable per part de l’agricultura ha generat no poques incomprensions. Sovint s’empra l’expressió que l’agricultura “consumeix” massa aigua. Al marge de les consideracions sobre l’eficiència de l’aigua utilitzada convé observar que si de consum es tracta aquest s’hauria d’aplicar al consumidor dels productes alimentaris. És a dir qui consumeix 70 litres d’aigua al menjar una poma és la persona que es menja aquesta poma o els 1.500 litres si menja 100 gr. de vedella. L’aigua és la matèria prima de l’agricultura i de la mateixa manera que no ens estranyem que les fabriques de mobles consumeixin molta fusta, no té res de sorprenent que l’agricultura consumeixi més aigua que altres activitats. Tanmateix, en tant que producte multi-demandat, cal establir els procediments tecnològics i logístics adequats per garantir la màxima eficiència en el seu ús, al mateix temps que s’estableixen els necessaris acords de prioritats per compartir el recurs de la manera més pertinent en relació a les diferents necessitats.   

Un recurs en tensió

L’aigua de regadiu està vinculada al dret a l’alimentació, avui les terres de regadiu aporten més del 50 % de la producció agrícola mundial tot i que solament ocupen un 19 % de la terra conreada. Però les necessitats estan creixent al mateix temps que els recursos per cobrir aquestes necessitats estan minvant. Es a dir, tenim un problema. Creixen les necessitats alimentàries degut a que la població mundial està creixent, amb unes previsions de 10.000 milions d’habitants a l’any 2050 i, alhora, s’està produint un fort desenvolupament que va acompanyat de canvis dietètics vers una alimentació més proteínica i, en conseqüència, més cara en recursos utilitzats. En oposició, els recursos minven per pràctiques inadequades que han comportat, per exemple, pèrdua de biodiversitat, pèrdua de sòls, contaminació d’aigües i sòls agrícoles. A més de l’amenaça del canvi climàtic que pot comportar, entre altres riscos, avenç de la desertització, inundació de deltes i una major evapotranspiració de les plantes.

De fet el canvi climàtic és el major risc al que s’enfronta avui la humanitat i per a mitigar-lo cal reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sobretot la combustió de combustibles fòssils. Aquesta gran transició energètica que cal fer ens porta a adonar-nos de dos fets. D’una banda que l’energia, com la captem i com la utilitzem és la clau del problema. Els camps de conreus els prats i els boscos, són en conjunt –a través de la fotosíntesi- la planta solar més gran de la superfície de la Terra (el mar al marge) i d’aquesta es pot obtenir energia renovable, tal com ja  s’està fent. D’altra banda, la necessitat d’apostar pels productes renovables ens orienta cap al sector agrícola i forestal com a capaç de produir aliments però també fusta, materials de construcció, productes químics i farmacèutics, bioplastics biodegradables, etc. L’agro-forestal és la base de la bioeconomía. En resum, el sector agrícola en sentit ampli passa a ocupar un paper més rellevant encara front als reptes del segle XXI. En aquest sentit Graziano da Silva, Director General de la FAO ha dit: “cal passar del debat d’aliments contra combustibles a un debat sobre aliments i combustibles”.

Intensificació sostenible, el regadiu com a eina mediambiental

Com a conseqüència de les creixents necessitats la FAO insta a incrementar un 60 % la producció agrícola fins al 2050. Si aquest increment s’efectués ampliant un 60 % les terres agrícoles comportaria la pèrdua aproximada d’un 40 % dels boscos, un fet que faria insostenible el canvi climàtic que generaria. Per tant, cal optar per la intensificació, si bé corregint errors del model de desenvolupament realitzat fins ara. La proposta que, d’acord amb això fa la FAO, l’anomena “intensificació sostenible”, una proposta que es basa en la combinació de tecnologia, regadiu i agroecologia. 

En aquest sentit el regadiu, a més de la seva funció de desenvolupament rural,  cal considerar-la una eina mediambiental i contra el canvi climàtic. Efectivament el regadiu, al multiplicar la producció, evita desforestació per atendre les noves necessitats; apropa la producció i, per tant, potencia l’agricultura de proximitat i redueix importacions; aporta més producció biològica i en conseqüència més retenció de CO2; aporta més capacitat de reciclatge de residus orgànics i, a través de la fertirrigació permet una fertilització més eficient i menys contaminant.

