Articles

ARTICLE TÈCNIC | 27/09/2022  Ruralcat

Enemics naturals de les abelles

En aquest article tècnic es parla dels principals enemics naturals de les abelles, sobre tot de la varroasi, la sanitat apícola i les actuacions del DACC.

De malalties, paràsits, depredadors i enemics en general, les abelles segurament n’han tingut sempre, però és una espècie amb una capacitat d’adaptació i supervivència molt alta.

01 Introducció

L’apicultura és una activitat ramadera consistent en la cria de l’abella Apis mellifera per obtenir els seus productes. Considerem que aquesta activitat va començar en el moment en què l'espècie humana es va procurar un envàs on posar les colònies i així poder-ne tenir cura més fàcilment. Tant si aquestes primeres arnes tradicionals s’agrupaven en abellars fixos, com si eren transportades en les seves rutes transhumants, es va iniciar l’activitat apícola, que va suposar un cert maneig i protecció de les abelles enfront dels seus enemics naturals.

 

“L’apicultura és un sector ramader singular que col·labora en la preservació de les abelles, genera aliments primaris de gran qualitat i amb destacats elements nutritius, i constitueix un eix economitzador en zones més allunyades”

 

De malalties, paràsits, depredadors i enemics en general, les abelles segurament n’han tingut sempre, però també ha esdevingut una espècie amb una capacitat d’adaptació i supervivència molt alta. Vells enemics coneguts, segons les condicions de les anyades, produïen més o menys baixes en l’activitat apícola, però no comprometien una certa capacitat de recuperació i recol·lonització natural. Podem dir que abans hi havia un cert equilibri en les poblacions d’abelles al territori.

 

“Les abelles són una peça vital dins l’ecosistema, ja que contribueixen a la preservació de la biodiversitat gràcies a la seva activitat pol·linitzadora.”

 

L’entrada de l’àcar de la varroasi al nostre país (Varroa destructor) els anys 1985-86 va suposar un canvi dràstic en les poblacions d’abelles existents i, en conseqüència, en el desenvolupament de l’activitat apícola. Fins llavors, les baixes que s’anaven produint es podien recuperar amb una certa facilitat gràcies al potencial de multiplicació i l’eixamenada en la primavera següent, amb què es recuperava el nombre d’arnes anterior. Excepte en alguns casos concrets (loque), fins i tot per a alguns/es apicultors/res suposava un cert sanejament de l’arna, en renovar completament la cera vella i deteriorada de les bresques.

Però la varroasi ho va canviar tot. El nombre de baixes en els abellars va augmentar exponencialment i, en les colònies que no morien, la producció queia estrepitosament per la manca de població sana. Les caixes més productives esdevenien les caixes on la varroasi es reproduïa més. També en un parell o tres d’anys els seguers, els eixams salvatges, pràcticament van desaparèixer en no rebre cap tipus de tractament. A més, no hi havia productes sanitaris específics contra la varroasi, la qual cosa va suposar entrar en un període de “proves casolanes” amb altres productes emprats en altres ramaderies, aplicats en tot tipus de dosis i suports. Finalment, la varroa tampoc venia sola, sinó que actuava com a transmissora d’altres problemes, com el d’algunes malalties víriques que afecten de forma important les abelles.

Ara, la lluita contra la varroasi ha millorat molt, però continua sent el principal problema sanitari per a la majoria dels/ de les apicultors. Els problemes per virus associats a aquest àcar s’han fet també cada cop més evidents. La loque (cria podrida) americana, la nosemiasi, l’aparició de la vespa velutina en algunes zones, etc., són exemples també d’enemics amb una alta incidència en les colònies d’abelles. La incidència d’aquests enemics més els problemes mediambientals fan que la mitjana de baixes anuals hagi passat del 5-10% d’abans de la varroasi a valors per sobre del 30-40% en les explotacions apícoles actuals, fet que tiba fins al límit la possibilitat de la pràctica apícola en algunes zones del territori. En general, aquesta situació obliga l’apicultor/a a reposar cada any un gran nombre de noves colònies i a destinar una part de l’explotació a produir abelles. Això comporta una pèrdua de producció, més dedicació i més professionalització.

La taula 1 resumeix els principals enemics de les abelles a dia d'avui.

 

02 Sanitat apícola. Actuacions del DACC

El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural reconeix i valora els beneficis que l’apicultura i les abelles aporten al medi natural, a l’agricultura, fructicultura i al món rural. Per aquest motiu, des del DACC es fomenten accions que condueixin a la preservació de les abelles, la millora de la capacitat de les explotacions per afrontar aquestes problemàtiques i vetllar per la sostenibilitat ambiental.

Des de finals dels anys 90, hi ha hagut una davallada poblacional d’aquests insectes a tot el món. A casa nostra, la situació no és diferent i també és crítica. Els/les apicultors/res han reportat casos de mortalitat de fins a un 50% aquest darrer any.

El Servei de Prevenció en Salut Animal del DACC treballa amb l’objectiu principal de combatre aquesta davallada poblacional. Per aquest motiu, durant l’any 2022 pretén engegar les pautes d'un programa sanitari específic, el Programa sanitari apícola (PSAP) per a les abelles mel·líferes, que reculli tots els requisits normatius obligatoris i sigui la base per a la preservació i cura de la salut de les abelles d’arreu del territori. Aquest programa inclourà el seu compliment en tot tipus d'explotacions, des de les més especialitzades i professionals a les d’autoconsum i d'apicultors/res aficionats.