Regar a Catalunya

Catalunya és un país amb serioses dificultats per a l’agricultura. Hi ha àmplies àrees semiàrides i la seva orografia és plena de muntanyes, fins al punt que el 50,5 % del seu territori té més del 20 % de pendent. Com a conseqüència d’aquestes limitacions destina solament un 26 % de la seva superfície a conreus, fet que comporta que la seva taxa d’autoproveïment sigui molt baixa, aproximadament del 40 %. Per contra destina més del 30 % de la seva superfície a zones protegides, una dada que solament és equiparable a Eslovenia. En aquest context la necessitat estratègica de millorar la seva autosuficiència alimentària és evident i això requereix optimitzar els potencials de regadiu.

Al marge del regadiu, per obviar aquesta dificultat, Catalunya ha optat per importar aigua virtual (en forma principalment de soja i blat de moro) a països que la disposen en abundància, bàsicament França, Ucraïna, Rumania i Bulgària, Brasil i Argentina. A partir d’aquestes importacions Catalunya hi afegeix valor afegit en la producció ramadera, càrnia i d’elaborats carnis, la qual en part exporta fins a assolir l’equilibri de la seva balança comercial alimentària.

Tanmateix, malgrat l’equilibri de la balança comercial, el baix grau d’autosuficiència agrícola es considera una destacable feblesa estratègica. Així ho entenen els països de la OCDE que compten també amb un entorn de dificultat per la seva agricultura (orografia complicada, clima fred). En concret, tal com assenyala la gràfica, els països que donen un major suport a la seva agricultura son, per ordre de més a menys suport: Suïssa, Noruega, Islàndia, Corea del Sud i Japó. Una dada que hauria de fer reflexionar a la societat catalana quan a la seva valoració de l’agricultura.

Propostes pel regadiu del segle XXI a Catalunya

El regadiu a Catalunya compta amb una llarga tradició amb fortaleses però també amb febleses i limitacions. Els reptes del segle XXI son especialment exigents i cal que les polítiques agràries, l’agricultura catalana i el conjunt de la societat catalana adoptin les opcions adequades per a optimitzar el potencial del regadiu atenent al conjunt de condicionants mediambientals corresponents. Tot seguit es detallen algunes propostes que poden afavorir aquestes opcions.

Aspectes organitzatius i de planificació

1. Gestió pública integrada  de l’AGRICULTURA i del MEDI AMBIENT.- Aquesta integració que ja s’ha fet a diferents administracions públiques, entre elles l’espanyola, és imprescindible. L’agricultura i l’activitat forestal gestiona més del 90 % del territori. Les implicacions mútues agricultura-medi ambient son tan altes que no té cap sentit actuar des de posicions separades amb propostes paral·leles no coincidents, tal com s’ha demostrat. Els mínims criteris d’eficiència i eficàcia, però sobretot de coherència exigeix aquesta integració.
2. Informació  i seguiment rigorós de l’estat i ús d’un recurs aigua.- La gestió d’un recurs escàs requereix la màxima informació sobre les disponibilitats del recurs, sobre el seu ús i la màxima transparència sobre la informació obtinguda.
3. Gestió flexible de les dotacions d’aigua dins de cada comunitat de regants.- Atesa les limitacions en algunes dotacions algunes comunitats de regants han optat per una gestió flexible d’aquestes dins dels màxims globals de dotació atorgats. Es una opció que val la pena estendre com a pràctica més eficaç.
4. Millorar la coordinació amb entorns afectats.- Amb totes els nivells administratius afectades i amb tots els actors de la conca, evitant en tots els casos enfrontaments territorials
5. Avaluació del retorn sòcio-econòmic dels regadius.- La societat ha de conèixer els beneficis que li reporten les inversions i molt en concret les de regadius. La divulgació d’aquests estudis afavoria la opinió favorable sobre el regadiu en base a informació de base objectiva
6. Incorporació del regadiu a les polítiques contra el canvi climàtic.- Tal com s’ha exposat el regadiu juga un paper actiu contra el canvi climàtic, cal que aquest paper sigui reconegut i incorporat a les polítiques contra el canvi climàtic per coherència i per raons d’eficàcia.
7. PLA DE CONTINGÈNCIA  front als impactes del canvi climàtic.- L’agricultura front al canvi climàtic juga el triple rol com a problema, com a solució i com a víctima. Es necessari que atenent als estudis que ja s’estan realitzant es concreti un Pla de Contingència front a les previsibles conseqüències del canvi climàtic en diferents apropaments temporals.
8. Impuls de L’OFICINA DEL REGANT.- L’Oficina del Regant és una eina essencial per a gestionar i divulgar el coneixement sobre el regadiu als seus aplicadors (Regants i Comunitats de Regants). En aquest sentit ha de jugar un paper d’apropament entre els investigadors o proveïdors de tecnologia i els regants.
9. Impuls a l’ACATCOR (Associació Catalana de Comunitats de Regants).- A l’ACATCOR li correspon un doble paper de Coordinació entre les Comunitats de Regants i de lobi en defensa dels interessos dels regants front a les diferents institucions i administracions implicades.