El programa sanitari és de caràcter dinàmic i s’anirà adequant a partir dels resultats de la seva aplicació, de les dades que s’obtinguin de les diferents visites a les explotacions i del feed-back amb el territori i el sector.

Les línies principals que volem treballar es basen en l’obtenció de dades de mortalitats anuals, amb la possible atribució de causes i amb la conscienciació de la lluita contra la varroasi i altres malalties, amb la realització d’autocontrols periòdics per valorar l’estat de l’apiari en els moments més crítics.

Per aconseguir-ho, cal comptar amb la participació i suport del sector a través de l’Associació de Defensa Sanitària (ADS) i les Associacions d'Apicultors. El paper d’ambdós estaments és fonamental com a figures intermediàries entre l’Administració i l’apicultor/a. Recuperar la tasca de l’ADS com a garantia de l’aplicació del programa sanitari i la recopilació de dades és també un dels objectius del DACC. El programa sanitari es debat en el marc de la Comissió Tècnica Apícola creada amb aquest objectiu i el de conèixer la posició i opinió del sector a través dels seus representants.

Tanmateix, la comunicació dels moviments transhumants i de la situació de tots els assentaments, així com del seu registre al DACC, permet tenir un mapa dels abellars en cas d’haver d’aplicar-hi mesures de contenció per l’aparició d’una malaltia d’elevat risc de dispersió i de notificació obligatòria i immediata.

A la vegada el DACC està col·laborant en un estudi organitzat per la Universitat de València i el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA) per valorar l’eficàcia de determinats fàrmacs antiparasitaris utilitzats per controlar la varroasi. Així, valorant l’efectivitat del tractament, es podrà comprovar si hi ha resistències que requereixin reorientar el mètode de control utilitzant altres molècules diferents de les autoritzades per l’Agència de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), amb l’objectiu de controlar i reduir la incidència de varroasi a les explotacions.

 

Taula 1: Principals enemics de les abelles. Font: elaboració pròpia. En groc, els enemics de les abelles que es tracten en aquest Dossier Tècnic.

 

D’altra banda, el DACC participa en el Programa nacional de vigilància de pèrdua de colònies hivernal del MAPA, que té com a objectiu estudiar les principals causes de mortalitat de les abelles durant l’hivern, detectar les malalties que les afecten i veure l’evolució de la varroasi dels apiaris al llarg de les estacions i en condicions mediambientals desfavorables. Visitem fins a vuit apiaris cada primavera i tardor i en prenem mostres. Amb el PSAP es pretén ampliar aquestes visites per augmentar el mostreig i les dades obtingudes cada any.

Simultàniament, es pretén facilitar un accés més econòmic a l’anàlisi de mostres a través del Laboratori de sanitat ramadera de Lleida per fomentar la realització d’autocontrols per part dels/de les apicultors/res.

Addicionalment, per minimitzar el risc d’entrada dels paràsits exòtics Aethina tumida o Tropilaelaps, hem dissenyat un protocol per al control de les importacions d’abelles reina de països tercers. També se’n potencia un bon maneig amb el reforç de la formació dels/de les apicultors/res i assegurant unes bones practiques apícoles que garanteixin una bona bioseguretat i l’optimització de l’estat sanitari i nutritiu de les explotacions apícoles.

Respecte a la Vespa velutina, el Servei de Prevenció en Salut Animal forma part de la Comissió per la lluita i control de la Vespa velutina i considera el greuge que la seva presència causa en els abellars, ja que condiciona la sortida de les abelles obreres a buscar aliment i la seva depredació.

 

Formigues que han fet els nius dins de les caixes a sobre dels quadres de les bresques. Foto: Àlex Sirera.

 

La intoxicació per fitosanitaris també és una greu amenaça, i cal combatre l’ús dels fitosanitaris prohibits i promocionar l’aplicació dels autoritzats a les hores adients.

Finalment, des del DACC es gestionen dos ajuts a l’apicultura: l’ajut al sector apícola per pol·linització (POL), ja que aquesta afavoreix la conservació de determinades espècies vegetals silvestres i l’increment de rendiments d’altres espècies cultivades; i els ajuts destinats a la millora de la producció i la comercialització dels productes de l’apicultura al sector apícola per pol·linització (PIC), amb l’objectiu de millorar la producció i la comercialització dels productes de l’apicultura en l’àmbit català.

 

03 Conclusions

La fragmentació d’hàbitats, els monocultius, les patologies amb elevada prevalença com la varroasi o la nosemiasi, la introducció d’espècies exòtiques com la vespa asiàtica, el canvi climàtic i l’ús de pesticides són les causes principals de la davallada de la població d'abelles.

Altres factors molt importants que posen en risc les poblacions d’abelles són els impactes produïts per l’activitat humana i determinades condicions climàtiques i mediambientals perilloses per a la seva supervivència. Al llarg d’aquest Dossier Tècnic trobareu desenvolupats, de manera extensa i acurada, els enemics de les abelles que heu vist destacats (taula 1) en aquest breu recull. Aquests són els enemics concrets que comporten més problemes en la pràctica de l’activitat apícola actualment, amb els quals s’enfronten abelles i apicultors/res.

 

Autoria:

 

Àlex Sirera Moreno

Apicultor i professor de l’Escola Agrària Forestal de Sta. Coloma de Farners

alex.sirera@gencat.cat

 

 

Anna Vilà Serena

Veterinària

Servei de Prevenció en Salut Animal. DACC

avilas@gencat.cat

 

 

Maria José Salvador Escalona

Responsable de programes sanitaris dels monogàstrics. Servei de Prevenció en Salut Animal. DACC

mjose.salvador@gencat.cat