Prioritats d’actuació

1. Pla de xoc per resoldre les urgències mediambientals.- Bàsicament les problemàtiques derivades de les dejeccions ramaderes i la contaminació d’aigües per agroquímics. Cal tenir en compte que el regadiu modern (via fertirrigació) pot afavorir en bona part la resolució d’aquesta problemàtica
2. Modernització regadius tradicionals.- Amb un doble objectiu: agricultura de precisió (pressió, tecnologia, energies renovables, smart-grids, big-data) i estalvi d’aigua. Possibilita o facilita tècniques de conreu més avançades. La meitat dels regadius de Catalunya ho son a tesa, tot i que hi ha hagut un progrés significatiu del reg localitzat o per aspersió, encara queda molta superfície per modernitzar. Els arguments per a la modernització dels regadius són importants per raons d’eficiència i d’economia: el regadiu localitzat incrementa els rendiments productius, redueix o elimina la contaminació per fertilitzants (a través de la fertirrigació), facilita la gestió del reg que es pot automatitzar amb una notable reducció de costos, millora la qualitat a l’ajustar les dosis d’aigua i fertilitzants i és més eficient en consum d’aigua.
3. Completar el Pla de Regadius aprovat atenent als condicionants ambientals.- Cal, sobretot, desencallar definitivament el regadiu Segarra-Garrigues i completar el regadiu Xerta Sènia.
4. Articular un finançament adequat que faciliti l’adopció del regadiu. El regadiu requereix inversions a llarg termini, cal que compti amb un finançament corresponent a llarg termini.
5. Orientació a valor afegit, ocupació i eficiència de l’aigua.- Opció vers els conreus que aportin més valor afegit i, en conseqüència el cost de l’aigua tingui un menor pes sobre el valor del producte obtingut (aigua barata=millor relació producte/aigua).
6. Impuls a la R+D+i en regadiu.- Orientat al factor aigua escassa (reg deficitari), eficiència aigua, sostenibilitat del reg, anàlisis cost/benefici de conreus i de tècniques, estudis d’impacte socio-econòmic i mediambiental.
7. Impuls de les energies renovables en general i per a la gestió del reg. Acabar amb les legislacions limitatives de les energies renovables en xarxa.
8. Foment de l’estalvi d’aigua i reducció de pèrdues.
9. Apostar pel reciclatge, regeneració i reutilització de l’aigua.
10. Revisió de la ordenació i gestió forestal.-  Orientada a la valoració de la producció forestal, a l’esponjament de les masses forestals i a la creació d’espais agraris de ruptura (conreus o pastures).
11. Reforçar la imatge de l’agricultura i del regadiu.- Cal un apropament entre la societat urbana y l’agricultura. Els reptes del segle XXI requereixen alinear tots els vectors de progrés, més encara pel paper clau que ha de jugar l’agricultura al cantó de les solucions.

Autor:

Francesc Reguant

Director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes (Obealimentària)